Aquesta setmana la Universitat de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans han coincidit en prescindir de l’anomenat llenguatge inclusiu. Ho han fet per separat, però no casualment han estat tan a prop en el temps. Crec que resseguien un camí obert per una nostrada representant de la cultura catalana, la lingüista Carme Junyent. Ella, en defensa del sentit comú, va obrir el debat sobre la conveniència i correcció d’aquesta farragosa manera de parlar, que entre els “tots” i les “totes” i fins i tot arribant al ridícul no normatiu del “totis”, ens fa perdre tot el temps que convindria emprar en conèixer i aprendre.
El camí fins a arribar a aquesta gran notícia de la setmana, es va obrir fa aproximadament dos anys, quan la Carme es va fer càrrec de l’edició d’un llibre que, publicat per Eumo, recollia articles de fins a 70 dones vinculades d’una manera o altra a l’univers de les llengües. Totes elles es manifestaven contràries al protocol, clarament polític, d’intentar canviar el món imposant determinades correccions lingüístiques. No cal dir que sens dubte estaven compromeses amb la igualtat d’oportunitats per a tothom, que no es contradiu amb el seu gest per obrir un camí valent que ara la Universitat de Barcelona ha decidit seguir: en general el genèric de les llengües romàniques és el masculí i el terme marcat, el femení, però quan la realitat és majoritàriament femenina, el mecanisme denotatiu funciona a l’inversa (per exemple, dient infermera i no infermer o mestressa de casa i no mestre de la llar), el que vol dir que les llengües, que són un organisme viu experimenten tants canvis com els que experimenta la realitat que descriuen.
Canviem el món i canviarem la llengua, deia Junyent. Doncs això, que la política, més que amagar les seves mancances amb banalitats de biaix autoritari, s’ocupi de governar. I ja veurem què en reflecteixen demà, com a resultat de la seva acció, les llengües que parlem.
