El degoteig d’agressions a la llengua que dia rere dia suportem els catalans, difícilment el suportarien els ciutadans d’altres països de la Unió Europea. És difícil imaginar un espanyol, un francès, un portuguès o un alemany, posem per cas, acceptant una operació de destrucció de la seva llengua, així com una criminalització dels seus parlants, amb la mateixa indolència que l’accepta el poble de Catalunya. La manca d’Estat propi, els segles de sotmetiment, la impossibilitat de decidir per si mateix sobre la seva pròpia vida, han modelat el caràcter català fins a fer-lo poruc, submís, insegur, taciturn i mancat de l’autoestima necessària per defensar els seus drets i la seva dignitat. El poble català d’avui, als antípodes dels catalans del segle XVIII, és un poble queixós, gemegós, procliu a l’autoplany i tan incapaç de rebel·lar-se com l’ocell sense ales és incapaç d’envolar-se.
La queixa, el gemec i l’autoplany tenen sentit com a reaccions immediates contra la fase inicial d’una operació hostil, però resulten estèrils quan s’institucionalitzen com a única resposta davant d’una agressió secular. Cap queixa o lamentació poden ser permanents, perquè, si ho són, no sols deixen de ser efectives, també són percebudes com a victimisme, provoquen indiferència i fan pessigolles a l’agressor. Cap maltractador deixa de ser-ho pel fet que la víctima gemegui o se’n queixi. Al contrari, res no li produeix més plaer que veure el seu poder reflectit en aquells clams. Cap queixa adreçada a l’Estat espanyol o als seus tribunals, doncs, canviarà res. És elemental: esperar que el maltractador jutgi, condemni i castigui els seus propis actes resulta tan infantívol com esperar l’autocondemna d’un tribunal inquisidor. Hem de tenir present que totes les conquestes socials de la humanitat han tingut un cost, el cost d’enfrontar-se al poder opressor: l’opressor militar, l’opressor econòmic, l’opressor jeràrquic, l’opressor racial, l’opressor nacional… Mentre se sent fort, l’opressor mai no cedeix. Mai. Cal, doncs, afeblir-lo, i per afeblir-lo cal la confrontació amb totes les conseqüències. Sí, és clar, amb totes les conseqüències. L’altra alternativa és la captivitat. Amb totes les seves conseqüències.
Catalunya no és un poble amant de la violència, ans al contrari. Per això l’única violència que hi va haver l’U d’Octubre va ser la de l’Estat espanyol. El miler de ferits d’aquell dia (i els morts que podria haver-hi hagut) van ser causats per l’Estat. Però per què l’Estat va reaccionar d’aquella manera? Doncs perquè per primer cop va deixar de sentir-se fort, per primer cop es va sentir feble, i, atemorit davant la insòlita fermesa del poble català, va reaccionar com reacciona tot maltractador: exacerbant la seva violència. La violència, la intimidació o la inhabilitació són les úniques maneres que l’Estat espanyol coneix per imposar el seu domini. Al·lèrgic a la negociació, al·lèrgic al reconeixement de l’altre i dels seus drets, necessita esclafar-lo i humiliar-lo per sentir-se poderós, cosa que revela una profunda inseguretat i un greu problema d’identitat. El violent, el maltractador, no pega perquè és fort, pega perquè és feble, molt feble. I també covard. I la seva violència repressora, ja sigui a cops de porra o a cops de tribunal, és l’instrument per dissimular la seva por.
I doncs què hem de fer?, demanarà algú. Doncs, per començar, entendre que el retrocés espectacular que pateix la llengua catalana i la força que l’empeny a la desaparició no els pot aturar ningú més que el poble català. Ningú més! Cal remarcar-ho, perquè hi ha molta gent, començant pel Govern, que confia que arribarà un dia en què un tribunal celestial baixarà a la terra, donarà un cop de puny a la taula i ens ho solucionarà tot. L’estatus de la llengua és indestriable de l’estatus del país, i no es pot pretendre que un país captiu tingui una llengua alliberada. Si l’estatus planetari d’una llengua depèn de l’estatus polític dels estats que la tenen com a pròpia, preguntem-nos a quin estatus pot aspirar la llengua d’una nació sense Estat i sense estatus. Catalunya no forma part de les Nacions Unides perquè no té estatus de nació. Nosaltres podem dir que som una nació, però sense l’esma necessari per reconquerir aquest estatus mai no deixarem de ser una terra captiva sense credencials i sense justícia pròpia.
No és amb la porra que retornarem la llibertat a Catalunya, és amb la fermesa. La primera és filla dels budells, la segona és filla de la intel·ligència. I la fermesa comença per la desobediència cívica, pel no acatament de les sentències dels tribunals franquistes espanyols contra tot independentista, sigui del partit que sigui i sigui quin sigui el reguitzell de càrrecs que fabriquin contra ell. La unió, el bloc granític català contra l’Estat espanyol és imbatible. Heus aquí perquè l’Estat, a base de caramels a porta tancada i de pactes inconfessables, mou tants fils per dividir i afeblir les conviccions catalanes, impedir-ne la unitat i impossibilitar la desobediència cívica com a resposta als seus dictats.
Quan una part de l’independentisme, per eliminar rivals, compra el relat incriminatori de l’Estat i linxa un dels seus negant que se’l persegueixi per ser qui és, la força de Catalunya s’esvaeix tan ràpidament com ho fa l’aire d’un matalàs inflable en ser destapat. L’independentisme que abraça aquest relat, esdevé així còmplice de l’opressió i referma el domini espanyol sobre Catalunya. És a dir, deixa de ser part de la solució per convertir-se en part del problema. L’intent de reduir la persecució espanyola als afectats directes per l’U d’Octubre suposa negar des del nostre propi país l’existència d’una Operació Catalunya que abasta tots els camps de la societat, des de l’àmbit polític fins al F.C. Barcelona, passant per l’espionatge i l’assetjament de tota mena de persones pel sol fet de ser independentistes; començant per les figures públiques i continuant per les institucions, la llengua i les entitats més representatives. Es tracta, per dir-ho ras i curt, d’un independentisme que nega l’existència d’una operació espanyola destinada a decapitar Catalunya. Quin nom té això?
No és, per tant, l’Estat espanyol qui afebleix Catalunya. És ella mateixa. És a dir, no és pas la força de l’Estat espanyol el que ens fa febles; el que ens fa febles és el desconeixement de la nostra pròpia força. Som forts, immensament forts. Però no ho sabem o, el que és pitjor, no ho volem saber. Per això som febles. Som febles perquè no sabem que som forts.
25
7
