Quan sembla que el país no acaba d’anar, que només obtenim victòries pírriques, que els lideratges no acaben d’empènyer… surt la caverna espanyola i ens ho fa bo. Ha passat diverses vegades en els darrers anys, i ha tornat a passar. Primer van pujar a escena Felipe González i Alfonso Guerra, que juraria que podem elevar ja sense més dilació a la categoria acreditada de cavernícoles ibèrics. Van dir allò de la minoria en vies d’extinció, i un munt de disbarats dissenyats només per injuriar i ofendre. Tot seguit, vam poder seguir la manifestació d’ahir al centre de Madrid; els dirigents del PP van xisclar tants exabruptes com van poder, avançant Vox per la dreta sense intermitent i fent gala de la mala llet més troglodita.
Hi vam veure tanta vella glòria emprenyada, i tanta gent ordinària enviant Puigdemont a la presó, tant de Viva España gutural, que fins i tot els inefables gallecs de la primera renglera, Feijóo i Rajoy, van obrir els ulls una mica. Des de Catalunya, i des del món sencer, vam tornar a fer aquell gest de no saber si passar a la fase avergonyida o a la desvergonyida, i segur que més d’un catalanista de bandera va dubtar si calia rebentar les converses prudents i conciliatòries dels darrers dies amb els socialistes, i enfilar-se a la muntanya. O si bé calia aferrar-se precisament als esmentats socialistes en versió ben plantada, per tal de contenir el tsunami nacional-colèric de Madrid.
Perquè al capdavall, no ens enganyem pas; tots sabíem que les fites diguem-ne històriques dels darrers dies eren més aviat simbòliques, i no totes s’estaven saldant amb èxit. En el cas del català al Congrés, el festival dels auriculars ens va omplir de satisfacció, tot contemplant la caverna reduïda a la secessió grupal i forçats a una sortida anecdòtica del legislatiu espanyol per tornar amb la cua entre cames. Gaudi inesborrable i èpic, sens dubte, coronat per la veu dels nostres representants en la llengua de Ramon Llull, a la fi! Però insisteixo, tots sabíem que el guany era escenogràfic i que era impossible saber quant duraria el plaer lingüístic.
Després va venir el trist espectacle de la petició en paral·lel a Europa, on vam patir la tortura habitual d’incomprensió aguda envers la causa catalana. I ens vam haver d’empassar la humiliació d’escoltar països amb llengües més petites que el català, i països més nans que Catalunya, donant lliçons d’estalvi de traduccions i de planificació lingüística. La premsa europea va tornar a envestir contra els egoismes regionals i va apressar-se a ridiculitzar la tribu catalana, negant-li drets que existien en temps d’Indíbil i Mandoni. Van assegurar-nos des de Brussel·les que ja en parlaríem –que en català vol dir plegar i tancar. Tot plegat, hem tastat uns plats més repetitius que la sardina i més insulsos que un monolingüe. I no cal que diguem gaire res sobre la negociació de l’amnistia, una cosa que pocs veuen com una revolució en la vida de les persones o del país, però segurament perquè –imaginen- no s’ho han mirat gaire.
I de sobte, la caverna! De la nit al dia, Aznar s’alça com Michael Jackson a Thriller, menys expressiu però més cadavèric, i ens regala una cadena d’estirabots que ni el Blas Piñar de la millor època. I tots els altres fent de Neanderthal, i el públic fogós a un pas d’agafar la traca i dedicar-nos un entranyable A por ellos, i etcètera. Avui l’independentisme cotitza en borsa molt més que la setmana passada, i curiosament també Pedro Sánchez, que ara fa cara de no haver trencat mai un article 155. Segurament el PP, i el guinyol del Duo dinámico socialista dels 80, li acaben de regalar la presidència del govern espanyol al líder actual del PSOE. En tot cas, la caverna ha fet bones totes les engrunes, flonges o seques, que els catalans hem anat collint en els darrers dies. Això ens dona una dosi d’alegria falsa, certament, però també ens fa pensar que les coses podrien anar-nos molt pitjor, infinitament pitjor, definitivament pitjor.
