A un li agradaria a vegades tenir aquest cert sentit messiànic que va exhibir per exemple Míriam Nogueras aquest dijous al Congrés dels Diputats, disseccionant l’amnistia no com un perdó, ni tan sols com una victòria, sinó gairebé com un primer pas cap a altres metes. Si dic la veritat, crec que la portaveu de Junts, potser com el seu propi cap, i per descomptat com la major part dels líders polítics nacionals, no ha analitzat amb prou exhaustivitat el que ha passat després de les eleccions catalanes ni el que ha passat aquest mateix dijous al Congrés. Sé que no tots els lectors d’aquesta columna d’opinió estaran d’acord amb el que a continuació escriuré, però vull que consti que correspon al que s’ha tractat en una trobada de periodistes i politòlegs de diverses procedències –clar, també catalans, amb això que es diu diverses sensibilitats– immediatament després de la celebració del ple del Congrés que, com era previsible, ha aprovat l’amnistia.
En primer lloc, s’hi ha constatat que, amb aquesta amnistia, que té els antecedents no tan remots en la del final del franquisme, ha acabat de saltar pels aires l’anomenat ‘esperit del 78’, aquell de la Constitució que va donar origen a la Transició. Hem entrat en una etapa nova i ningú, possiblement ni els principals actors de la trama, sap ara mateix per on aniran ara els esdeveniments en la caòtica política espanyola.
En segon lloc, tothom està d’acord que Catalunya continua sent, a les verdes i a les madures –depèn de qui ho analitzi-, el principal motor dels esdeveniments al país. Aquí hi ha les grans preguntes: l’amnistia des de quan beneficiarà de manera efectiva, per exemple, Carles Puigdemont, de manera que pugui complir el propòsit de trepitjar terra catalana ja per a la investidura d’un nou president de la Generalitat (que, per cert, és gairebé impossible que sigui ell)? I una altra pregunta que continua inquietant la Moncloa, on no han rebut respostes prou taxatives per part de Junts: mantindran els set diputats capitanejats per la senyora Nogueras el suport al govern de Sánchez? I, si ho fan, a canvi de què? I si el preu és massa onerós podrà a hores d’ara Sánchez, que ja s’ha deixat moltes plomes amb l’amnistia, satisfer-lo?
Perquè, en tercer lloc, la gran polèmica aquest dijous als passadissos del Congrés, bulliciosos i tibants, era si Pedro Sánchez, amb els resultats de les eleccions catalanes, que tothom, el PP inclòs, creu que desembocaran en una investidura de Salvador Illa, ha “tallat les ungles” a l’independentisme. Referent a això, puc constatar que al Partit Popular de Catalunya neguen aquest extrem: “Els independentistes continuaran demanant coses, com si no haguessin perdut a les urnes, i potser és que no han perdut”, constatava el dimecres un destacat líder popular, crec que no gaire afecte a Núñez Feijóo. He preguntat aquest dijous a força gent a la cambra baixa i gairebé tots, socialistes inclosos, pensen que l’independentisme pot ser que es transformi –aquí hi ha aquesta foto de l’abraçada entre Junqueras i Turull—però encara gaudeix d’una bastant bona salut. O d’una mala salut de ferro, segons es vulgui veure.
Així que, en quart lloc, el que cal saber ara és com es gestiona la situació. A la Moncloa semblen molt satisfets de com ha actuat Sánchez, que col·loquen en el primer lloc del podi, i, a continuació Illa i el PSC. Però ara, què fer? És de preveure una ruptura entre el govern central i el que representa Junts, és a dir, aquest Puigdemont per qui –ho he comprovat diverses vegades– a la Moncloa no se sent la menor simpatia, més aviat molt al contrari? Segurament no. Però ja han passat els temps en els quals es plantejava, almenys amb el govern de la Generalitat de Pere Aragonès, una taula negociadora, fins i tot amb un mediador salvadorenc de qui mai més se n’ha sabut res, com res s’ha tornat a saber de molts esquemes negociadors que s’havien muntat.
És previsible, en cinquè lloc, un nou procés negociador amb l’independentisme, com es diu, genèricament, pels cenacles i tertúlies de Madrid. Però serà a la baixa: curiosament, i malgrat l’embolic que té muntat en molt diversos ordres, incloent-hi el familiar, Pedro Sánchez, m’asseguren viatgers a la Moncloa, se sent fort, creu que li anirà bastant bé en les eleccions europees, per al que valguin –que és poc- i està segur que el que ell en diu ‘fang’ disparat contra la seva dona, Begoña Gómez, es dissiparà fins i tot abans de la jornada electoral del 9-J, en la qual, en tot cas, les activitats comercials d’ella no tindran, creuen, influència sobre els votants.
En sisè lloc, m’asseguren aquests viatgers a la Moncloa que, de veritat-de veritat Pedro Sánchez està convençut que podrà continuar comptant amb el suport tant de Junts com d’ERC –quan aquest partit acabi de reorganitzar-se després de la seva patacada–, de Bildu, del BNG i dels socis de Sumar, cada dia més díscols, per arribar fins al final de la legislatura, cap al 2027. En converses molt privades, molt llunyanes a micròfons i molt dins de l’off the record, crec que puc afirmar que no tothom en el grup parlamentari socialista comparteix tant d’optimisme.
En setè lloc, sembla que un sentiment d’orgull nia en uns certs despatxos de la Moncloa: hem guanyat les eleccions catalanes i hem imposat una amnistia –amb permís dels jutges, clar, que aquesta és una altra—per damunt fins i tot del que fa un any proclamàvem, quan dèiem que de cap manera concediríem aquesta mesura de gràcia. Ara, l’aprovació de l’amnistia sembla una victòria personal de Sánchez, que ha desafiat les ires de tots els inferns per a tirar-la endavant. I, amb no poques dificultats, se n’ha sortit, encara que no sembla que Puigdemont –al discurs de Míriam Nogueras en el Congrés em remeto– li estigui gaire agraït.
En vuitè lloc, sembla impossible un acostament entre Sánchez i Núñez Feijóo, ni tan sols en temes el consens dels quals es reclama des de la Unió Europea, que és la caixera dels fons Next Generation: una lluita convincent contra la corrupció, renovació del govern dels jutges, una política unívoca sobre temes exteriors en el si de l’executiu, procurar una major seguretat jurídica i una més nítida separació dels poders clàssics de Montesquieu… Sospito que aquests plantejaments europeus, màximament dies abans d’unes eleccions on el que més sembla preocupar a alguns és els manteniments dels seus llocs i sinecures, quedaran desoïts per part del govern espanyol (i de l’oposició, per cert).
En novè lloc, als cercles de debat polític a Madrid, en algun dels quals participa gent molt pròxima al govern, es fan obertament apostes sobre si Pedro Sánchez avançarà significativament les eleccions. Una majoria considera impossible que pugui, amb el panorama que tenim, concloure la legislatura. Però tot dependrà, novament, de Catalunya, dels suports que Sánchez pugui o no mantenir de l’independentisme català i del fet que, finalment, Salvador Illa pugui ser, com s’espera que sigui, investit president de la Generalitat. Perquè una repetició de les eleccions catalanes podria portar indefectiblement a una dissolució anticipada del Parlament nacional i a la convocatòria de nous comicis legislatius. Però gairebé ningú, en àmbits governamentals, creu en la possibilitat que finalment no s’arribi a un acord amb ERC per investir a Illa.
En desè lloc, els analistes polítics adverteixen que aquest plantejament és el més lògic, depenent, a més, de molts factors. I es basa, sobretot, en la fèrria voluntat de Sánchez de mantenir-se en el càrrec, que és una cosa de la qual, pel que sembla, alguns íntims no estan del tot segurs: no tot és pura actuació interessada en els moviments del president del govern, en qui alguns observadors pròxims i atents comencen a advertir, potser per primera vegada, símptomes de cansament. No és gaire coherent amb un campió de la resiliència, però fins i tot Sánchez, sembla, té cor.
