L’expressió clàssica –tan encertada—italiana traduttore, traditore (traductor, traïdor) fa referència al fet que qui tradueix un text sempre acaba introduint en ell, a vegades tal vegada malintencionadament, expressions i girs personals que desvirtuen l’original. Alguna vegada m’he preguntat si qui media en un conflicte, el ‘mediatore’, no es converteix d’alguna manera en un ‘traditore’ que emboira les essències del que es pretén negociar entre dues parts que l’utilitzen com a intermediari.
Quan, en els primers anys d’aquest segle, vaig esbrinar que hi hauria un mediador entre ETA i el govern de Zapatero per donar fe del que es tractés en les negociacions entre l’executiu central i la banda terrorista, em vaig llançar a esbrinar qui era aquest ‘mediador’, o relator, o intermediari, gairebé notari, que havia de certificar el contingut d’allò que fos tractat i pactat: la Fundació Henry Dunant, una institució especialitzada a mediar en conflictes de la més variada espècie.
Puc certificar que Henry Dunant és una organització seriosa, instal·lada en una bella mansió a la vora del llac Léman a Ginebra i els qui llavors n’eren els responsables em van rebre amb cauta cortesia i amb més silencis que informació. Una qualitat, aquesta de l’opacitat, que se li suposa a l’intermediari. Vaig preguntar a fonts pròximes als actuals negociadors entre el govern espanyol i Junts si ara es repetiria el mateix ‘mediatore’. No em van donar noms ni més pistes, però em van dir que el tema és ara molt diferent “perquè ara no estem parlant de terrorisme”. Vaig estar-hi, i hi estic, d’acord, per més que algun jutge s’obstini a incloure Puigdemont en activitats presumptament terroristes: no és el cas ni de lluny, em va dir el meu interlocutor, i jo vaig assentir.
Demano al lector que no pensi que sento el menor entusiasme pel contingut de la negociació entre Junts i el partit que sustenta al govern central. Tinc moltes objeccions, encara que d’entrada haig de reconèixer que una amnistia que esborri els disbarats multilaterals comesos el 2017, un any tan perjudicial per a tants, d’allà i d’aquí, seria i serà un pas important cap a aquesta tan anhelada ‘normalització’ de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya… Si totes dues parts no s’obstinen en el contrari.
Sé, no obstant això, que la normalització mai serà completa mentre hi hagi dues Espanyes diferents i contraposades, mentre hi hagi sectors que pensin que la mà dura amb el secessionisme català és la recepta adequada i que s’hauria d’arribar a una aplicació a sang i foc del malfadat article 155 de la Constitució contra els partits que advoquen per l’independentisme, que, segons aquests sectors ‘falcons’, haurien de ser il·legalitzats immediatament. O mentre hi hagi catalans que creguin que tot contacte amb el ‘nacionalisme espanyol’, sigui aquest el que sigui, ha d’evitar-se com s’evita tocar a un leprós.
Bé, haig de dir que afortunadament les tesis de l’actual executiu presidit per Pedro Sánchez, malgrat els seus molts errors, mitges veritats o mentides completes, no van per aquest tan errat camí. La legislatura s’ha iniciat sota el signe de l’acostament amb el secessionisme, encara que sigui tan atípic com el que es produirà potser aquest dissabte a Ginebra entre Puigdemont i els negociadors socialistes, possiblement amb el ‘mediador’ –una figura que em sembla, dit sigui de pas, perfectament prescindible— situat entre ells i corroborant així que no és precisament la confiança mútua el que regna entre els interlocutors. D’entrada, mal assumpte.
I sí, la Fundació Henry Dunant, que no sé en aquests moments si és qui farà de mediador ‘per a la pau’, va ser peça essencial en un acostament que va acabar amb l’activitat terrorista d’ETA. Però haig d’insistir que aquí estem parlant de moltes altres coses, completament alienes a aquesta activitat terrorista que alguns sectors, sobretot judicials i de l’extrema dreta, volen atribuir a les activitats d’octubre del 2017. Una cosa és la il·legalitat, suposo, i una altra, molt diferent, l’arbitrària qualificació de terrorisme per a tot el que se surti del Codi Penal.
Penso que la normalització, que difícilment serà plena, perquè és molta la distància entre les dues ribes de l’Ebre, bé podria passar per un esforç entre totes dues parts. Haig de confessar que difícilment entendré, per exemple, que Puigdemont llancés aquest dimecres una oferta al Partit Popular per a donar-li suport en una eventual moció de censura contra el govern de Sánchez si aquest no compleix puntualment i escrupolosament amb els pactes negociats a Waterloo. Un oferiment difícilment comprensible, es miri per on es miri, que òbviament Núñez Feijóo es va afanyar a rebutjar del tot.
Sé que Sánchez no gaudeix precisament d’una credibilitat plena, i la seva paraula val el que tantes vegades ha demostrat que val: molt poc. Però de res serveix instal·lar, precisament el dia en què s’inaugura una legislatura que ha de marcar rumbs tan diferents dels d’ara, un clima de desconfiança i d’amenaces. S’equivocarà Puigdemont si pensa que pot estirar la corda tant com ho fa Sánchez en els seus moments de major audàcia: no hi ha dubte que el president espanyol és, a les verdes i a les madures, un fora de sèrie en l’art de col·locar-se davant l’abisme, sabent que, al final i com sempre, serà tocat pel dit de la deessa Fortuna.
Llavors, què podem esperar d’aquesta legislatura? Honradament, haig de dir, com tantes vegades en els meus escrits per a aquest diari, que tan generosament m’acull, que no ho sé. Aquí pot passar de tot. Però un període polític que comença amb un comunicat dels socis del govern espanyol en el qual gairebé s’abomina del sistema, o que s’inicia amb una vicepresidenta del govern central llançant pedres polítiques contra una altra vicepresidenta, mostra signes inequívocs de gran fragilitat. Sánchez, l’home que aquest dilluns treu a la llum un llibre que ell signa –encara que ell no l’hagi escrit del tot—titulat ‘Tierra firme’, haurà de mantenir molt dret el rumb per arribar a bon port salvant l’onatge. I segur que la tripulació, resideixi a Waterloo o on sigui, no l’ajudarà gaire a portar el timó com voldria. Així estan les coses quan, de nou, ens fem a la mar, que és un espai en el qual els bons ‘mediatori’ escassegen bastant i, en canvi, abunden els ‘traditori’, els taurons i les sirenes que canten per perdre’ns.
