Des que Trump va guanyar les eleccions americanes que, d’aquí i d’allà, s’han sentit molts motius per explicar la seva victòria. Que si la inflació, que si la immigració, que si les guerres, que si la política identitària i de gènere. A mi em sembla que hi ha un motiu que, com un os punxegut, travessa el centre de totes aquestes fibres i les connecta: quan van mal dades –when things get real, per dir-ho a l’americana- la gent s’enganxa als forts. Les regles absolutes de la naturalesa -de la humana, també- sempre s’acaben imposant. Com que no cal tenir estudis per a percebre una amenaça, si sents que estan en joc les coses que més t’importen, l’últim que necessites és èpica victimista, que és una de les substàncies amb què ens gaseja l’establishment occidental per a tenir-nos domesticats. Quan veus que caus, el que vols és un lloc resistent que t’aguanti i pari el cop. Perquè potser et sona molt civilitzat dir que estàs a favor de les quotes de sexe als cossos de seguretat, però si un dia t’hi va la vida, el que voldràs és que vingui a salvar-te algú que sigui el màxim de fort possible, no la noia que ha passat unes proves més fàcils i menys competitives perquè “també té dret a”.
Per legalitat natural, si uns valors comunitaris desafavoreixen la supervivència tendiran a desaparèixer. Per aquest motiu la moral de la fragilitat ja no s’aguanta, perquè un marc en què la feblesa és exaltada i la fortalesa és demonitzada està condemnat al col·lapse. Això és el que està passant, tant a Amèrica com a Europa. Trump ha guanyat perquè, més enllà de l’opinió que en puguis tenir, ha demostrat que és capaç de fer front a l’adversitat com un toro, i també ho han demostrat les persones de qui s’ha envoltat a la campanya. A l’altra banda, la colla Kamala no imposaria respecte ni a un nen de cinc anys. I el fet que sigui una dona, que no sigui blanca, que rigui molt fort i que no repapiegi com Biden, no són trets que, per se, tranquil·litzin els americans que se senten en risc. No era aquesta, la informació que necessitaven rebre per a calibrar-la com a candidata. En comptes d’exhibicions de virtut i de caselles d’opressió ticades, el que volien, com a mínim, eren demostracions de força. No cal dir que la força és un indicador d’intel·ligència. I no és casualitat que el lema de la campanya del guanyador de les eleccions hagi estat “Trump will fix it”.
És també la fortalesa de Trump, i no les tares que cadascú li trobi, el que espanta l’estat profund occidental. El que els fa sentir amenaçats és la incapacitat de manipular-lo i de tòrcer-lo, no pas els retrocessos que pensin que pot causar en el benestar i la seguretat de la gent. Fa riure que els autoproclamats agents del bé i dels drets humans es mostrin tan preocupats per l’esdevenir del món, com si ells no fossin els qui més hi trafiquen. També fa riure l’atac sobtat d’ètica d’una part del periodisme més empastifat i sistèmic, que marxa de Twitter brandant l’espasa moral en nom de la veritat i de la informació lliure. Ells també saben que Trump té la força per fer caure les estructures que els sostenen, i per això marxen, perquè faran el que sigui per mirar que aguantin.
Un règim no cau si no hi ha un altre que el suplanti, i si hagués de fer una predicció optimista, diria que en els anys que venen aniran guanyant suport polític que emanin fortalesa, però que siguin més fiables i amables que Trump o Milei. En el panorama conservador ja hi ha candidats que compleixen el perfil, com Kemi Badenoch, que ha guanyat les primàries per liderar els Tories, i Vivek Ramaswamy, que va perdre les primàries contra Trump, però ara formarà part del seu govern. Tots dos són mesurats en la forma i ferms en el fons. No tenen por d’expressar idees políticament incorrectes, però són capaços de fer-ho sense exageracions ni agressivitat. Veurem què fan. A la banda suposadament progressista, el discurs s’ha degradat tant que veurem qui ho remunta, això. L’únic referent polític que se m’acut és en Cerni Escalé, el líder de l’oposició del Consell General d’Andorra. En qualsevol cas, em sembla que només amb la virtut de la fortalesa no n’hi haurà prou perquè la política del nostre tros de món es transformi i pugui passar a ser un instrument al servei de la gent. Caldran atributs més fins, també. Fins i tot en els grups de ximpanzés, el mascle no només ha de ser fort, també ha de tenir qualitats socials. Si no, el grup el fa fora.
