Quan i com tindrà lloc la trobada de Carles Puigdemont i Pedro Sánchez? He preguntat a totes les fonts al meu abast, que confesso que no són massa, lamentablement, en el cas de Junts. No hi ha respostes. Sembla un secret d’Estat de primera magnitud, subjecte a la major de les opacitats. Fa poques setmanes, hi havia qui aventurava que es veurien potser durant la calma i la distracció imposades per les vacances de Nadal. Però tot el que vam saber va ser que Puigdemont rebutjava una trobada en el Parlament Europeu, proposat pel Govern central, “perquè no es tracta solament de fer-se una foto”. No: Puigdemont vol que hi hagi diàleg, negociació cara a cara. Una trobada, en fi, que troba un tancat rebuig, diuen les enquestes, entre la ciutadania, per més que tant portaveus governamentals com del PSOE insisteixen que contribueix a ‘normalitzar’ les ‘relacions amb Catalunya’, signifiqui això el que signifiqui. Perquè, la veritat, l’estat actual de coses no pot ser menys normal.
Després, res s’ha dit. Excepte que una reunió amb el ‘fugitiu’ –així ho va definir davant meu un membre rellevant del PSOE— “es farà, perquè Pedro Sánchez es va comprometre a fer-la”. És potser el repte nacional més difícil que Sánchez té davant si d’aquí a març, quan hauria de tenir aprovats uns Pressupostos que per a res té garantits, perquè, confessen a la Moncloa, no tenen garantits els set vots dels parlamentaris de Junts en el Congrés. A la Moncloa oficialment diuen que sí, que hi haurà Pressuposats, però… de moment, la veritat és que no.
I aquesta garantia depèn de diverses coses: entre elles, que es produeixi aquesta reunió, on sigui, entre Sánchez i Puigdemont i que sigui una reunió ‘negociadora’. De la qual surtin ‘avanços positius’. Si no, diuen els diputats de Junts a Congrés, amb Míriam Nogueras al capdavant, no hi haurà pressupostos ni al febrer, ni al març, ni mai. I Sánchez haurà de veure si aconsegueix governar amb els comptes de l’Estat novament prorrogats, cosa possible, però enormement complicada, o si convoca eleccions anticipades potser abans de l’estiu d’enguany que tan agitadament comença. Ell va acomiadar 2024 assegurant reiteradament que aguantarà fins a 2027, és a dir, fins a la fi de la Legislatura; però ja dic que, ara com ara, hi ha molts factors que ennuvolen tant d’optimisme.
La veritat és que Pedro Sánchez, campió mundial de resistència política, té un començament d’any bastant complicat: els seus no tan amics els jutges s’encarregaran que la seva vida no sigui senzilla, com tothom sap. Les primeres enquestes publicades amb el començament d’any parlen d’un gran pessimisme entre els ciutadans i que els espanyols volen, més del 56 %, que se sotmeti a la qüestió de confiança davant la cambra baixa, que és una altra de les exigències que li planteja Puigdemont com passo a donar per a facilitar el ‘sí’ de Junts als Pressupostos.
En principi, des de la Moncloa s’emeten senyals en el sentit que el president del Govern central no té la menor intenció d’anar a aquesta votació de confiança, que seria com un debat sobre l’estat de la nació, però amb votació final de ‘sí’ o ‘no’: si la perd, Sánchez ha de marxar, segons l’article 114 de la Constitució. Però he escoltat també algunes opinions en el Partit Socialista -on, per cert, prevalen els silencis molt més que la transparència–, que, en veu molt baixa, diuen que, si Sánchez se sotmet a aquesta qüestió de confiança, la guanyaria amb una certa facilitat, perquè tots els seus actuals socis, incloent-hi Junts i Podemos, li donarien suport. Li continuen preferint, de llarg, a un eventual Executiu del PP de Feijóo… secundat potser per Vox, que continua sent inacceptable per a tots.
D’altra banda, a la Moncloa semblen segurs que les converses, tímides i ‘amb sordina’, que es duen a terme entre Junts i el Partit Popular mai derivaran en un suport de Puigdemont a una moció de censura del PP. On, per cert, també semblen saber que ‘l’escapolit’ no donarà el seu suport a una tal moció, se li ofereixi el que se li ofereixi. Encara que ja veurem, que en la boja política nacional gairebé tot el que semblava impossible acaba sent possible.
Quan està disposat Sánchez a concedir a Puigdemont en aquesta trobada que, en teoria, no ha de demorar-se ja moltes setmanes? Ningú ho sap, o, almenys, ningú ho diu, encara que es remenen cessions econòmiques importants (pressupostàries sobretot) i protocol·làries per part de l’Estat. Però la veritat és que hi ha apostes per a tots els gustos: Puigdemont, l’‘home més influent de 2024’ per a alguns comentaristes –entre ells, el que subscriu, la qual cosa no vol dir que consideri això com una cosa positiva–, pot tornar a ser-ho en 2025: el personatge del qual depenen l’estabilitat i fins a la pervivència del Govern central socialista.
Perquè la veritat és que la qüestió sobre si el Tribunal Constitucional considera admissible o no l’amnistia dels implicats en el ‘procés’–que en teoria deuria, pensen tots, sortir que sí, donada la composició de la Sala -no hauria de resoldre’s fins a, almenys, la proximitat de l’estiu. I, per a llavors, tant el tema dels pressupostos com l’anomenat ‘calvari judicial’ de l’entorn present i passat de Sánchez ja haurà causat alguns estralls, legals i morals, en les files de Sánchez.
El que és segur, en tot cas, és que alguna cosa, molt, ocorrerà, també en aquest terreny de la política nacional (de la internacional ja ni parlem), en un 2025 que ve marcat, diuen tots els sondejos que he pogut consultar, per un notable pessimisme i que també en àmbits socialistes acullen com a ‘preocupant’, tot i l’optimisme que oficialment distribueix amb generositat Pedro Sánchez.
