El panorama polític català sembla una xarxa d’escuderies escalfant motors abans de la cursa. Un enrenou de propostes, contrapropostes, propòsits i despropòsits que també recorda la febre del parquet quan es cotitzen valors. No es juguen diners sinó vots que esdevindran diners… o no. Es prenen i abandonen posicions mentre roden informacions públiques o privades fetes pels mateixos que les invoquen amb intencions que només l’oracle de Delfos podria esbrinar.
El trencadís català es recompon a ulls obertament clucs, com al film de Kubrick. Fa quinze dies ERC trencà públicament amb el CxR a través d’unes declaracions de sa secretària general adjunta, Marta Vilalta. La decisió seguia la línia del partit, o línia general, de tallar qualsevol mena d’unitat d’acció amb l’espai “neoconvergent”, obstinadament representat per JxC. La justificació, que el CxR és un òrgan partidista, és òbviament absurda, però tampoc no vol ser lògica. Es trenca perquè ho mana el partit. Punt. Ponts cremats.
Però el mateix partit prometia, una setmana després i per boca del seu candidat, Pere Aragonès, que si l’oracle es complia i li donava la victòria faria un govern amb JxC, la CUP i els Comuns/Podem. El trencament es convertia en una nova proposta d’unitat en forma de govern de coalició amb forces que no es fàcil veure compartint taula i tovalles. L’oferta sembla feta sense haver-la consultada abans amb els interessats, probablement per la molt pragmàtica convicció (gairebé sanció) que ningú no rebutja cap oferta beneficiosa. Per descomptat és obvi, intuïtiu, irrefutable, que qualsevol oferta d’ERC s’entoma com un benefici.
Encara una setmana després, la portaveu dels Comuns Podem, Jessica Albiach, tan determinada com la seva epònima a El mercader de Venècia, declarava amb tota solemnitat la radical incompatibilitat de la seva formació amb les dretes de JxC. Ho va fer amb tanta passió shakespeariana que es va embolicar i es va declarar “inversament proporcional” a JxC. De vegades els oracles són foscs, fins i tot hermètics. Però no són ridículs. Al capdavall queda palès que els Comuns/Podem i JxC són com l’aigua i el foc.
Pel que fa a qui fa l’oferta, ERC, la posició dels Comuns/Podem, encara que no tan bel·ligerant, arrossega la desconfiança d’aquell que temia els grecs i els qui portaven presents. Tot plegat, el trencadís català és una mena de vertigen que enlluerna el judici per la volatilitat i volubilitat de les ofertes i rebuigs. Res no resta dempeus. Tots els ponts, totes les vies racionals de comunicació estan trencades.
JxC, fidel al seu rol d’unitat i transversalitat per la independència, planteja la campanya com un referèndum, independència aquí i ara, sí o no. És una campanya en positiu que només torna al negatiu davant l’adversari, partidari del “no” i personificat en el PSC i son candidat, el ministre Illa. Twitter ha trobat el lema de campanya: Ella o Illa.
Els Comuns/Podem comparteixen amb JxC l’esperit de transparència: a l’independentisme “radical”, o sigui l’independentisme, s’hi ha d’oposar un dependentisme igualment radical. Sense mistificacions ni embuts, la formació d’esquerres rebutja la independència. Catalunya és Espanya i el que cal és reformar l’Estat en un sentit progressista, social, amb virtuts (que no realitats) republicanes. L’entesa amb el PSC, encara que totalment negada, està preordenada en la que manté amb el govern espanyol del PSOE/Unidas Podemos.
Pel que fa a ERC, l’espectacle aclaparador dels seus fracassos a tots els nivells possibles i impossibles no li permet alliberar-se de la contradicció de bastir una campanya bruta contra l’independentisme “neoconvergent” alhora que li ofereix un govern de coalició. La il·lusió de representar una mena de centrisme (l’independentisme pragmàtic) entre l’independentisme “radical” i l’unionisme és això, una il·lusió, una quimera o una mentida. Com tot projecte de centre, li calen els dos extrems que després se’l mengen ja que, per ell mateix, és incapaç de decidir-se per cap d’ells i mor com l’ase de Buridan o, encara pitjor, com el pobre Tàntal.
Quan els ponts estan trencats només es pot combatre des d’una de les ribes i cal triar. Independència, sí o no.
10 
53 
