Sincerament m’he perdut. Crec que hi ha una pugna dins de les diverses faccions del PdCat, però excepte en la decisió de sumar-se o no la Crida de Puigdemont (altrament dita, Moviment 1-O), no soc capaç de distingir estratègies, ideari, fins i tot lideratges pel que fa al partit hereu de CDC. De la mateixa manera veiem com la direcció i les bases d’ERC s’enfronten a l’hora de definir si és ara o demà passat quan volen fer efectiva una república, que, quan van tenir ocasió (és un dir) d’implementar, ni tan sols els va “empoderar” per abaixar la bandera dels suposats enemics. La confusió d’alternatives, candidatures d’unitat i crides a més unitats variades és tan gran que si les militàncies no ho tenen clar, i els analistes bastant fosc, ja poden imaginar què serà del votant. Potser en les properes eleccions, siguin municipals o autonòmiques, es podran sumar tots els fragments d’independentisme i, si surten els comptes, dir que (altre cop) tenim a tocar la república, però és difícil pensar què podrien oferir a la gent representants tan allunyats uns dels altres, malgrat l’objectiu que diuen compartir, excepte l’oportunitat de què Ciutadans conservi almenys la plaça catalana.
Perquè si Catalunya està així, Espanya en el seu conjunt va en el sentit contrari, reunificació de blocs, eliminació de terceres i quartes vies. Casado és l’opció “trempant” per a un PP que es veia perillar front Ciutadans i que sap que ha trobat una imatge semblant a la de Rivera, però menys superba, més ideològica, més dretana, a la que dotar d’una estructura i organització que a l’altre encara li cal construir. Per als que dèiem que el bipartidisme sols patia una crisi conjuntural, Casado és la antítesi que Sánchez necessitava per fer realitat aquesta idea, i reduir a paper comparsa els dos partits oportunistes crescuts a l’ombra de la seva decadència. Tanmateix, un i altre, Sánchez i Casado, han d’entendre que sols reeixirà el bipartidisme, si fan net dins de les seves respectives estructures (a Catalunya el PP ho té molt més pelut que el PSC) en aquest temps prestat per la sorprenent conjuntura d’un procés judicial per corrupció i una triomfant moció de censura. Si, en comptes d’això i per dissimular, s’entesten a fer de Catalunya el punt de gravitació de l’acció política, potser l’independentisme no eixamplarà cap base, però ells tampoc, i caldrà pensar en moviments polítics regionals que, interposats entre ells, siguin capaços de desllorigar el nus. Per ara, confusió sobre la confusió.
Per afegir-ne un tercer, de nivell de confusió, Europa mira el paisatge espanyol (Catalunya inclosa) amb estupefacció creixent per diferents motius. A més ha copsat fins a quin punt la Unió és una quimera també en el fet que els codis penals siguin heterogenis i un tribunal alemany sembli poder-li dir a un espanyol (o francès) què pot fer i què no. Com hauria pogut passar a l’inrevés, que ningú s’enganyi. I és que les estructures (la de Catalunya, la d’Espanya, la d’Europa) s’han vist sotmeses contemporàniament a proves sobre la seva consistència, amb resultats poc convincents. Flac favor mutu, victòries pírriques, si hi són, que no permeten la joia.
