Tancs, enviar-ne o no?

Sobre la guerra d’Ucraïna i les eventuals responsabilitats en el seu inici hi ha tota mena de posicions que no necessàriament coincideixen amb les formacions polítiques amb representació parlamentària i menys encara amb ser al govern o a l’oposició. Majoritàriament a Europa la tesi oficial és el recolzament a Ucraïna fins i tot quan és sabut que no es tracta d’una democràcia plena, que la corrupció hi campa a tot nivell i què és considerada la incubadora mundial de nens per a les anomenades maternitats subrogades, condicions totes elles no gaire edificants. Tampoc és que la condició de Rússia sigui lloable, però a Rússia no la recolza quasi bé ningú. Tampoc es matisa gaire a l’hora d’esbrinar si la invasió la va iniciar Rússia fa un any o Ucraïna amb l’ajuda de l’OTAN ara en faria 9, però filar prim no és signe definitori de l’acció geopolítica en la seva justificació davant del món.

Fins ara Europa ha tingut una posició de seguidisme dels interessos d’Estats Units en quant a l’enviament de material bèl·lic defensiu a Ucraïna. Ara el registre europeu ha canviat amb el compromís d’enviar els tancs Leopard II, en sintonia amb els Abrams que enviarà Estats Units al novembre (per què tan tard?, com saben que la guerra seguirà encara?) Alemanya ha tingut un comprensible debat intern entorn la conveniència d’aquesta aportació, que suposa un canvi radical en el relat sobre el conflicte bèl·lic i que li pot suposar alguns problemes, donada la seva relació energètica amb Rússia.

De la defensa a l’ofensiva, que pot significar a judici d’alguns analistes l’apropament a un escenari de III Guerra mundial, s’haurà d’esperar a veure la reacció del Kremlin, però mentre tant, aquí no hem aconseguit representar un paper gaire airós. Demorada l’entrega dels nostres tancs per reparar-los, tot és tendent a l’absurd: ni ens servien mentre els teníem espatllats, ni serem a temps ni en quantitat quan els enviem, ni hi ha hagut cap mena de debat al respecte. Rufián ho va proposar, però el govern no hi està a favor, probablement perquè hauria palesat que aquest partit del que diu dia si i dia també que s’oposa a tot fora potser l’únic que li donaria recolzament al PSOE en la seva aposta per seguir els dictats dels Estats Units, quan el seu soci governamental ja li ha donat, també en això i ara ja tant fa, l’esquena.