Els experts en comunicació han estat aquests dies fent càbales sobre les raons que han dut el nou papa Lleó XIV a recuperar els vestits de Benet XVI després que Francesc I hi renunciés, substituint-los per la casulla blanca i la creu de plata que, segons aquests experts significaren la seva voluntat d’allunyar-se de la pompa litúrgica de l’església.
Lleó XIV, tanmateix, vesteix la porpra i l’or de Ratzinger sobre la vesta nivea de Francesc, a parer meu, simbolitzant el que amb les seves primeres paraules va també significar: que hereta la creu que el papat suposa de tots aquells que el varen precedir. I així s’entén que cités, sense dir el seu nom, a Sant Joan Pau II, quan digué “no tingueu por, perquè el mal no prevaldrà sobre el bé”, i esmentant-li explícitament, ens abraça a Francesc i la seva darrera homilia en la pasqua de resurrecció abans de morir.
Lleó XIV ens ha explicat també que s’instal·la en el camí encetat per Lleó XIII i la seva famosa encíclica “Rerum novarum”, perquè el que està en joc és, afirma, la dignitat humana. Oblidin, per tant, els que ho pretenguin, que entengui l’avortament com una decisió lliure de la dona, o que consideri la intel·ligència artificial més una avantatjosa oportunitat que un enorme risc. Per dir tot això en un context com l’actual, on parlar de sacrificis, servei o esforç és anatema, cal revestir-se d’autoritat.
El Papa, que s’adreça als catòlics, no ha d’agradar a la resta, però si els hi parla: és i ha estat missioner no en el sentit de voler ajudar materialment els desafavorits de la terra, com ho faria una ONG, que també, sinó per haver anat allà on el missatge de l’església és rebut amb hostilitat, per estendre la bona nova de l’evangeli: que Déu ens estima de manera incondicional i fins al final dels temps, i que donar a conèixer aquesta gran notícia és a la vegada desig i deure.
Qui ocupa la càtedra que Jesús ha instituït sobre la Pedra que fou anomenat Simó crec jo que haurà de revestir-se de la màxima dignitat, símbol d’autoritat com ho són la bata del metge, la toga de jutges, fiscals i lletrats, com ho feia Evita Peron amb els descamisats, com ho feia fins on podia la bona gent en les festes de diumenge o en ocasió d’un esdeveniment molt important. Com el més gran, inspirat i entregat director d’una orquestra colossal i també guarnida com l’ocasió mereix.
