Que les terres de l’Ebre no se senten ni ben escoltades ni ben tractades no és cap secret per a ningú. És un malestar que surt de tant en tant, fa una mica de soroll, destil·la greuges i amargueses i es torna a amagar fins que comenci de nou el cicle interminable: no ens entenen, ens maltracten, ens menystenen, ens endinyen tot el que els fa nosa, ens volen fotre l’aigua de lo riu… Josep Maria Botanch feia aquest diumenge a elMón un diagnòstic força complet d’un mal que no sabem si té cura, però que pot arribar a ser més perillós del que ens pensem.
Si només estigués emprenyat i dolgut el país de l’Ebre…
A les terres lleidatanes de Ponent existeix un sentiment similar, a vegades atiat per manipulacions interessades, com allò del “leridanismo”, però amb un cert fonament que va en la mateixa línia. Una mena de complex de Far West, de frontera, de llunyania política, econòmica, sentimental i cultural envers el gran melic de Barcelona. Si anem cap a Tarragona, ens trobaríem sentiments semblants, amb els seus propis ingredients i greuges… però si ens situem al Pirineu, la música és la mateixa: greuges, distància, queixes de l’hipercentralisme barceloní. I si canviem de rumb, cap a les terres de Girona, acabarem sentint la mateixa cançó.
Per no parlar del conjunt de terres catalanes, més cosines que germanes… i al pas que anem, ves a saber. La Catalunya Nord, el País Valencià i les Illes se senten a anys llum, es van desenganxant, tot i que les arrels encara aguanten… Si ens n’anem a l’Alguer ja ens situem a una llunyana galàxia, el mateix que passa amb Andorra o amb una Franja deixada de la mà de Déu i assetjada des de l’Aragó castellanitzat. Per no parlar d’Occitània, ja directament inexistent dintre de l’horitzó mental català.
Però calla, què passa a Barcelona? Si fa o no fa el mateix, en direcció inversa i sense greuges d’inferioritat, perquè aquí van sobrats d’autoestima, tot i que la terra comença a tremolar sota els seus peus. Una Barcelona amb un nucli i dues corones que se sent lluny del “territori” (eufemisme per a les terres salvatges no metropolitanes) i que es veu amenaçada per fenòmens que qüestionen i amenacen moltes coses que fins ara es donaven per immutables i eternes.
Aquesta mena de Barcelona fa nosa a la gent de la resta del territori, que no s’adona d’una evidència: sense una gran ciutat com Barcelona, ara seríem com Astúries, per a bé o per a mal. I a la inversa, el mateix: Barcelona sense Catalunya, sense el fràgil arxipèlag de la catalanitat i l’occitanitat, tampoc no seria el que és.
El tema de fons és, com sempre, què en fem de Barcelona i què en fem del país sencer. Amb una derivada: què ens deixem fer i per part de qui.
Barcelona és hipnòtica i traumàtica, seductora i excloent, estimulant… i poc catalana o d’una manera estranya, contradictòria, global… Molts països pagarien el que fos per tenir una ciutat com Barcelona. Espanya farà el que calgui per prendre’ns Barcelona. O sigui que deixem-nos de rucades: la solució no és trossejar ni capar, sinó relligar un país desequilibrat que se’ns està desenganxant.
El clam de les Terres de l’Ebre, dels metropolitans empobrits, dels lleidatans, de les burgesies rovellades i intoxicades de totxo i turisme, dels gironins, dels pirinencs, és el mateix: tenim una manta massa petita i si l’estirem per aquí o per allà sempre hi haurà algú amb els peus destapats.
Aquesta és una vella qüestió que la política partidista ha descartat o directament ha destrossat: ens cal un disseny de país, de ciutats, de terres, de relacions dintre de la catalanitat. Ni més administracions, ni plans ni més ximpleries: ens cal un nou esperit, una nova ànima. Per aquest camí trobarem el sentit a la batalla del català, a la frustració de les darreres diades, al col·lapse de la política partidista o a la manca d’un model econòmic intel·ligent. A l’Ebre potser tenen la pregunta però no les respostes: si sabem passar del greuge adolorit (i sovint egoïsta, per justificat que sigui) i de la depressió o la mala llet a una nova manera de pensar-nos, de respectar-nos, de fer-nos respectar i d’estimar-nos, d’abraçar-nos, tenim més futur del que ens imaginem… Pot semblar retòric o utòpic o somiatruites, ho sé, però és l’únic camí que no ens porta directes a l’abisme.
