Estem ja acostumats, quan es tracta del Procés i les seves derivades judicials, a sentir que els jutges “retorcen la llei”; que “li fan dir el que no diu”; i que ho fan per perjudicar el moviment independentista. És cert, però, que des de l’altra banda del riu, se sol dir, en sentit contrari, que els jutges es limiten a la “aplicación de la ley” i que, per tant, són els garants últims del “estado de derecho”. Aquests segons s’autoqualifiquen, sovint, de constitucionalistas.
Davant d’aquesta dicotomia: Qui té la raó? Qui ho pot determinar? El Tribunal Suprem (TS)? No sembla el més indicat per fer-ho, tenint en compte que és ell mateix un dels protagonistes, o fins i tot el protagonista principal (amb domini del fet, com tant li agrada dir), d’aquesta derivada judicial. Haurem d’esperar millor al que digui el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)? Segur que és una instància molt més capacitada (i més neutral o imparcial), però hi ha dos matisos importants a fer: en primer lloc, els aspectes jurídics que entrarà a analitzar, quan arribi el moment, són, ateses les seves atribucions, molt concrets i delimitats (no ho analitzarà tot, vaja). I, en segon lloc, és de fet força probable que el TEDH ni tan sols s’arribi a pronunciar, o no ho faci íntegrament, sobre els recursos que se li han presentat: potser entendrà que amb els indults, la reforma del Codi Penal (eliminant la sedició) i l’amnistia, l’Estat espanyol ja ha reparat les possibles vulneracions de drets humans que havia d’analitzar. Així doncs, molt probablement estem sols. Cap tercer ens resoldrà, plenament, l’enigma. Perquè potser aquest tercer no arribarà, o no serà neutral ni imparcial. S’imposa, per tant, mullar-se. Exposar, argumentant-la, la posició de cadascú.
En el meu cas, crec que hi ha motius per defensar la primera posició, la crítica. Baso aquesta afirmació en l’anàlisi jurídica detallada, gairebé en temps real, que he realitzat personalment, durant els últims anys, de la majoria de les fites judicials que han acompanyat (i, de fet, constituït) l’anomenat Procés. Des de les prohibicions judicials de celebrar certs actes en què simplement es pretenia parlar d’un projecte polític (sí, ja no ho recordem, oi?) fins a la més recent qualificació pel TS com a terrorisme (sí, terrorisme) dels actes de protesta de l’AP7.
No cal ser cap mag ni disposar d’una bola de cristall per predir que la pròxima fita serà la imminent entrada en vigor de l’amnistia. M’agrada anomenar aquestes fites judicials del Procés, excepcionalitats jurídiques, precisament perquè sovint no acaben de ser respectuoses (o no ho són gens, segons els casos) amb principis estructurals com els de legalitat (aplicar les lleis segons el que aquestes preveuen) o de seguretat jurídica (no adoptar decisions sorprenents o desacostumades). Normalment, he analitzat aquestes fites a posteriori, és a dir, després de dictar-se la resolució judicial. Però potser ha arribat el moment (quan un se sent ja expert interpretador jurídic del Procés) de llançar-se a la piscina i fer una anàlisi predictiva, a futur: predir quin pot ser el contingut de la pròxima fita judicial (en aquest cas, la de l’amnistia). L’experiència acumulada de tots aquests anys ens ha permès detectar certs patrons interpretatius que rodegen cadascuna de les excepcionalitats jurídiques que hem viscut, o “que sofrim”, com deia el jutge instructor (en una ja emblemàtica relliscada que, per uns escassos instants, va posar ingènuament al descobert tot el que s’ha pogut estar maquinant aquests anys).
El patró és sempre el mateix: primer (com a punt irrenunciable), que el sentit de la decisió judicial que s’ha de dictar perjudiqui (en sentit ampli) el moviment independentista, sigui de manera general o a un dels seus protagonistes. Si una interpretació normal (raonable) de la llei aplicable ho permet, no es retorça la llei. És un win-win. Sovint, però, la interpretació habitual (la raonable) de la llei no ha permès obtenir el resultat pretès (perjudicar el moviment independentista). Llavors (i només llavors) s’activa la interpretació desviada, estranya, de la llei. Però es fa, només (aquí rau l’essència del patró), en la mesura estrictament necessària per a assolir la finalitat perseguida. Hi ha, podríem dir, una economia estratègica del retorciment jurídic. No s’assumeixen més riscos dels necessaris (en forma de querelles o de pèrdua reputacional). Lògicament, el paper ho aguanta tot, i sempre es trobaran els arguments (sovint para-jurídics) per fer passar allò que prèviament semblava impensable com el més obvi del món.
Segurament amb dos exemples s’entendrà millor el que vull exposar. L’un referit a l’1-O i l’altre a la qualificació com a terrorisme dels fets de l’AP7 i l’aeroport. Comencem amb l’1-O: aquell dia vam presenciar una innegable violència policial contra la gent que va participar en el referèndum. Crec que aquesta obvietat no requereix, avui, més explicació. Com sabem, el delicte de rebel·lió que inicialment es va imputar als responsables del referèndum requeria, com a element nuclear, precisament, la violència, però no, és clar, de la policia, sinó dels independentistes. En un gir interpretatiu que serà difícilment superat en dècades o segles, el TS va trobar la manera de construir la contra-tesi que atribuïa als votants la violència. També sabem que la sentència final no va condemnar per rebel·lió (com podia fer-ho, si no hi havia violència dels acusats?!). Ho va fer per sedició, que ja no exigia (almenys explícitament) aquesta violència. El que ens hem de preguntar, però (aquest és l’element clau), és per què es va mantenir fins a un moment tan avançat una qualificació penal tan extravagant (si no delirant). I l’única resposta racional possible és que, segons un article (no el cito perquè m’he proposat no citar-ne cap), només una qualificació de rebel·lió permetia suspendre de càrrecs públics fins i tot abans de qualsevol sentència de condemna. Una vegada dictada la sentència (per sedició, que no exigia la violència), ja es disposava de la pena d’inhabilitació per a càrrecs públics. Per tant, ja no calia forçar (tant) la llei. I és precisament en aquell moment, quan ja no calia, que es va deixar de forçar (insisteixo, tant) la llei. Aquí veiem l’economia del retorciment interpretatiu de què parlava.
Anem ara a l’AP7 i a l’aeroport: a quina ment jurídica se li pot acudir, encara que sigui per uns instants, que ens trobem davant d’un delicte de terrorisme? D’entrada, semblaria que a cap. Però ens equivocaríem. Com a mínim, així ho creu (a més d’una munió de fiscals) un jutge instructor i diversos magistrats del TS. La pregunta a fer-nos és molt clara: com pot ser, això? La resposta la trobarem, és clar, en la imminent amnistia, que no ha entusiasmat massa, ans al contrari, a un sector majoritari de la judicatura espanyola. I per què l’amnistia? Doncs perquè només una qualificació d’aquests fets com a terrorisme permetrà als tribunals intentar que no els sigui d’aplicació l’amnistia. No m’interessa, aquí, entrar en els tecnicismes jurídics. La clau és entendre que només aquesta qualificació jurídica permetrà mantenir viva l’esperança judicial d’impedir l’eficàcia de l’amnistia. I com que és necessària, aquesta qualificació és immediatament, i entusiàstica, adoptada. Evidentment, com va passar ja amb la rebel·lió, mai no hi haurà, enlloc, cap condemna per terrorisme per aquests fets. Potser no n’hi haurà cap, o serà per desordres públics o ves a saber per quin altre delicte (danys al patrimoni viari?). Però l’important és que, ara, precisament ara, els fa falta el terrorisme i no triguen un sol instant a abraçar-s’hi.
Abordem, ja, degudament equipats, el pronòstic sobre quina serà la recepció judicial de la llei d’amnistia. El patró romandrà, és clar, intacte. Per això és un patró! D’entrada es descartarà l’opció més normal o habitual, la d’aplicar-la, sense més ni més, com qualsevol altra llei, arxivant els procediments penals afectats. Això aniquilaria la premissa immutable: la de perjudicar l’independentisme. Caldrà fer alguna cosa. Interpretar la llei d’alguna manera que exclogui o, com a mínim, demori en el temps els seus efectes. Com? Amb tota seguretat (de fet, ja s’ha anunciat als quatre vens), plantejant preguntes (qüestions) davant del Tribunal Constitucional (TC) o davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Així s’obtindrà, com a mínim, i de moment, la paralització de les causes penals contra els independentistes i la demora de la decisió sobre si se’ls aplica, o no, l’amnistia (tot i ser evident que els és aplicable). No vull entrar en com s’argumentaran jurídicament aquestes qüestions (que, certament, són un mecanisme perfectament legítim per a qualsevol tribunal). El que m’interessa és que, essent probablement l’única via per aconseguir demorar els efectes de l’amnistia, no dubtem ni un sol instant que s’hi acudirà. S’esdevindrà. No és concebible que un jutge opti per aplicar, directament, l’amnistia. Seria anar en contra d’un patró immaculat consolidat des de fa més de cinc anys.
M’interessa, però, recalcar, a més, que aquesta estratègia dilatòria podria ser insuficient per evitar l’eficàcia immediata de la llei pel que fa a l’aixecament de les mesures cautelars (ordres de detenció, etc.) que puguin afectar els investigats. És a dir, el fet de plantejar preguntes al TC o al TJUE no exclourà, segons preveu la mateixa llei, l’obligació d’abstenir-se d’acordar cap detenció. Per tant, no serà possible, en cap cas, detenir un investigat. Això implica, és clar, un desafiament legislatiu intolerable per als tribunals cridats a aplicar l’amnistia, que desitjaran poder detenir si ells ho consideren oportú. Veiem, però, que a aquests tribunals ja no els serà suficient plantejar les qüestions davant del TC o el TJUE. O, en tot cas, no els serà suficient fer-ho com es fa habitualment. Caldrà innovar. Fer-ho d’una altra manera. Doncs bé, no dubtem ni un sol instant que així serà. Hi haurà noves fites judicials, perquè seran necessàries. Aquest ha estat, és i serà el patró.
I aquest és, en definitiva, el meu pronòstic. Però, tot i que la meva expertesa en la interpretació jurídica del Procés em permetria dibuixar cap a on aniran els trets (conec el patró a fons, creieu-me), no ho deixaré per escrit. No vull subministrar idees ni combustible a aquells que desconeixen en què consisteix l’aplicació imparcial (i no estratègica) de les normes jurídiques.
