En les seves intervencions parlamentàries de la setmana passada en la sessió de la seva fracassada investidura, el candidat del Partit Popular Alberto Núñez Feijóo va fer servir una argumentació que em sembla interessant i suggestiva. Va dir amb totes les lletres que des de feia uns anys, i coincidint amb el procés independentista, Catalunya anava malament, en termes econòmics sobretot, però també socials. I que anava malament sobretot en relació amb la resta d’Espanya, que en aquest període havia anat més bé. Com que aquestes afirmacions les va fer en el context d’un debat d’investidura, quedava clar que en opinió seva aquesta decadència de Catalunya tenia causes polítiques, vinculades amb el procés independentista.
Moltes fonts i molts indicadors posarien en qüestió les afirmacions de Fejóo sobre la decadència de Catalunya. No és gens evident que Catalunya vagi malament, o que vagi pitjor que Espanya. Al contrari. I fins i tot si anés malament –o si va bé- tampoc és evident que les causes siguin exclusivament polítiques. Les especificitats de l’economia catalana, la força de la societat civil, la posició geogràfica, l’empenta de les empreses i associacions, pot fer que el progrés o la decadència de Catalunya es produeixin al marge de la conjuntura política. Però per allò que m’interessa en aquest article, no entraria en aquesta discussió, d’altra banda, perfectament legítima. Analitzem el que ens està dient Núñez Feijóo com si fos cert, encara que no ho sigui, perquè el que m’interessa aquí és, per dir-ho així, traduir el que de fet està dient, quin és el seu sistema de raonament.
Per a Núñez Feijóo, el fet que Catalunya vaig malament –segons ell- és un argument contra la independència. Però això té, com a raonament, un problema greu: resulta que Catalunya no és independent. I, per tant, si anés malament no podria ser mai per culpa de la independència. Fa uns anys, a Catalunya es va plantejar una situació que podia acabar de dues maneres: proclamant una independència efectiva o quedant-se Catalunya a Espanya, de grat o per força. Va passar, objectivament, la segona. Si la culpa de la decadència s’ha d’atribuir a la situació política, no es pot atribuir a la independència, perquè no ha existit. Si Feijóo creu que la decadència és responsabilitat de la situació política i la situació política catalana és continuar formant part de l’estat espanyol, la conclusió lògica seria precisament que Catalunya perquè es va quedar a Espanya. Si s’hagués proclamat una dependència efectiva no sabrem què hauria passat. Però sí que sabem què ha passat en quedar-nos a Espanya. I el que ha passat, segons Feijóo, és que Catalunya va malament. Si va malament, va malament dins d’Espanya. I si la política és la causa d’anar malament, com diu Feijóo, Catalunya va malament perquè es va quedar dins d’Espanya.
Suposo que si el senyor Feijóo llegís mai aquest article em diria que, encara que la independència no es proclamés de manera efectiva, la causa política que ha provocat la suposada decadència és el procés, és a dir, l’expressió de la voluntat d’independència. Però les intencions i les voluntats no produeixen efectes. Produeixen en tot cas reaccions. Si proclamar la voluntat de la independència ha tingut efectes polítics negatius és perquè ha provocat reaccions negatives. Potser de por o de rebuig en algunes empreses (espontània, militant o induïda, i per tant no aliena del tot a la política). Però sobretot reccions negatives per part de l’Estat: la demanda d’independència ha provocat una repressió policial i judicial a través de la qual s’expressava una voluntat de castigar els catalans per la seva pretensió. La causa de la suposada decadència seria doncs la voluntat de castigar Catalunya a través de la repressió, de les polítiques de l’estat, de les inversions, de l’acció policial, de les decisions judicials, de les lleis o de la seva aplicació esbiaixada, per haver gosat desafiar l’Estat i el principi sagrat de la seva unitat. Certament, a això s’han sumat els errors polítics de l’independentisme, en aquest període i els defectes dels governs independentistes. Però la causa de la suposada decadència no seria ni la independència ni la voluntat d’independència, sinó uns errors concrets de gestió i sobretot la resposta venjativa de l’Estat.
A cap Estat del món li agrada perdre territoris que té sota el seu control. Mai i enlloc. Però quan alguns estats democràtics s’han hagut d’enfrontar a la voluntat d’independència del seu territori, la seva reacció ha estat intentar-los convèncer que quedant-se estarien més bé. Per tant, donant-los garanties que la seva economia no seria perjudicada, que la seva identitat no seria perseguida, que les seves institucions serien respectades. Si Feijóo fos d’aquests, el seu argument hauria d’haver estat: com que vostès no van marxar d’Espanya, ara estan més bé, perquè Espanya els ajuda i els respecta. Però el seu argument, en el fons, és un altre: com que vostès es van voler separar d’Espanya, ara els demostrarem fins a quin punt els podem castigar per la seva pretensió insensata. I, per tant, el que llueix amb orgull no és que Catalunya vagi bé gràcia a haver-se quedat a Espanya, sinó que Catalunya va malament per haver tingut la gosadia de voler marxar.
Molt sovint, allò que es presenta en política com una profecia en realitat és una amenaça. Quan Aznar deia “abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya” el que estava adient és que l’Estat faria tot el possible perquè es trenqués Catalunya, defensant així la unitat d’Espanya. Quan Feijóo diu que Catalunya va malament perquè va voler-se separar d’Espanya –sense aconseguir-ho- el que ens sestà dient és que si Catalunya persisteix en aquesta voluntat l’Estat –que és més gran que el govern- té sistemes a les seves mans per castigar-ho i fer que Catalunya vagi malament. En part és una amenaça i en part és l’expressió del disgust –i de la ràbia.- que va provocar el primer d’octubre del 2017. Tenim els mecanismes perquè aneu malament. Tenim els mecanismes per castigar la voluntat d’independència. Tot per desolar la terra.
Per cert, no crec que sigui casual que l’explosió del cas Negreira en el terreny de l’absurd i el surrealisme –més enllà del que pugui haver fet o deixat de fer el Barça, que policies i jutges posin nota els arbitratges de futbol, dient si era penal o no era penal!- es produeix precisament en el moment de la investidura, en el moment del debat sobre l’amnistia i al voltant de l’aniversari del primer d’octubre. Com si una part de l’estat volgués dir: encara que hi hagi amnistia, nosaltres no pararem…
