El passat dilluns 3 d’abril el president de la Generalitat Valenciana dissolia les Corts Valencianes i fixava la data de les eleccions per al diumenge 28 de maig. Se suposava que aquesta jornada era l’inici de la precampanya i electoral i els partits valencians, o com a mínim els valencianistes, estarien preocupats per posicionar-se davant dels electors. Tanmateix, hi havia una polseguera massa forta per distingir qualsevol polític valencià a l’esfera pública, una polseguera alçada per la telegènica però vàcua Yolanda Díaz i la seva marca personal coneguda com SUMAR. Sigui el que sigui aquest projecte, la seva impulsora escollí un horrible dia per oficialitzar la seva candidatura per a les eleccions generals. Sols unes hores abans de les eleccions que són importants ara, ens molestà a tots generant confusió i distraient-nos de les nostres prioritats: nosaltres i la nostra casa.
Evidentment, la manca de consideració i sentit de l’oportunitat ens demostra que darrere de SUMAR sols hi ha polítics oportunistes cercant una forma de sobreviure malgrat no tindre un partit propi que lluiti per les seves candidatures. Darrere de SUMAR hi ha narcisistes egoistes que vampiritzen organitzacions i esforços aliens per rebre un sou públic sense treballar. És massa obvi, es copsa a l’instant i fa tanta pudor que és difícil acostar-s’hi. No és un tema de projectes, d’idees o de programes. És una excusa per aspirants a polítics professionals sense base electoral. Tots sabem que aquests quadres orfes de partit acabaran al PSOE i és del tot incomprensible entendre per què se’ls hauria de votar. Té més sentit votar al PSOE directament on, com a mínim, hi ha una mica més de disciplina, treball d’equip i control.
Si foren polítics esforçats i preocupats per les situacions col·lectives, la colla de bandarres que mou SUMAR tindria la paciència necessària per no obrir el debat de les coalicions d’esquerra fins després de les eleccions autonòmiques o municipals. Aquesta urgència contra productiva sols s’explica pel debat de les llistes i on col·locar-se. És a dir, havien de crear oficialment SUMAR perquè alguns dels seus impulsors no es volien quedar sense l’oportunitat d’intentar trobar una cadira a l’administració autonòmica i municipal que, en cas de perdre les eleccions legislatives, sigui un recurs de consolació ben remunerat.
Per tant, ara que SUMAR ha pres cos, les seves preclares ments poden exigir i donar ordres als partits amb estructures, ara aquests quadres de partit representen alguna cosa, malgrat que tot sigui fum, i es designaran com a líders d’una superestructura estatal que ha de dirigir les delegacions regionals. Com és lògic, aquesta gent seran els quadres de Más Madrid que, pel simple fet d’habitar la capital, es consideren els representants de la Nación i els caps pensants. Amb l’estratagema de SUMAR creen una façana de Partit Nacional, s’autodesignen líders i sucursalitzen tota organització política que cometi el suïcidi de sumar-s’hi com Compromís.
És cert que Compromís té el dilema de fer una OPA a tot l’espai de l’esquerra o jugar a diferenciar-se de PODEMOS agitant la bandera valencianista per consolidar dues opcions polítiques amb identitat pròpia. Les enquestes posen en una situació molt delicada la coalició d’EU-Podem al País Valencià, malgrat que, finalment, s’ha oficialitzat la seva reedició. Si no superen el llistó del 5% del vot electoral, no obtindrien representació parlamentària i, aritmèticament, la renovació del govern del Botànic seria impossible. Al contrari, si superen aquest llindar, la majoria parlamentària sembla assegurada. Per tant, el futur dels socis de govern depèn de l’èxit de convocatòria electoral dels seus rivals a l’esquerra. Tècnicament, és una situació kafkiana on has de fer campanya d’una manera o una altra per altres partits perquè arriben al mínim necessari.
En aquesta situació, és evident que la iniciativa SUMAR és desastrosa al País Valencià i donar protagonisme als seus impulsors perjudica a tothom. Així s’amplifiquen les baralles de Madrid entre errejonistes i pablistes a València, on s’ha de sumar l’esquizofrènica posició d’Esquerra Unida i Izquierda Unida. Aquesta amalgama d’agrupacions controlada pel Partit Comunista ha sofrit tota una sèrie de noves purgues internes contra la vella guàrdia per la seva suposada transfòbia. Un sector del partit que, a més, era el més crític amb l’OTAN, Ucraïna i la Unió Europea.
El resultat és que el Partit Comunista d’Alberto Garzón s’ha alineat amb el PSOE en política exterior, mentre que Pablo Iglesias ha desmarcat PODEMOS dels consensos europeistes, tota una paradoxa, perquè als seus orígens PODEMOS es diferenciava d’IU amb postures més flexibles en política exterior i més allunyades del rígid esquematisme heretat de la guerra freda pels marxistes. Tot i això, cap dels dos podrà atraure una bossa de postcomunistes que, a poc a poc, pot anar aproximant-se als cants de sirena d’agrupacions feixistes i dotar d’un vehicle electoral a aquest sector hispano comunista en gestació que, si bé no obtindria cap escó, dificultaria la tasca dels partits d’esquerra i els restaria vots.
En definitiva, ens trobem davant d’un bon embolic i la millor estratègia per a tots és marcar una distància educada. La lliçó a Compromís hauria d’estar ben apresa, perquè el partit sorgí com una agrupació de l’esquerra ecologista purgada a Esquerra Unida amb el Bloc Nacional Valencià i, malgrat les sensibilitats diferents que hi cohabiten, ha funcionat perquè les lluites internes no han arribat a fer sang. Pot haver-hi sectors que anhelin un trencament i el retorn a les essències fusterianes i catalanistes que condemnaven el valencianisme polític a una pura marginalitat política, però el pragmatisme s’imposa i ningú prendrà un camí que no porta enlloc. Com el seu nom indica, Compromís sorgeix d’unes cessions mútues que foren necessàries per crear una organització política capaç de capgirar l’hegemonia del PP al País Valencià, just quan els líders del PSPV vivien molt bé a l’oposició, perquè alguns dels seus també feien negocis amb els col·legues populars. L’èxit de Compromís s’assolí, precisament, perquè ningú es preocupava de què pensaven els altres partits o es votava a Madrid.
A les eleccions de 2015 tothom esperava l’èxit de PODEMOS al País Valencià, però l’organització de Pablo Iglesias mai no va aconseguir una empenta suficient per a consolidar una organització autònoma. La idea dels cinc professors de la Universidad Complutense que crearen la marca morada era dirigir des de Madrid sucursals sense vida ni militància. Estratègicament, aspiraven a una fusió amb Compromís que donés pas a una organització semblant a Catalunya en Comú. Afortunadament per a tots, això no passà mai i el nostre escenari de partits és molt diferent del cas català i a la resta d’Espanya.
Tanmateix, la feblesa d’EU-Podem posarà després de les eleccions autonòmiques l’opció de l’OPA novament sobre la taula. Ara per ara, és una sort poder posposar aquest pas endavant i centrar-se en la cursa per la Generalitat amb perfils diferenciats i, esperem, no convidar Yolanda Díaz ni Errejón a cap acte al País Valencià. Ells no sumen, resten, i és difícil entendre què podem aprendre d’un partit especialitzat a perdre eleccions a Madrid. Per habitar la capital, tenen els mitjans més a prop i surten molt a la tele i, òbviament, això enlluerna els joves assessors de partit que sols pensen a tindre carreres meteòriques per estalviar-se passar pel mercat de treball; però fer-li la rosca a gent que sols té interès a parasitar-te significa perdre la base electoral que dona l’autèntic poder a la teva organització. Ningú et prestarà el seu vot perquè treballes de franc per uns garrepes.
Per altra part, també hi ha estrategs de partit que pensaran que SUMAR pot ser útil com una tapadora que permeti fer una OPA a l’espai EU-Podem sense haver d’incorporar els seus quadres, un material polític extremadament tòxic després d’anys de purgues internes i vida en cercles de sociabilitat hiperpolititzats que no tenen cap contacte amb la població corrent. En aquest sentit, Compromís és més plural i obert i, per tant, atractiu per als qui no volen reduir la seva vida a un acte de militància política consistent en secretar bilis. SUMAR pot permetre a Compromís fer-se amb la marca EU-Podem sense haver de fagocitar els seus polítics professionals. Llavors, el pla seria l’ofegament per pèrdua de base electoral i ocupar definitivament l’espai des de SUMAR. És possible que pensen que serà fàcil, però SUMAR acabarà sent un embolic on els quadres del Partit Comunista s’ho faran per instrumentalitzar noves organitzacions i sobreviure malgrat tots els infortunis. La millor opció, per tant, és una educada distància i fer via sense perdre temps capficats pel que pensen a Malasaña.
3
6
