A pocs analistes els sorprèn la histèria desfermada arran de la possibilitat de l’amnistia. Amb més de quatre dècades de règim del 78, ja estem massa acostumats a l’addicció al lawfare i les males arts amb què el poder real intervé en la vida política espanyola. A la Transició ja fa massa temps que se li veu el llautó, i el descrèdit de les institucions espanyoles s’ha instal·lat entre bona part de la ciutadania i els analistes internacionals. Ara bé, aquest descrèdit no impedeix que l’Estat funcioni disfuncionalment, amb incapacitat per controlar un poder judicial que ha fet de la justícia recreativa tot un gènere de ficció, en què protestes pacífiques esdevenen, per art de màgia, terrorisme, o que, com succeeix en sistemes institucionals llatinoamericans, asiàtics o africans, els tribunals actuen de manera bel·ligerant contra els opositors polítics, tot mirant de posar-los fora de combat o de tombar aquelles decisions que no plauen als seus patrocinadors.
Només cal veure, exclusivament des d’una perspectiva espanyola, com s’aparta de la vida pública diputats com Alberto Rodríguez o com es protegeix els militants feixistes dels delictes d’odi mentre resta impune (o gairebé) la seva violència quotidiana. De fet, el poder judicial hispànic, sempre al servei dels mateixos poders fàctics que fa segles que remenen les cireres, pot sentir-se satisfet de com ha deixat fora de joc tot aquell espai del 15-M que al principi de la dècada passada va inquietar “la casta”. Tampoc no se li escapa a ningú que les acusacions de terrorisme a qualsevol que no sigui addicte al règim ni a la rojigualda també van molt vinculades a aquesta mena de guerra civil bruta entre Estat i un govern que no acaba de controlar com voldria, i que té Pedro Sánchez com a enemic públic número 2 (del número 1, en parlarem més endavant).
Les accions autònomes d’alguns tribunals espanyols, desafiant fins i tot la mateixa fiscalia, són plenament conscients que sabotegen la llei d’amnistia. Des d’una perspectiva estrictament espanyola, amb l’amnistia, més enllà de la possibilitat d’assoliment d’una estabilitat parlamentària (i al seu torn, de la voluntat de revenja d’un Sánchez respecte als seus enemics de dins i fora del partit), hi ha una certa urgència per mirar d’anestesiar la carpeta catalana. I aquí la cosa no resulta exclusivament d’una qüestió domèstica, sinó de taponar allò que representa un punt feble espanyol i europeu. Espanyol, perquè evidentment l’independentisme, malgrat que pugui aparentar una rebaixa d’intensitat, continua esdevenint el principal desafiament intern a l’ordre, i que tothom sap que es pot tornar a descontrolar al mínim incident. Europeu, perquè, en una època d’incertesa geopolítica, en un moment en què Rússia sembla guanyar la guerra d’Ucraïna i protagonitza una aliança amb una Xina, que està guanyant terreny econòmic i diplomàtic al continent, es pot constituir un bloc euroasiàtic capaç d’explotar els conflictes interns europeus (i Catalunya ho és) per desestabilitzar una Unió Europea desorientada i desmoralitzada. Les acusacions, més fictícies que reals, de la Russian connection, a banda de posseir més component literari que les novel·les de John Lecarré, mostren aquesta confusió tan espanyola de barrejar desig i realitat perquè Brussel·les intervingui (encara més!) a favor seu. Tanmateix, l’efecte pot resultar al contrari de les seves intencions, perquè és obvi que, ben segur, els russos –des del seu nul interès pel tema i escassa capacitat per assumir-lo– semblen disposats a alimentar hipòtesis com aquestes per propiciar nerviosisme entre els seus adversaris.
Tanmateix, i més enllà de la dimensió internacional, l’aposta decidida per la justícia recreativa del poder judicial i de les JONS per atribuir terrorisme a la lluita ni-un-paper-a-terra independentista revela una dimensió psicoanalítica poc comentada. I ja ho vam veure en el conflicte amb ETA. La lluita independentista basca va representar el desafiament més seriós en contra de la naturalesa de l’Estat. És per això que no van escatimar el més gran dels esforços policials, diplomàtics, propagandístics i de recaragolament jurídico-legal, amb normes, decisions polítiques i pràctiques impròpies de societats democràtiques. I es podia constatar amb el desigual tractament envers les víctimes del terrorisme. Des de l’Estat, les víctimes d’ETA rebien un tractament que, a la pràctica, les convertia en caídos por Dios y por España, mentre que, a tall d’exemple, els morts pels atemptats islamistes de l’11-M (de 2004) i del 17-A (de 2017), han estat tractats com a víctimes de segona. I això passava perquè els primers desafiaven el testament de Franco, veritable document fundacional del règim del 78 (i la seva derivada, una Constitució aplicada de manera interessada i restrictiva). Per contra, el terrorisme islamista no era contemplat com a una amenaça en contra de l’ordre pel qual les elits franquistes mantenen el desig del dictador de la unitat d’Espanya i la preeminència de determinats grups socials en la protecció dels seus privilegis.
Examinant els fets objectius, la seva trajectòria, les seves paraules, les seves accions, les acusacions de terrorisme al president Puigdemont són tan ridícules com insultants. El terme muntatge queda curt per al que és una invenció kafkiana, ben galdosa, per part d’una Espanya que s’ha mantingut unida mercè al terrorisme d’estat, als actes de violència que són consubstancials als imperis, com explicava el mateix teòric anarquista Mikhail Bakunin a l’hora de defensar les virtuts de les independències de les nacions oprimides. Ara bé, el que inspira l’enemic públic número 1 de l’Espanya filofranquista és terror, una por irracional. No pas per qui és o pel que fa, sinó pel que representa. Com en la llarga història de dissidents i opositors, el seu exili recorda la legitimitat d’una institució preconstitucional –la nació catalana i les seves institucions secularment perseguides i reprimides– i la voluntat d’existir i de constituir-se com a estat sobirà, en contra d’Espanya, i en contra d’un autonomisme sobre el qual, reduït a una mena de diputació gran, comença a ser d’escassa utilitat. Representa una nació preconstitucional i anticonstitucional, perquè és obvi que la catalanitat, com ens demostren quotidianament, és tan anticonstitucional que fins i tot en el seu inconscient la titllen de terrorisme, de traïció a la seva pàtria franquista, probablement perquè ja no troben cap altre concepte més fort per mostrar el seu odi i menyspreu visceral. I el seu terror…
La biografia del president Puigdemont el situa com un free rider, que s’ha esforçat per evitar qualsevol indici de violència en una lluita expressivament pacífica. I això genera pànic entre els guardians i inquisidors del nacionalisme espanyol. L’establishment hispànic no pot suportar la imatge del seu enemic públic número 1 passejant pels carrers de Barcelona per demostrar, mitjançant la pedagogia dels fets, que ell no estava equivocat, i que ells, sí. Que havia actuat d’acord amb l’observança democràtica i l’escrupolós respecte per la decència política, i que ells, no. Que, per tot això, ha estat titllat de Satanàs contemporani, la representació del mal absolut. I que han passat tots aquests anys pregonant mentides –d’altra banda, empassades voluntàriament i amb deler per la majoria de l’opinió pública espanyola- que cauran com un castell de naips, desmuntant el relat criminalitzador. Que, finalment, el seu retorn faci que, com l’infant innocent del conte, assenyali la nuesa de l’emperador (borbònic). Que pugui oferir la sensació que l’Estat profund pateixi una derrota i una humiliació pública, fins al punt que molts que avui li feien costat, demà el puguin qüestionar. És per això que han fet, fan i faran qualsevol cosa que eviti aquesta situació. Puigdemont, evidentment, no és cap terrorista. Ara bé, genera terror entre massa gent que, per mantenir la unitat, han destruït la democràcia.
