Aquests dies, arran de l’anunci de noves eleccions espanyoles, s’ha fet més viu un tema que ja fa molt de temps que cueja i que afecta directament Esquerra Republicana. No es tracta de cap contradicció amb la seva praxi política –a hores d’ara ja és prou sabut que ERC és tan independentista com Salvador Illa–, però sí que topa amb la seva política declarativa sobre la llengua catalana, ja que la concordança entre el dit i el fet hauria de ser una regla bàsica de qui posa el plat a taula a costa de la ciutadania.
Han hagut de transcórrer més de quaranta anys perquè els diputats catalans poguessin parlar en català al Congrés espanyol. Espanya, Estat supremacista per excel·lència, no ho permetia. Finalment, el 2023, condicionat per Junts, Pedro Sánchez, delerós d’obtenir la investidura, no va tenir més remei que claudicar i adquirir el compromís de permetre l’ús del català als plens. Fruit d’això, avui res no impedeix que, com fa sempre Míriam Nogueras, els diputats s’expressin en català. Aquest, però, no és el cas de Gabriel Rufián. Malgrat que ERC va donar suport a la iniciativa de Junts –no fer-ho l’hauria deixat massa en evidència–, Rufián, portaveu d’ERC, menysprea el català i parla en espanyol. I ho fa, a més, amb el suport del seu partit. Especialment d’Oriol Junqueras, Elisenda Alamany i Joan Tardà, el seu antecessor en el càrrec. Tardà, quan l’espanyol era obligatori a la cambra baixa, reivindicava l’ús del català. En aquella època, reivindicar el català donava vots a ERC. Ara que es pot parlar, li dóna vots espanyolistes que hi renunciï. Parem atenció en l’argument d’en Tardà. El va expressar el 19 d’octubre passat en una entrevista al programa “Cafè d’Idees”, de Gemma Nierga, a TVE i Ràdio 4:
NIERGA: Vostè veu bé que Gabriel Rufián, que podria parlar en català al Congrés, no el parli?
TARDÀ: Efectivament. Oi, tant! Hem conquerit el dret de parlar català i tenim també la possibilitat de parlar castellà.
NIERGA: Conquereixen un dret i després no l’utilitzen?
TARDÀ: S’utilitza, però no necessàriament s’ha d’utilitzar.
Després d’unes declaracions així, no caldria dir res més. Tanmateix, encaixen perfectament amb el personatge, que igual que milita a ERC podria militar a qualsevol d’aquestes sigles nacionalistes espanyoles: Podemos, Sumar, Comuns, Frente Amplio… Fins i tot al PSOE. Fixem-nos en què diu per justificar ús de l’espanyol al Congreso: “És bàsic fer independentisme en llengua castellana”. Si jo fos un immigrant hispanoparlant em sentiria insultat per Tardà. Quin racisme, creure que algú, pel fet de tenir l’espanyol com a llengua materna, està cerebralment incapacitat per entendre el català. Rosario Palomino li n’hauria dit quatre de fresques. La fal·làcia és encara més gran, ja que ni Tardà ni Rufián usen l’espanyol per “fer independentisme”, sinó per ampliar la base nacionalista espanyola d’ERC. ERC ha seguit el mateix procés que el PSC: descatalanització progressiva, espanyolització consegüent i diàspora dels integrants amb clara consciència nacional catalana. Resultat: PSC i ERC no gosen fusionar-se perquè la història no els ho permet, però, com passa en els entorns puritans, juguen amb els peus sota la Taula de Diàleg i se’n van al llit quan ningú no els veu.
Tardà i Rufián són pur lerrouxisme de segona generació. Recordem l’entusiasme d’Alejandro Lerroux en favor dels 300 oficials de l’exèrcit espanyol que van assaltar les redaccions del Cu-Cut i de La Veu de Catalunya, i recordem també les paraules de Joan Tardà contra els CDR represaliats per Espanya després de la violència espanyola del Primer d’Octubre: “Si hay siete locos, que los metan en la cárcel y los juzguen”. I naturalment ho va dir en espanyol, com ho hauria fet Lerroux. Avui els “siete locos” han estat amnistiats perquè eren innocents i no hi havia cap causa contra ells. Joan Tardà, que els va sentenciar molt abans que els tribunals espanyols, no els ha demanat perdó ni ho farà. Rufián va fer exactament el mateix. Com deia fa pocs dies Francesc de Dalmases, “Rufián donava veracitat a les clavegueres espanyoles i llançava als peus dels cavalls a independentistes honestos i determinats pertanyents als CDR”.
Tot i la coincidència ideològica amb Tardà, Gabriel Rufián presenta una variant, la mateixa que Ada Colau: l’afany de notorietat. L’únic objectiu de Gabriel Rufián és Gabriel Rufián. Rufián no té el bagatge cultural d’en Tardà i necessita aparèixer a la tele per sentir-se algú. Sortir a la tele no només li ha donat popularitat i diners, també li ha inflat l’ego i l’ha tret de l’anonimat. El problema és que la popularitat adquirida a la televisió crea addicció, i aquesta addicció demana dir-ne de l’alçada d’un campanar dia rere dia per tal de per captar l’atenció dels mitjans. L’estil Rufián, per aconseguir-ho, consisteix en l’insult, l’estirabot, la bufonada, l’atzagaiada… Tot s’hi val per esgarrapar uns segons als informatius. Rufián és un histrió, que, com Tardà, cau molt bé als espanyols del Congreso. A l’oposició també. Són els mateixos espanyols que donaven un copet a l’esquena a Tardà quan el trobaven al bar després d’un d’aquells numerets que sempre acabaven amb el mateix eslògan de promoció personal: “Algú ho havia de dir!”. Era la manera que Tardà tenia de dir-nos: “Què seria del món, si jo no hi fos!”.
Tardà i Rufián podrien formar parella artística i recórrer teatres i places amb el seu populisme lerrouxista i un entrepà de sardines. Segueixen dos patrons del seu preceptor: un, intentar dividir la societat catalana per impedir que es multipliquin les Rosario Palomino i les Patrícia Gabancho –catalana del Perú, una, i de l’Argentina, l’altra, i al·lèrgiques a l’ús paternalista i discriminatori de l’espanyol amb les persones migrades–, i dos, conceptuar la classe treballadora com a immigrants hispanoparlants vinguts a “aixecar Catalunya” i la classe mitjana com a catalans burgesos, feixistes, racistes i explotadors. La meva mare, vídua, que havia de mantenir dos nens i una tia-àvia amb el seu escardalenc sou d’infermera –cosa que per arribar a fi de mes ens obligava a tots quatre, havent sopat, a embolicar caramels per a una fàbrica–, no érem, segons Tardà i Rufián, classe treballadora. Érem burgesos feixistes, racistes i explotadors. La meva mare no “aixecava Catalunya”; el meu germà i jo, nens de set i catorze anys, tampoc. Érem massa catalans, per ser classe treballadora. Si haguéssim estat hispanoparlants, aleshores sí. Aleshores tindríem la benedicció de Tardà i Rufián. Fa venir basques. Les mateixes basques que els discursos netament lerrouxistes i carregats d’autoodi que vam sentir a la gala dels Premis Gaudí del 2025, a propòsit de les pel·lícules “Casa en flames” i “El 47”.
La frase de Joan Tardà “Hem conquerit el dret de parlar català i tenim també la possibilitat de parlar castellà”, per defensar l’ús de l’espanyol al Congreso, és la viva expressió de la impotència en l’intent de justificar l’injustificable. Imaginem uns esclaus que s’han esgargamellat anys i panys demanant la llibertat, i que, quan per fi els la concedeixen, diuen que no en faran ús, que l’únic que volien era que els reconeguessin el dret de ser lliures. Res més. Un cop reconegut el dret, s’estimen més continuar essent esclaus. No en volia sentir d’altra! Lerroux es feia passar per obrer, Tardà i Rufián es fan passar per independentistes. La mentida és l’eina del farsant. Al film “El cantant de jazz”, Al Jolson es pintava la cara de negre; a Catalunya, Tardà i Rufián se la pinten d’independentistes. Els agermana la professió: farsants.
