Algunes persones des de Catalunya m’han preguntat com afectarà el trauma de la DANA a la identitat valenciana. La pregunta és legítima i jo sempre he pensat que el referèndum de l’1-O no es pot explicar sense la reacció institucional, mediàtica i popular contra els catalans després dels atemptats del 17-A. El to de condemna, la fredor, la manca d’empatia i en molts casos la criminal malevolència expressada per les autoritats ferí molts catalans que veien el referèndum com un mitjà més de pressió dintre del joc polític democràtic. Eren plenament conscients de la impossibilitat de fer tangible la independència, però hi participaven per ser un mecanisme legítim d’expressió de la voluntat nacional. Tanmateix, la quantitat de toxicitat rebuda durant tants dies trencà una part de la seva identitat política inscrita en el projecte plurinacional espanyol i feu urgent una ruptura completa amb Espanya. La independència esdevingué una necessitat fisiològica i el seu cos els demanava portar endavant una DUI malgrat que fos una quimera.
Per tant, molts esperen una reacció semblant al poble valencià i una imminent voluntat d’independència que, lamento comunicar, no es produirà. Tot i això, la societat valenciana està experimentant ja canvis profunds que dependran, principalment, de com els coordina el lideratge polític o si s’expressen en un buit sense sentit i projecte.
En primer lloc, per valorar com afecta un esdeveniment traumàtic i inesperat als col·lectius hem d’analitzar tres factors: antecedents, magnitud de la tragèdia i la direcció de la inèrcia política. En aquest sentit, destaca la magnitud de la catàstrofe: afecta directament mig milió de persones, però l’Horta Sud i els seus municipis són una de les artèries industrials de la província. D’una manera o una altra, tota la població de la província, més de dos milions i mig de persones, estem afectades directament i la nostra vida i normalitat s’ha vist interrompuda.
La intensitat també és important. La tragèdia més recent, la crisi de la Covid, s’estengué durant mesos i psicològicament molts ens poguérem preparar. També fou un patiment compartit per la humanitat i això significa que no t’individualitza o afecta la teva identitat col·lectiva. Ací, al contrari, una riuada és un fet fonamental de la nostra geografia i de la nostra memòria, ens identifica com a valencians i com una població sotmesa a una tragèdia comuna i molt nostra. A més, s’expressa d’una forma sobtada i brutal i milers patiren unes situacions dramàtiques que els marcaran per sempre encara que foren tan afortunats com per no patir danys personals o perdre familiars. No s’oblidarà mai aquesta experiència i el dolor no es podrà soterrar amb copioses ajudes públiques com esperen tants polítics.
A més, la falta de lideratge, de calor, d’atenció patida per la població ha ensorrat en molts la forma d’entendre l’autoritat pública i els poders de l’administració. Una persona que va créixer en una Polònia devastada em digué que la Covid era pitjor que una guerra, perquè no podies abraçar les persones estimades, i, en canvi, als bombardejos mories envoltat dels teus. La soledat, l’aïllament i l’exercici d’una solidaritat mecànica i institucionalitzada, on sols hi havia una ajuda totalment estatalitzada en forma de metges, infermers i policia, fou inhumana perquè reprimia els nostres instints d’ajudar, d’altruisme i de voler estar amb els nostres. Durant la riuada i els dies posteriors, la població se sentí totalment desemparada, oblidada i abandonada; però s’ha topat amb el poble.
L’allau de solidaritat, de calor, d’unió i d’acció popular davant l’absència total de l’Estat i les seves elits marcarà el poble valencià. Els discursos elitistes de menyspreu a les masses, que mai no han tingut un gran predicament al País Valencià, estan fracassats a la nostra terra. Un profund sentiment democràtic de comunitat, que és la base de qualsevol projecte nacional sa, ha arrelat en el cor de persones que desconfiaven de la solidaritat i col·laboració del poble i pensaven que sols el mercat podia coordinar la societat, perquè tots som agents racionals profundament egoistes. Així mateix, els marcs reaccionaris que pretenen imposar el relat de la Nación salvadora o difondre discursos d’odi tampoc tenen espai per jugar. Durant els primers dies de la tragèdia, els immigrants han tingut un paper més destacat que l’exèrcit, màxima expressió de la nació espanyola, en les tasques de rescat.
Aquest colp brutal a la consciència política o cívica de centenars de milers de persones s’ha produït en uns antecedents clars de negació del canvi climàtic per dos partits, VOX i el PP, que han supeditat tota la gestió administrativa de la Generalitat a les coordinades polítiques d’Isabel Díaz Ayuso i la premsa madrilenya. La voluntat manifesta de Carlos Mazón era fer del País Valencià el resort turístic de Madrid i tots sabem que una de les raons per minimitzar els perills de la DANA fou no generar alarmisme perquè des de la capital no cancel·laren les seves reserves d’hotel. Aquest tractament d’altiu menyspreu, que molts senten principalment a les competicions futbolístiques, ha sigut magnificat pels mitjans de comunicació fins al punt que el nostre patiment, la nostra tragèdia, no mereixia una retransmissió en directe el dimarts a la nit. Milers de persones descobriren que sols existien a A Punt, perquè a RTVE la seva vida importava menys que l’actualitat del Real Madrid.
La indiferència de les institucions espanyoles s’ha fet molt palesa per a molts. No hi ha, com passà amb Catalunya el 17-A, un sentiment popular d’animadversió cap als valencians, però l’allunyament amb les elits polítiques espanyoles és inevitable, perquè els primers dies de la tragèdia mostraren més preocupació pel llarg cap de setmana que havien perdut a la costa que pel nostre futur. Aquesta distància serà, probablement, de dues pulsions: un populisme antiinstitucional i un anti-madridisme sincer, plenament conscient que l’actual relació amb la capital és tòxica i significa la nostra subordinació i castració mental, física i econòmica.
La barreja de tots aquests factors fan inevitable que ens autocentrem. La tasca de reconstrucció i aquesta experiència acumulada sols ens poden portar a ser el centre de les nostres vides i el nostre destí. Abandonats, oblidats i instrumentalitzats per lluites partidistes de tercers, sols podem estar pendents de com reconstruir el nostre país. En una absència total de l’Estat i l’administració, el poble ha reaccionat deixant en ridícul les autoritats i hem pres consciència de la nostra força. Ara sabem que la tenim, que és nostra i que no ens la poden llevar i això és un fet insòlit des de la fundació del Regne de València. Mai hem tingut tanta necessitat de pensar en nosaltres i decidir per nosaltres.
Tanmateix, aquests desitjos no esdevindran cap projecte independentista, perquè la independència sembla un somni de gust napoleònic per a aquells que agraden de dibuixar mapes al seu cap i escriure constitucions per passar els caps de setmana. Tothom tindrà el cap a terra i pensarà més en coses més directes, tangibles i materials per al nostre futur. Tots sabem que les circumstàncies són propícies per a l’emergència d’un valencianisme polític centrat i pragmàtic, sense escarafalls d’extrema esquerra per estar a l’última moda dels cercles intel·lectuals, però profundament democràtic i respectuós amb el poble, on el sentiment nacional sigui la concepció d’una administració de baix cap a dalt, arrelada en la nostra història del mandat imperatiu del pactisme medieval.
A Compromís han d’entendre que desconnectar de Sumar i Madrid és urgent i que l’energia destinada a enviar representants al Congreso de los Diputados resta força a l’organització. És el moment d’esborrar molts telèfons i contactes de l’agenda, perquè són gent que no ens mereix, i ordenar correctament les nostres prioritats. Aquesta tragèdia ens ha colpit sense cap direcció i aquest és el factor més decisiu per donar-li sentit i conformar les nostres identitats. És la tasca de Compromís, precisament, fer-ho en un sentit constructiu que ens alliberi dels mals que arrosseguem i ens condemnen a ser el resort de les elits madrilenyes.
