Ha guanyat Joan Laporta, arrasant. I sobretot, Víctor Font ha perdut de tal manera que, tot i ser un enfrontament a dos, fins i tot ha baixat en vots i percentatge respecte a les de 2021, quan hi havia tres candidats. Els resultats poden tenir moltes lectures, però n’hi ha una de molt evident que, a més, és la predominant a les xarxes socials. La superioritat mediàtica, el suport editorial de la immensa majoria dels mitjans, el hooliganisme d’algunes capçaleres de l’establishment, l’hostilitat de tota la premsa de Madrid… Tot plegat no li ha fet ni pessigolles, a la candidatura de Laporta. És més, potser ha restat vots a la de Font.
Tot això hauria de moure a la reflexió sobre el sistema mediàtic d’aquest país. La intervenció, fortíssima, del diner públic combinada amb la decadència d’un model de negoci que naufraga està allunyant dels lectors algunes capçaleres que havien tingut base social. Quan la publicitat institucional o els convenis amb les administracions són la immensa majoria dels ingressos, el resultat són mitjans concertats que abandonen la distància crítica amb el poder que dona sentit al periodisme. No es tracta de les subvencions als continguts en català, que s’han de decidir per criteris objectius. El problema són els diners graciables, que s’adjudiquen per criteri de proximitat al poder. I aquest poder, difús però real (i reial), volia un Barcelona FC com el que va decidir que l’equip jugués un partit, de mal record, contra el Las Palmas la mateixa tarda de l’U d’Octubre de 2017. Una humiliació afegida a les porres.
Les eleccions al Barça han servit per deixar al descobert el fossat que separa els interessos del barcelonisme/catalanisme dels de les elits polítiques i mediàtiques d’aquest país. No és el cas de Món Esport -ho reivindiquem amb humilitat, però amb orgull-, que ha optat, editorialment, per donar suport a una candidatura, la de Laporta, que mai no ha defugit el conflicte quan ha calgut. En aquest sentit, recomano aquesta entrevista amb Gerard Furest i l’últim article de Josep Costa.
Així doncs, l’enhorabona a Laporta i un reconeixement a Font, que almenys ha servit com a mirall per reflectir algunes vergonyes i, sobretot, per destacar, per contrast, la força d’aquesta vella nació d’Europa.
