Tot considerat, el dia no va ser tan, tan dolent per a Pedro Sánchez. La jornada de dijous havia començat amb Gabriel Rufián congregant un parell de centenars de persones –cap del PSOE ni del Govern– en un hotel luxós de Madrid, al voltant d’un d’aquells esmorzars a què assisteixen empresaris i periodistes. Ni un atac va proferir el portaveu parlamentari d’Esquerra contra el Govern central del qual n’és soci. Més aviat al contrari, diria.
Després, la jornada va avançar cap al pròxim Congrés dels Diputats, on es votava la reforma fiscal del Govern, que enfrontava els aliats d’aquest per la dreta i per l’esquerra: la negociació al quart fosc va ser, segons sembla, duríssima, a tot o res; però, al final, els negociadors governamentals la van tirar endavant a base de promeses, que després es compliran o no, qui ho sap. Sánchez no perd votacions al Parlament (em refereixo a la cambra baixa): simplement, les converteix en jocs malabars, de manera que, al final, Junts i Esquerra, el PNB i Bildu, Sumar i Podemos, acaben votant el mateix. O sigui, allò que Sánchez vol.
És a dir, que, en resum, les últimes hores Pedro Sánchez ha aconseguit fer aprovar la seva reforma, que els seus socis, començant per Rufián, parlin bé d’ell, i que Teresa Ribera sigui la comissària europea, mentre el Partit Popular, oposat absurdament a ella, s’emportava una rebolcada propiciada pels seus propis aliats del PPE a l’Eurocambra. Fins aquí, per a Sánchez va bé tot el que s’acaba bé, encara que s’hagi arribat per tortuosos camins. Però… Tot a la vida té el seu ‘però’. Aquest dijous es deia Víctor d’Aldama.
Aldama és, cal dir-ho, un delinqüent. Bé, presumpte delinqüent, perdó. Està a la presó provisional per haver defraudat més d’un milió d’euros en un negoci d’hidrocarburs i també per ser ‘comissionista’ a la ‘trama Koldo’, que afecta de ple l’exministre i ex ‘mà dreta’ de Sánchez, José Luis Ábalos. Aquest personatge, em refereixo a Aldama, estava involucrat en tot l’engranatge que a Sánchez li pot preocupar més: Koldo i la dona del president, Begoña Gómez. Aquest dijous, Aldama ‘ha cantat’ davant el jutge Ismael Moreno a petició pròpia. Un acord amb la Fiscalia per sortir de la presó, sens dubte.
I el que Aldama va dir implicava Pedro Sánchez, que quedava com un mentider (el president havia dit que no va intercanviar mai una paraula amb el ‘comissionista’), Begoña Gómez, amb qui hauria cooperat en els seus ‘negocis monclovites’, el ministre de l’Interior, el de les autonomies, el cap del Gabinet de la vicepresidenta primera, Teresa Ribera i el ‘número tres’ del PSOE, Santos Cerdán, de qui va dir que havia rebut quinze mil euros presumptament en concepte de comissions.
O sigui, mig Govern sotmès a irregularitats de divers calibre, segons Aldama, ben desmentit pel PSOE, que el demandarà, i pel mateix Sánchez, que finalment, a la tarda, va comparèixer als passadissos del Congrés per assegurar que el que hi havia dit el reclús davant del jutge és “tot mentida”.
Si voleu que li digui la veritat, tendeixo a creure més Pedro Sánchez, de qui, però, no es pot assegurar que tot el que diu és precisament cert, que Aldama, que és un d’aquells personatges que sempre es mouen en el costat fosc i trampós de l’escenari. En els mentiders madrilenys, l’oposició va xiuxiuejant que això és un joc de murris, posant Sánchez al mateix nivell d’Aldama, cosa que és, és clar, injusta, encara que no sigui tan absurda. I el PP torna a parlar d’una possible moció de censura, que, francament, no crec que arribi a presentar, perquè segurament la perdria.
Però la veritat és que la jornada de glòria parlamentària del president del Govern central es va veure entelada pels titulars que, durant tot el dia, van recollir el contingut de la declaració d’Aldama davant del jutge. Si el reclús aconseguís sustentar amb proves fefaents els seus atacs, en què va afirmar que la seva relació amb Sánchez era fluida (el president havia negat haver creuat una sola paraula amb ell), que va cooperar en els maneigs de Begoña Gómez, que va donar diners a Ábalos, a Koldo, a Santos Cerdán, al cap del Gabinet de la vicepresidenta María Jesús Montero, i que el ministre Ángel Víctor Torres va intentar treure’l cinquanta mil euros, el Govern està liquidat, sense més ni més.
Però al reclús li costarà poc sustentar el seu relat. Ara ve presumiblement una etapa de desmentiments i reafirmacions que segurament no es podran provar, però que debilitaran encara més la ja força tocada imatge de l’Executiu en general i del seu president molt en particular. Aquesta compareixença voluntària d’Aldama davant el jutge es produeix en plena negociació pressupostària i en vigílies de la celebració del 41 congrés federal del PSOE, afectant de ple el número tres del partit, Santos Cerdán, l’home que va negociar en secret amb Puigdemont la pròrroga del suport de Junts a Sánchez al Congrés; Cerdán és, en suma, una de les persones de la màxima confiança de Sánchez per als “treballs delicats”. O bruts, potser.
Això, reconeixen els uns i els altres, no pot quedar així. Sánchez, Cerdán, Torres i la resta hauran d’acudir als jutges per contrarestar la declaració d’Aldama. Això complica molt el calendari polític de Sánchez, que guanya batalles al Congrés i a Brussel·les, però les perd davant els togats i, fins a cert punt, també als mitjans de comunicació. Així que, al final, la jornada d’aquest dijous no ha estat tan bona per al Triomfador Pedro Sánchez.
No sé, no sé si refiar-me del meu olfacte de veterà –aquí això va d’olfactes més que de constatacions–, però, de vegades, a mi em dona que la Legislatura agònica aquesta que vivim no durarà gaire, encara que Rufián, el PNB, Bildu i altres els agradi mantenir-la, bàsicament perquè l’alternativa és pitjor.
