El dijous 18 de juliol Ursula von der Leyen va rebre el plàcet del Parlament Europeu per renovar al capdavant de la Comissió. Ara ha de trobar els membres que conformaran els comissaris del seu equip, un procés kafkià, perquè ha d’haver-hi un per estat membre i del color polític del seu govern, malgrat que, en teoria, representen i treballen per tots els europeus, i no pels seus compatriotes. Com és evident, res amb trellat pot sortir d’un mecanisme semblant.
Tanmateix, la disfuncionalitat de la Unió Europea ha arribat al seu paroxisme en la política exterior per culpa de les successives crisis que hem viscut en els últims cinc anys. La guerra d’Ucraïna i la invasió de Gaza, sumades a l’amenaça aïllacionista que suposa Trump, han capgirat el tradicional paper de les institucions europees de comparsa benintencionada i irrellevant de l’OTAN. Ara ens trobem davant la situació d’haver de liderar una guerra contra Rússia i parar-li els peus a Netanyahu si encara pretenem mantenir la ficció del Dret internacional que sosté, precisament, tota l’estructura jurídica darrere de la Unió Europea.
Tot just dues setmanes abans del nomenament de Von der Leyen, el president hongarès, Viktor Orbán, feia una gira per Rússia i la Xina aprofitant la presidència rotatòria del seu país del Consell de la Unió per cercar, en nom d’Europa, una sortida a la guerra al gust de Moscou. Si la situació per si mateixa ja és grotesca, l’afegit de trobar-se la Comissió en ple procés de renovació encara ho empitjorà tot, perquè la transició feia més evident la manca de reflexos i desorientació dels nostres líders.
És cert que Von der Leyen desautoritzà immediatament Viktor Orbán, perquè la presidència rotatòria no té cap competència en política exterior; però el problema de fons és que Orbán té exactament la mateixa autoritat que Von der Leyen per representar els interessos dels europeus en política exterior: cap. Per tant, les gestions fetes per Orbán tenen la mateixa legitimitat i efectes que les fetes per ella quan decidí viatjar a Tel-Aviv a donar tota la nostra solidaritat a Netanyahu, són símbols que ens comprometen a tots. Si volem que les accions d’Orbán no ens comprometin, Hongria no pot continuar formant part de la UE o de l’OTAN; però si és membre, compartim interessos i no podem fer com si res després de la seva iniciativa. La política exterior es troba al cor de la sobirania.
El problema és que les actuals crisis exigeixen agents sobirans amb capacitat de decisió i actuació, però la UE és un conjunt d’organismes internacional. Al màxim nivell trobem el Consell de la Unió, integrat pels presidents de govern dels estats membres i responsables de l’elecció del seu propi president, de la presidenta de la Comissió Europea i de l’Alt Representant de la Unió per a les Assumptes Exteriors, càrrec ocupat en l’últim mandat per Josep Borrell. Originàriament, se suposava que els tres càrrecs comptaven amb la mateixa dignitat i eren totalment autònoms, malgrat que Von der Leyen, després d’un cicle de baralles internes, ha eclipsat la resta de figures i s’ha coronat com la reina d’Europa.
Aquesta era el desenllaç esperable, perquè el Servei d’Acció Exterior Europeu (SEAS), com assenyala l’article 27.3 del Tractat de la Unió Europea, no és un organisme amb un personal independent dels Estats i de la Comissió, sinó que es conforma amb els serveis diplomàtics de cada país i dels funcionaris de la Comissió. Per aquesta raó, és una institució supeditada als estats membres per tal que no desenvolupi una política independent i es vegi sempre obligada a suplicar els recursos i el personal necessari per a les seves delegacions a la Comissió.
Aquesta cacofonia està consagrada a l’article 26 del TUE, que reconeix al Consell la definició de les línies estratègiques de la política exterior de la UE. És a dir, l’Alt Representant executa una diplomàcia dissenyada per 26 Estats utilitzant exclusivament els recursos que li són cedits. Per tant, l’objectiu del tractat fou, precisament, impedir que hi hagués quelcom semblant a una política exterior europea comuna. De fet, el treball de les delegacions és fer d’una mena d’ONG sense tasques veritablement diplomàtiques, sinó que es dediquen a implementar programes d’ajuda al desenvolupament i consolidació de la democràcia.
Enmig d’aquesta indefinició, França sempre ha aspirat a dirigir oficiosament la política exterior de la Unió. Són l’únic país amb muscle militar suficient per a tenir un mínim de pes a l’escena internacional i compten amb el tercer cos diplomàtic més important al món (sols 10 ambaixades menys que els Estats Units, el segon país). Alemanya, al contrari, ocupa la sisena posició a escala mundial i el seu exèrcit, per òbvies raons històriques, s’ha mantingut en un nombre d’efectius realment baix, superat per països com Grècia.
Tanmateix, aquest lideratge mai s’ha vist amb bons ulls per l’anomenada Lliga Hanseàtica, els països bàltics més Dinamarca i els Països Baixos sota la tutela de Berlín; però, a hores d’ara, no hi ha cap alternativa i París haurà de marcar la direcció del continent. El problema és que a França, l’empat tècnic entre l’esquerra i la dreta, impedeix qualsevol acció de govern constant a llarg terme. És cert que els presidents de la República, com els seus homòlegs nord-americans, han vist en la política exterior un mode d’alliberar-se de les restriccions que pateixen a la política nacional; però la posició precària de Macron és del tot insostenible i la inestabilitat del país fan que ningú els pugui prendre seriosament a l’escena internacional.
Per tant, no hi ha ningú que pugui liderar Europa i la dona que desitja fer-ho, Von der Leyen, no té cap autoritat per fer-ho ni cap instrument per aconseguir-ho. A més a més, si guanya Trump, en un no res tindrem un aïllacionisme que significarà la retirada de la seva presència al continent i ens obligarà a assumir la responsabilitat, i les despeses, que comporta l’OTAN. La pitjor part la patiran els ucraïnesos que, de cop i volta, veuran com els nord-americans es desentenen d’ells per passar-nos la patata calenta a nosaltres, que serem incapaços de prendre qualsevol decisió perquè no sabrem ni qui està legitimitat per prendre-la.
De fet, és molt probable que Donald Trump rebaixi les tensions perquè la seva perspectiva de les relacions internacionals és totalment transaccional. És a dir, no hi ha principis sagrats ni la política exterior és una croada moral. Es tracta de defensar els interessos dels seus votants i negociarà amb totes les parts per obtenir els majors rèdits possibles. Això significa que, per alegria de Rússia i la Xina, gestionarà amb realisme la decadència nord-americana i cedirà davant dels seus rivals en lloc d’optar per la confrontació directa. Si hi ha gent que pensa que el triomf de Trump són bones notícies per a Taiwan o Israel, s’equivoquen. Trump els exigirà una contraprestació per la seva ajuda i, quan sigui necessari, els abandonarà per fer un tracte millor amb els seus enemics. Biden s’ha immolat de franc per Netanyahu i Trump no ho farà mai.
En aquestes circumstàncies, és lògic que el ministre d’Exteriors ucraïnès hagi viatjat a Beijing per intentar aproximar-se a la Xina davant de les futures negociacions de pau. La carta americana o europea són a hores d’ara innegables opcions perdedores i necessiten arribar en les millors condicions possibles a la taula de negociació. Com explicàrem a l’inici del conflicte, l’única estratègia viable per salvar Ucraïna era una acció diplomàtica que intentés tallar l’aliança entre Moscou i Beijing, perquè la via militar estava condemnada al fracàs. Ara tenim un absolut desastre militar impossible de revertir si no enviem tropes, un èxit sense pal·liatius dels entusiastes de la guerra que no acceptaran els seus errors. Sentir-se èpics i heroics és molt bonic, especialment quan després no ets tu qui ha de conviure amb les ferides de la derrota; però l’èpica guanya més batalles a les pel·lícules que al món real, on la carn de canó és més decisiva per a la victòria que els herois.
