Imagino que com un servidor, la majoria de lectors no devien saber, fa un parell de setmanes, què eren els therians. Sembla un d’aquests fenòmens efímers i passatgers, producte d’un guió dels Monty Python escrit a quatre mans per Franz Kafka i Eugen Ionescu. Tanmateix, l’experiència d’aquest segle ens hauria d’haver alertat sobre com les coses més absurdes i inversemblants tenen la capacitat de convertir-se en “la nova normalitat”, fins i tot establerta en forma de lleis i normatives. El mateix John Cleese, cofundador d’aquell mític grup d’humoristes britànics no se’n sabia avenir sobre com el seu sketch de Loreta, el membre del Front Popular de Judea a La vida de Brian fos censurat quatre dècades després que ens agafés fiblades a la panxa de tant de riure. O que, per la porta del darrere, la pràctica totalitat de les comunitats autònomes i la majoria de països europeus hagin legislat sobre la qüestió trans per assegurar la possibilitat que menors d’edat puguin iniciar teràpies de conversió (inclosa la cirurgia i el tractament hormonal d’efectes esterilitzadors) sense el permís dels seus tutors legals, o que qüestionar el gènere sentit d’una persona trans pugui comportar multes de 10.000 a 40.000 € segons la llei 11/2014 de 10 d’octubre, reforçada per la Llei Trans espanyola 4/2023. Si m’ho permeten, portem bona part del segle legalitzant el terraplanisme. I això ja no fa tanta gràcia, ni a Cleese, ni a qui això escriu.
Per mirar de descriure apressadament aquest fenomen recent, el moviment Therian podria ser considerat com a individus que s’autoidentifiquen com a animals determinats, tant des d’un punt de vista físic, com psicològic, com espiritual, i imiten el seu comportament. Sovint són presentats com a una subcultura, i amb certa voluntat de normalitzar (i legitimar) el fenomen, se’ls compara amb les tribus urbanes de les dècades de 1960, 1970 i 1980. Com a historiador, he de negar-ho rotundament. Les tribus urbanes constituïen una eina de socialització de generacions joves que, en entorns majoritàriament urbans, reaccionaven contra l’orde (social, moral, estètic) establert. Requeria ordre, organització, dedicació, esforç, disciplina i, sobretot, molta sociabilitat. Heavies, Punkies, Mods, Rockers… constituïen veritables contrasocietats i es fonamentaven en xarxes de lleialtat i solidaritat, existia dedicació, continuïtat i compromís. Constituïen processos històrics propis de societats analògiques i buscaven sovint una família substitutòria, una mena de germandat en què els individus compartien un seguit de valors, indumentària, actituds i elements ètics i estètics. Els therians, per contra, resulta un fenomen que no s’explica sense les xarxes socials, sense l’individualisme típic del narcisisme de la diferència d’aquesta era tecnològica en què el mòbil substitueix les relacions autèntiques, i en què la ficció substitueix, al més pur estil Black Mirror, la realitat. Es tracta d’individus aïllats, d’identitats fluïdes –més aviat inestables i inconsistents– que, seguint el mandat del neoliberalisme d’esdevenir un “empresari de si mateix” –en afortunada expressió de Christian Laval–, fan servir l’excentricitat com a fórmula de reivindicació i validació personal, en una era dominada per l’economia de l’atenció i el despotisme de l’algoritme.
Hi podríem afegir, també, que la descomposició dels sistemes educatius, fonamentats en la desregulació institucional, també hi ha col·laborat en aquest procés. La voluntat de “posar l’alumne al centre” i deslliurar-lo de responsabilitat personal i col·lectiva, de la possibilitat de fracassar, de l’eliminació de límits, del maltractament fonamentat en la sobreprotecció, de la supressió de les fronteres entre el capteniment normal i el patològic, també ha potenciat la desaparició d’un dels principals instints de supervivència: la por al ridícul. Ja vaticinava Neil Postman, fa mig segle, que aquest “Divertim-nos fins a morir”, que criticava l’ús de les pantalles (en aquest cas, el tubs catòdics) implicaria la crisi de la civilització. Els Therian actuen com el canal de la mina que revela l’acumulació de grisú acumulat en una societat que sembla a punt d’esclatar.
Hi ha moltes derivades en aquest fenomen que no hauríem de menystenir. Podria representar aquest punt en què les crítiques de Michel Focault a la societat, les seves normes i la seva arquitectura, ens empenyerien a una filosofia de la barbàrie. Per a Focault, la societat, les seves institucions i les seves normes, han esdevingut una mena de conspiració de les elits per esclafar als individus. He de dir que, fins a cert punt, una crítica a les convencions pot resultar saludable per eliminar determinades rigideses –jo ho faig sovint–. Tanmateix, portat fins a l’extrem –i la desregulació educativa accelerada de la darrera dècada n’és un exponent– ens arrossega vers una mena de “Senyor de les mosques”, la novel·la de William Golding on, precisament la dissolució de les normes bàsiques de la civilització no ens empeny vers una arcàdia perduda, sinó una mena d’infern caòtic, animal en el sentit que la naturalesa és un espai caracteritzat per la violència, la brutalitat i la llei del més fort, i que ha tingut en el món neoliberal, amb la seva economia polaritzada i desigual, un resultat que ens ha dut fins aquí: un món perillós i sense esperança. Un món en què, hom es pot autodeterminar amb un gènere diferent al que marca la biologia, o com a llop, gos, gatet o nadó, i per contra, defensar l’autodeterminació nacional o qüestionar el capitalisme et pot dur a la presó o ser titllat de boig, desequilibrat o negar-te l’existència, precisament d’acord amb la crítica foucaultiana.
Hi ha quelcom inquietant en aquests nois i noies –de moment pocs, i sobreexposats–. Tenen en comú la idea de desprendre’s de la condició humana, de voler transcendir tot allò que ens fa éssers racionals amb voluntat pròpia i capacitat de cooperació i convivència. Ja hem parlat de la negació de la realitat (i la seva desconcertant tolerància) amb el fenomen transgènere. Hi ha, també, un moviment, liderat per les ments brillants dels tecnooligarques que creuen que, mitjançant les tecnologies –especialment la IA, l’enginyeria genètica, la biotecnologia…– es pot transcendir la naturalesa humana, crear races híbrides de superhumans (o posthumans) per superar limitacions biològiques com l’envelliment, les capacitats físiques i psíquiques, d’esquivar la mort i qualsevol altra cosa que ens fa pensar en els aprenents de bruixot, els dolents de les pel·lícules de James Bond o les inquietants històries de Black Mirror.
Hi ha, per descomptat, la dimensió política. La Irene Montero va fer unes declaracions el passat cap de setmana que considero molt interessants. Veia en el fenomen (i sobretot la seva crítica o ridiculització) com a una maniobra de la ultradreta per qüestionar tota la legislació del transgenerisme (de la qual el seu grup polític és corresponsable i enaltidor). Veure nois fent el gos o el mico representa un espectacle que indueix a qualsevol persona normal que els protagonistes són gent que no gira rodó, i per extensió, caldria qüestionar sobre si tot allò que envolta el fenomen trans es tracta d’una qüestió que caldria analitzar-la des del terreny de la salut mental.
I és que, precisament aquestes derivades de “la nova normalitat” en l’àmbit de la sexualitat i el gènere, ofereixen molt a reflexionar (i també molta teca per als guionistes de Monty Python o els monòlegs de Ricky Gervais). El mateix cap de setmana dels therians, una notícia d’Anglaterra va transcendir (massa poc). Es tracta del cas de la infermera del NHS Jennifer Melle. La BBC informava que aquesta treballadora d’un hospital públic de Londres havia estat readmesa, després d’haver estat sancionada el maig de 2024 per negar-se a tractar de dona a un home transgènere mentre li posava un catèter al seu penis. Es dona el cas, a més, que el pacient que la va denunciar, és un presidiari (presidiària?) convicte per pederàstia, que a més, durant l’examen, no només va enfurismar-se per la negativa de la sanitària a reconèixer el seu gènere, sinó que a més li va proferir nombrosos insults racistes –la senyora Melle és d’origen africà–. El cas és que la infermera va ser suspesa durant més d’un any fins a la seva readmissió provisional per haver anomenat “home” a l’individu el penis del qual era manipulat per introduir instrumental mèdic. Melle continua sota investigació del Col·legi d’Infermeres per haver “malinterpretat el gènere”, mentre que el seu sindicat, el Royal College of Nursing, es va desentendre del cas. Ni Kafka, ni Ionescu, ni Cleese, ni el mateix Eugenio s’haurien atrevit a imaginar un sketch d’aquestes característiques.
En qualsevol cas, el fenomen Therian (per cert, en una setmana que sospitosament pren el protagonisme que hauria de tenir el cap Epstein i les seves derivades espanyoles, misteriosament silenciades) també ha acabat com el rosari de l’aurora. Amb una esquerra sense rumb que defensa un absurd i una ultradreta que busca humiliar aquests joves mentalment desorientats, també mitjançant una de les seves activitats identitàries: la violència contra el feble. Tot plegat una metàfora de la depriment polarització dels nostres temps, i que manllevant l’expressió a Churchill, podria semblar una baralla entre dos calbs que es disputen una pinta.
