És indepe tothom qui diu que és indepe? Ho diuen de bona voluntat o per embolicar la troca i anar tirant fins a la setmana dels tres dijous? Per on es pot començar a desembolicar l’embolic en el qual malvivim els catalans? Els més savis tindran receptes més sofisticades, segur que sí, però des de fa milers d’anys una bona manera d’encarar els neguits existencials és posar nom a les coses i mirar de classificar-les una mica.
Fa anys que parlem, per exemple, dels “partits independentistes”. I això també val per a la difusa galàxia d’entitats o organitzacions de la colla indepe. Però, ho són tots els que diuen que en són? Ho són igual o menys que abans? Més que abans? Ho eren abans o només ho semblaven?
Quan és “abans”? Aclarim-ho: hem mantingut inalterada la terminologia política del 2017, com si no s’hagués mogut res. I això no és així. Necessitem desesperadament posar el comptador a zero i no hi ha manera aparentment més senzilla i aclaridora que dir les coses pel seu nom.
Preguntar-se què cal ser per ser indepe de veritat és menys obvi del que sembla. I menys ara, que no està de moda i sembla propi de loosers. Resposta discutible però sensata: desitjar o voler (que no és ben bé el mateix) la independència de Catalunya en aquesta vida i no en el Regne dels Cels. I, per tant, situar aquest valor polític com el nucli ideològic, el compromís vital i polític, el principal filtre que permet valorar si volem avançar realment cap a la independència o més aviat passem l’estona sobrevivint com podem mentre anem enrere com els crancs.
L’espectre polític, que cada vegada més es limitarà a l’eix Espanya-Catalunya, té un ventall de posicions i matisos. L’espanyolisme és un bloc claríssim, amb diversos graus, des del feixisme desacomplexat de brutalitat casposa fins a l’escapisme progressista-republicà i regionalista, on situaríem PP, VOX, PSC (PSOE-C, en realitat) i l’ectoplasma dels Comuns. Afegim-hi els sindicats polítics del règim, com UGT o CCOO, ja posats. Hi ha matisos, sí, i més o menys mala llet, però la seva òrbita és indubtablement el centralisme colonialista madrileny.
El catalanisme seria l’altre bloc, tot i que ja no sabem ben bé què és i fins i tot dubtem del que era. Aquí hi tenim el processisme-regionalisme, que també pot acollir l’autonomisme, signifiqui el que signifiqui, tot i que més aviat és la nostàlgia d’un somni frustrat, com el federalisme. Aquí hi posaríem Junts, Esquerra, la CUP… amb les seves contradiccions i discursos inflamats, però atrapats en la maquinària colonial i en la política de la metròpoli espanyola.
Podríem etiquetar-los com a indepes de paraula o fins i tot d’intenció, més que de fets. En tot cas, per benintencionada que sigui l’etiqueta, sense ganes d’ofendre ni de fer passar bou per bèstia grossa, s’emprenyaran igual.
On posem Òmnium, l’ANC, el Consell de la República o altres planetes del sistema solar en fase de col·lapse? Independentisme formal, ritual i crepuscular, probablement sí, amb tons molt diferents.
On situem Aliança Catalana? Alhora? Altres possibles formacions o fórmules? Confesso que no ho tinc clar, des de fa temps. Contundència verbal, sí, molta i sovint molt d’agrair en moments de depressió, però substància? Ja ho anirem veient, sense demonitzar. En canvi, està molt clar on se situa l’abstencionisme de la revolució pendent, en l’independentisme frustrat, fotut, emprenyat i traït. Si això tindrà o no traducció política viable, també ja ho veurem. Però és potser el bloc més rotundament indepe de tots.
En qualsevol cas, tranquils, no hi ha cap repartidora de carnets d’independentisme. Cadascú és lliure de situar-se allà on li sembli i els seus fets confirmaran o contradiran els posicionaments. La política és una barreja d’idees, de paraules, de fets, d’interessos i de necessitats, i tot això es va combinant i pren forma i canvia… i cada forma demana un nom, per saber de què estem parlant.
Començar per etiquetar clarament qui és i qui no és indepe, respectant la llibertat de tothom, és una modestíssima manera de buscar una sortida. Sense apedregar ningú, sense permetre que ens prenguin més el pèl. Pot ser un bon principi. I després, passet a passet, anem fent coses clares, sumant coses clares, construint coses clares i complicitats clares i potser arribem a algun lloc en un termini raonable. Cal començar modestament, humilment, per saber com es diu cada cosa. Pot ser més revolucionari del que sembla.
