Comença un temps nou. Les eleccions han deixat una onada d’aire fresc després de la tempesta. L’independentisme, diuen feliços els mitjans espanyols, ha perdut la majoria parlamentària. En realitat només ER i la CUP han perdut vots (Junts n’ha guanyat), probablement per les seves polítiques woke d’immigració. Però, atès que ningú no vol parlar d’aquesta qüestió, ni tan sols els de Junts, continuarem empassant-nos que l’independentisme ha perdut vots i no que un determinat independentisme ha perdut vots.
La història és un escorxador, deia Hegel. La desfeta republicana a les eleccions s’ha emportat les tres primeres figures d’ER, Aragonès, Junqueras i Rovira, principals responsables del curs del partit als últims anys. L’executiva ha convocat un congrés extraordinari el 30 de novembre, que fa una mica d’olor de refundació, amb l’esperança de pacificar el partit, esvalotat per uns pèssims resultats que ja s’albiraven de molt abans.
Només l’opció del president Puigdemont ha crescut moderadament, cosa que ara li permet portar la veu cantant o hegemònica al si de l’independentisme i posar en pràctica la seva proposta unitària, que considera una fita històrica, amb el suport exterior de la CUP. El problema és que es troba amb un partit republicà en desori, on ningú podrà prendre decisions sobretot d’abast estratègic.
D’altra part, si de programa unitari es tracta, l’unitarisme de Junts hauria no només de refer ponts amb ER, sinó de bastir-los amb Aliança Catalana. Sotmetre’s al precipitat i sospitós anatema pronunciat en contra per les esquerres woke va ser un error. Mantenir-ho seria pitjor que un error; seria un crim, per capgirar la famosa frase atribuïda a Fouché. No es pot defensar la unitat independentista amb un braç i atacar-la amb un altre. AC és independentista i no és extrema dreta, com demostren els seus dos diputats cada vegada que parlen.
La proposta del president Puigdemont en el seu duel amb el president Sánchez afecta Catalunya i Espanya alhora. De cara a Catalunya, és un programa unitari de l’independentisme respectant l’autodeterminació d’ER. De cara a Espanya, garantia d’estabilitat de legislatura si els pactes es respecten. Els dos presidents en duel singular tenen un objectiu comú: continuar justant.
L’oferta d’estabilitat de legislatura és molt temptadora per a un gobierno que gairebé no s’ha mogut en sis mesos i té els pressupostos prolongats. Però la contrapartida, la possibilitat d’un govern independentista a Catalunya amb abstenció socialista, pot ser massa per al seu partit i per als seus socis de Sumar, els delegats dels quals a Catalunya, els Comuns, es veuen pel camí de l’extinció. Ara per ara el gobierno rebutja rotundament tota possibilitat d’abstenció catalana encara que Puigdemont faci funcionar la minoria de bloqueig.
La pilota és a la teulada d’ER, que es veu obligada a triar quan creia haver-se deslliurat d’aquesta obligació parlant d’una coalició PSC i Junts que comptaria amb 77 escons. El suggeriment, una rebequeria d’Aragonès inspirada en el “que governin els que no deixen governar!” d’Antonio Maura el 1920, no es va fer i els republicans s’han de decidir entre un tripartit PSC, ER, Comuns o un govern purament independentista en coalició amb Junts amb l’abstenció del PSC, garantida per la minoria de bloqueig dels set escons de Junts a Madrid que, en qualsevol cas, el president Puigdemont no farà valer llevat que es facin les fementides coalicions “contra natura”.
L’acceptació presidencial del tripartit és un gambit per deixar clar davant l’opinió qui és independentista i prefereix un govern independentista i qui no ho és i prefereix un govern autonòmic espanyol. El risc és que ERC accepti el tripartit i les dues legislatures, espanyola i catalana, quedin estabilitzades mentre Junts passa a la irrellevància a Catalunya i la figura del president Puigdemont, com els vells soldats de la balada, s’esvaeix en l’oblit.
La qüestió resta a les mans d’ER, que, a hores d’ara, ningú no sap com es dirigirà els pròxims mesos, si amb una comissió gestora o mitjançant els bons oficis de l’incombustible Junqueras que ha negociat amb l’executiva una suspensió de la seva deposició fins al congrés extraordinari on aprofitarà per reflexionar, a l’estil Pedro Sánchez. En altres termes, que l’home no vol deixar vacant la presidència ni amb salfumant, com ja es deduïa de la pintoresca epístola apostòlica als catalans on anunciava la seva generosa disposició a portar el partit a la victòria. Mentrestant reclama també la direcció de la campanya de les eleccions europees, sense adonar-se que un altre molt probable resultat dolent acabaria d’enfonsar la seva figura.
