El teatret de la trobada entre Puigdemont i Junqueras a Waterloo –amb el detall del cotxe amb matrícula commemorativa de l’1 d’octubre, que ha costat diners públics i molta vergonya aliena– mentre es conformen a fer d’actors secundaris de la política espanyola (a Junts descarten prescindir de Pedro Sánchez com a president de govern passi el que passi), és la fotografia setmanal del nivell de la política catalana.
És inútil recordar-los l’hemeroteca, quan presumien de “cobrar per avançat” i de fer caure Sánchez quan volguessin: tots sabem que l’únic que han cobrat és el seu grup propi al Congrés i una amnistia que convenia especialment a Espanya, perquè ha reforçat internacionalment la seva imatge com a estat democràtic i magnànim. Més enllà d’això, el català no és oficial a la Unió Europea i Puigdemont reconeixia fa uns dies que continuava depenent del PSOE que sustenta a la Moncloa. I tots sabem que sense la moció de censura amb possibilitats de materialitzar-se (és igual amb el suport de qui, de Vox o de qui sigui), l’estabilitat d’Espanya no està en perill: Pedro Sánchez no necessita posicionar-se ni precipitar noves eleccions si cal. És el contrari a qualsevol estratègia real de confrontació.
No és casual que, en aquest context de debilitat, emergeixin nous moviments socials aparentment despolititzats que, brandant la desobediència civil que el referèndum de 2017 va saber capitalitzar, vagin directament a la línia de flotació de l’independentisme. Després de la mobilització pels preus del lloguer, ara es gesta un moviment ecologista inspirat en els Alçaments de la Terra francesos. Com va passar amb el 15-M, aquestes lluites, per legítimes que siguin, acaben contribuint a una uniformització cultural sota la bandera d’un fals universalisme que sempre beneficia la nació dominant.
Ho hem vist aquesta Gala dels Gaudí, on el Sindicat de Llogateres i l’elit cultural de la gauche divine que abans feia la forma de la cella de Zapatero en els seus spots electorals i ara es deixa ovacionar pel socialisme més de dretes que ha existit en democràcia a Catalunya, intentant ressuscitar marcs culturals morts com el xarneguisme i estereotips com el catalanisme burgès que té casa a la Costa Brava per intentar rematar intel·lectualment qualsevol aspiració d’alliberament nacional.
La diferència respecte al 2011 és que ara el nacionalisme català té molt més difícil resistir aquesta nova onada d’espanyolització disfressada d’universalisme, perquè el context internacional hi va a favor. Està centrat en la supervivència de dos líders polítics que han demostrat la seva incapacitat per generar un projecte polític més enllà de la gestió dels seus propis espais electorals. Mentrestant, l’única oposició que creix a les enquestes se centra en una altra lluita eminentment internacionalista: l’ofensiva reaccionària de dretes que busca recuperar un passat idealitzat (fins i tot quant a regressió de drets) davant el temor als canvis socials.
Aquesta polarització fomenta la idea que la perspectiva nacional és un luxe ideològic o una preferència política més, intercanviable amb moviments com el de l’habitatge o l’ecologisme. Però no ho és. Constitueix el marc imprescindible per articular qualsevol lluita social de manera efectiva. Sense ella, prevalen inevitablement els interessos de qui ostenta el poder cultural i polític. Per això, per més que aquests nous moviments socials es vulguin desmarcar del nacionalisme espanyol i dels errors estratègics dels Comuns i de Podemos, per més que vulguin evitar ser engolits per les institucions i mantenir la radicalitat al carrer, la seva cultura política suposadament òrfena de marc nacional propi els farà tan fàcilment cooptables com els seus predecessors. Acabaran preservant la unitat d’Espanya a canvi de quatre càrrecs i quatre lleis que neixen tocades de base.
Totes les nacions desenvolupades del món ho entenen així. El Japó no aborda la seva transició energètica sense considerar la seva sobirania industrial. França no planteja polítiques d’habitatge que no tinguin en compte el seu model territorial. Noruega no desenvolupa polítiques ambientals que puguin comprometre la seva autonomia energètica. Per què hauria de ser diferent a Catalunya?
Per això necessitem un nacionalisme fort, autocentrat, que entengui totes les lluites des d’una consciència nacional sòlida, i aspiri a ocupar qualsevol poder disponible per fer-lo servir al servei d’alliberar la nació, després de molts anys de veure com l’independentisme institucional ens ha generat la idea que la seva forma covarda i interessada de gestionar és l’única possible dins del marc colonial espanyol. És imprescindible defensar qualsevol escletxa, qualsevol competència i qualsevol recurs per enfortir la nació catalana. Només així podrem construir les eines necessàries per sostenir el conflicte d’una revolta d’independència i gestionar les seves conseqüències. Perquè a l’altra cara de la moneda només hi ha l’assimilació.
