Gairebé no passa un dia sense tenir notícia d’algun fet que demostra la situació colonial de l’idioma de la nació. Quan no és en una consulta mèdica, és en un restaurant, una botiga o un taller mecànic. El català no imposa cap respecte. Qualsevol cul d’olla es veu amb cor de vexar als catalanoparlants.
Aquestes situacions sempre acostumen a tenir el mateix patró. Algú que està de cara al públic respon amb arrogància i menyspreu a qui empra la llengua catalana per comprar o contractar alguna cosa. Tot seguit, exigeix que li parlin en espanyol. La premissa “qui paga, mana”, la qual regeix les relacions comercials en qualsevol racó de món, a Catalunya és paper mullat.
Una gran part dels connacionals que pateixen la invectiva del colonitzador lingüístic, ajupen el cap i canvien d’idioma. El nostre mal no vol soroll, pensen. Però, en realitat, tot obeeix al profund complex d’inferioritat forjat durant segles de colonització mental. És clar, no és agradable acceptar segons quines coses i les justifiquem amb eufemismes que només pretenen amagar les misèries col·lectives. Tothom actua amb la mateixa docilitat?
Cal reconèixer que cada dia són més aquells catalans que no estan disposats a deixar-se vexar per qualsevol merda seca que, darrere d’un taulell, es creu la reencarnació de Queipo de Llano. Són aquests catalans els que mantenen la integritat nacional. Aleshores, és quan presenten batalla de forma individual, fan públic el greuge i s’encaren amb l’energumen que els vol reduir a una anècdota tribal. El seu exemple encoratja.
En tot aquest procés, però, sempre hi trobareu a faltar la presència de l’administració. El contribuent que defensa els seus drets lingüístics s’ha d’espavilar tot sol mentre aquells que haurien de vetllar per la correcta aplicació de la legislació vigent en la matèria, s’amaguen com a conills darrere la nòmina oficial. Són incapaços de donar un cop de puny damunt la taula davant els escarnis que experimenten els seus votants. Fan com les gallines. Només pateixen pel pinso que els pugui donar l’amo… de Madrid.
Agradi o no, la recuperació del català en tots els àmbits de la nostra societat, només pot esdevenir-se amb una política dura, antipàtica i sense miraments pel que pugui publicar la premsa espanyola o digui qualsevol diputat “rojigualdo”. El català no ha de ser suggestiu, ha de ser obligatori, peti qui peti. I prou de consorcis, consells o cases de creació de contingut digital en català, i més inspectors amb autoritat per multar amb contundència a qui es passa per l’engonal la normativa lingüística.
És així com els catalans veurien que tenen uns polítics disposats a actuar com a amos a casa seva, i el seu exemple seria la millor teràpia per acabar amb els complexos d’inferioritat.
