Algú s’imagina els ucraïnesos fent com si Rússia no existís o evitant el conflicte? Veritat que com a idea és surrealista? Estan en plena guerra, i només pot acabar amb un dels dos com a vencedor o amb un acord de pau. En una guerra ataques, et defenses o et dones una treva, però tot el dia vius compulsivament pendent dels moviments de l’enemic. És més, avances el que l’enemic retrocedeix i retrocedeixes el que l’enemic avança.
Un procés d’alliberament nacional és conceptualment com una guerra. És obvi que es pot resoldre sense cap tret i sense vessar cap gota de sang. Però tenen en comú el més important: dos països disputant-se el control i la sobirania sobre el mateix territori. Vist així, i no crec que hi hagi altra manera de veure-ho, no hi ha marge per actuar en cap moment com si l’altra no existís. No hi ha secessió sense conflicte, i punt.
Podem fer metàfores diverses. Un conflicte nacional pot ser una partida d’escacs, un partit de futbol o algun altre tipus de competició. El que no pot ser en cap cas és una partida del solitari. Qualsevol estratègia plantejada com si no hi hagués un rival davant que també juga i al qual cal derrotar, és totalment absurda. Plantejar l’alliberament d’un país sense conflicte obert o “com si l’Estat no existís” és literalment fer-se trampes al solitari.
L’Estat espanyol, l’enemic de la nostra llibertat nacional, fa anys que guanya totes les batalles sense haver-se d’embrutar les mans. Bàsicament perquè ningú està disputant seriosament el partit o la partida contra el seu poder. D’una banda, tenim els partits tradicionals, que s’han rendit i porten anys pendents de les mesures de clemència que els han promès a canvi. De l’altra, tenim els que (per contraposició) no volen sentir parlar d’Espanya i reclamen fer “com si no existís” o els que han buscat un enemic nou i diferent.
Tots sabem que la independència s’aconsegueix amb un conflicte sostingut amb l’Estat. Mai amb un conflicte ajornat per a una data futura. Un conflicte puntual, per norma general, no serà efectiu perquè no té la capacitat de mobilitzar tot el propi poder ni d’impedir totalment que l’enemic l’exerceixi i consolidi mentrestant. Amb l’excepció d’un cop d’estat o una insurrecció preparada en secret, opcions que no tenim a l’abast, no es pot alliberar un país agafant l’estat per sorpresa. I si no ho prepares en secret, l’enemic es començarà a defensar abans que puguis executar el conflicte puntual i el desarticularà. Per tant, conflicte inajornable, sostingut i creixent.
Tothom sap també que un poble que assenyala com a enemic un actor diferent de l’estat que el governa no treballa per al seu alliberament efectiu. Substituir l’enemic amb qui t’enfrontes per un altre (una part del país, un actor o col·lectiu forà, un tercer) no només no t’acosta a la llibertat sinó que te n’allunya. Bàsicament perquè la capacitat d’exercir el poder sobre el teu territori de l’estat enemic no té cap límit ni cap resposta. Et va anihilant mentre tu no tens poder per aconseguir cap objectiu.
Ni en els millors somnis imaginava el règim borbònic que després de l’1-O podria incrementar la repressió, l’espoli i la pressió assimilacionista contra Catalunya sense que bàsicament ningú no es revoltàs i intensificàs el conflicte. Uns que donen estabilitat als seus governs, els altres que diuen que hem de fer com si no existís l’Estat i, per rematar-ho, els qui ara diuen que en realitat el nostre enemic existencial no és Espanya sinó un altre (els estrangers).
L’independentisme està tan desballestat orgànicament que ningú desafia de veritat el poder de l’Estat ni li planteja cap conflicte. Avança sense resistència en cap front. Hi ha partits minoritaris que defensen que cal conflicte, certament, però la seua incidència actualment és nul·la. Dit això, el més preocupant és el desballestament intel·lectual que fa que l’espai del conflicte amb Espanya desaparegui i sigui ocupat per altres conflictes que no qüestionen el seu poder sinó que el consoliden.
Som al punt que cada vegada més gent pensa, “sí, però mentrestant…” Aquest famós mentrestant que tots sabem (i ens volen fer oblidar) que en la mesura que distreu forces de construir un futur lliure les destina a cavar la nostra tomba present. I tant que tenim problemes lingüístics, econòmics, demogràfics, socials polítics, administratius, mediàtics, i de tota mena. Però tots ells són símptomes de la nostra manca de poder. L’amenaça real és qui té el poder i ens els nega per gestionar, planificar i regular les solucions. Deixem de fer-nos trampes al solitari.
