Atès que aquests dies molts mitjans i moltes tertúlies radiofòniques i televisives han parlat a bastament sobre el cas Vinícius des del vessant exclusivament racista, com si només existís aquest, crec que és convenient obrir un altre angle de visió sobre el personatge. En cinema, la clau de tot es troba en el punt on plantes la càmera, ja que és a partir d’aquest punt que faràs creure una cosa o una altra a l’espectador; és a partir d’aquest punt que li faràs veure el que tu vols que vegi. Aquesta decisió és tan important, que influeix extraordinàriament en la qualitat d’un film. L’enclavament de càmera, l’angle de càmera i el muntatge són les tres peces clau que esdevenen determinants en tota obra cinematogràfica. I són aquestes peces les que han determinat que el relat del cas Vinícius se centrés en el fenotip del personatge en comptes de fer-ho en la personalitat. Per entendre’ns, és com si preguntéssim si un actor és bo o dolent i ens contestessin que és negre. Bé, molt bé, però és bo o dolent, com a actor? És negre.
Anem a pams. Vinícius Júnior és un bon futbolista? Si decidim que la càmera se centri en les seves cames, convindrem que sí. Vinícius és un bon futbolista. Però Vinícius, a més de ser futbolista, és també persona, de manera que per veure’l més enllà de les seves cames necessitarem tenir un angle de càmera superior. De cames universalment admirades n’hi ha hagut unes quantes. Les de Cyd Charisse, per exemple, o les de Marlene Dietrich, o les de Tina Turner. Però és obvi que aquestes dones no eren només unes cames, eren tres éssers humans que van captivar el món per la seva personalitat. Es pot dir el mateix de Vinícius? Ens interessen només les seves cames, o ens interessa també el cap que les mou i que se serveix fins i tot dels vituperis que rep per satisfer el seu insaciable afany de protagonisme? Hom dirà que el que interessa d’un davanter és que marqui gols, la resta són punyetes. No hi estic d’acord. De fet, em confesso al·lèrgic a les persones que observen la vida a través d’aquest angle de càmera.
Un intèrpret capaç de fer-nos creure que és Hamlet, Antígona, Manelic o Macbeth i que sigui alhora un mal company, un cercabregues, un llengut o un trampós, que se serveix de males arts per manipular el públic en benefici propi o en detriment dels seus col·legues, no és un bon intèrpret. És una persona tòxica de la qual, pel bé del grup, cal distanciar-se’n. Un trampós pot ser un bon carterista, però no pot ser mai un bon periodista o un bon futbolista. Vinícius no és un bon futbolista. És ben il·lustratiu que dels vuit jugadors que té el Madrid –pel cap baix–, només Vinícius genera animadversió.
La simulació de faltes al terreny de joc, és una característica de Vinícius; també ho és el seu tracte classista amb altres futbolistes, o el seu egocentrisme, que el porta a voler ser el centre de l’univers i a valorar el grup al qual pertany en funció de la utilitat que li aporta. Per això es mostra llengut, insultant i agressiu amb aquells que li veuen el llautó i saben de quin peu es dol, com ara àrbitres o adversaris. També és una característica de Vinícius fer gestos ofensius a la graderia dels estadis dels equips contra els quals s’enfronta el Real Madrid. Això darrer no es pot admetre en cap professional del futbol perquè, tractant-se d’un espectacle de masses on van moltíssims infants, pot desencadenar una situació altament perillosa. Repetim-ho, doncs: no n’hi ha prou de remenar bé la pilota per ser un bon futbolista –com no n’hi ha prou de ser convincent encarnant Otel·lo per ser un bon actor–, calen altres atributs que Vinícius no té. No és estrany que estigui en el club ideal per acollir-lo.
La immensa qualitat futbolística de Ronald Araújo, defensa del F. C. Barcelona, treu de polleguera Vinícius, ja que la immensa majoria de vegades li és impossible superar-lo, i un egocèntric com ell encaixa molt malament que es faci visible la seva impotència davant de tanta gent. Per això s’enrabia amb les incidències del joc i es mostra agressiu amb el públic quan no juga a casa. Amb tot, no és pas al Camp Nou l’estadi on Vinícius té més mala imatge. N’hi ha prou d’observar l’opinió que en tenen els afeccionats d’altres clubs. Tanmateix, una cosa és esbroncar un jugador per un mal comportament i una altra recórrer al color de la seva pell, a la seva orientació sexual o a la seva família per ferir-lo. Això darrer és inacceptable i tant els clubs com les federacions han de ser dràstics en el càstig d’aquestes conductes.
Vinícius té raó d’exclamar-se pels crits racistes contra la seva persona i cal separar aquest fet de la seva personalitat tòxica i cercabregues. Que la víctima d’una agressió sigui un fatxenda no exonera l’agressor del delicte comès. Es jutja l’agressor, no la víctima. En aquest sentit, l’espectacle que el camp del València va oferir contra Vinícius ha de ser castigat. No n’hi ha prou de fer fora quatre noms per guardar les aparences. El València és prou conscient que entre els seus seguidors hi ha un nombre massa nombrós de feixistes, feixistes en el sentit més literal del terme, i, tanmateix, no ha fet res per expulsar-los. Una altra exaltació feixista va ser la invasió del camp de l’Espanyol, dies enrere, després que el Barça es proclamés campió de lliga, amb centenars d’individus –les imatges parlen per si soles– disposats a agredir els jugadors. Eren centenars de feixistes que odien Catalunya i tot allò que la representa disposats a causar un bany de sang.
Coneixent els valors nacionalistes de l’Estat espanyol, sabem prou bé que tota agressió que rebi el F. C. Barcelona, no serà percebuda com a tal. Només cal mirar les persistents operacions promogudes per aquest Estat per afeblir o degradar el Barça com a icona internacional de Catalunya. No ens cal, per tant, fer cap esforç mental per imaginar les penes de l’infern que li haurien caigut al Barça, si la violenta invasió de camp que es va produir a Cornellà-El Prat s’hagués produït al Camp Nou contra els jugadors del Madrid. Només cal veure com aquells mitjans de comunicació que han fet tant de soroll demanant que rodin caps pel tema Vinícius, han aplicat el silenciador en el tema dels feixistes del camp de l’Espanyol.
Pel que fa al Real Madrid, té carta blanca per a tot, fins i tot per agredir físicament a l’adversari sense que passi absolutament res. Aquí en tenim un exemple ben recent: el 27 d’abril d’enguany, el Real Madrid i el Partizan van jugar el segon partit del play-off de l’Eurolliga de bàsquet, i quan faltava només un minut i quaranta segons per al final, els jugadors del Madrid, rabiosos perquè perdien, es van dedicar a donar cops de puny i fer claus de judo als jugadors serbis fins al punt que l’àrbitre va donar per acabat el partit, que va guanyar el Partizan per quinze punts de diferència: 80-95. No cal dir que un comportament tan violent i antiesportiu hauria de comportar l’expulsió immediata de la competició del club agressor, un munt de sancions individuals per als energúmens i el tancament del pavelló del Madrid, lloc on es va produir la batalla campal. Doncs res de res. El Madrid va continuar jugant la competició sense que hi hagués cap repercussió i gaudint d’una total impunitat fins a endur-se la copeta a casa.
En el cas de Vinícius, malgrat que va rebre targeta vermella per donar un cop de puny a un adversari, el comitè disciplinari no sols li va retirar la targeta –un fet sense precedents–, sinó que va castigar els àrbitres que van intervenir en la decisió. I tampoc va donar gens d’importància al comportament gravíssim de Vinícius, per violent, fent senyals ofensius contra el públic del València, gratant-se els genitals tot mirant-lo i dient-li que havien de baixar a Segona Divisió. Mentre jugui al ‘equipo del Estado’, Vinícius pot fer el que li doni la gana. El que li doni la gana. Pocs mesos abans, el davanter del Barça Robert Lewandoski va ser sancionat amb tres partits de suspensió per tocar-se el nas quan es retirava del camp en una comunicació personal entre ell i Xavi. L’àrbitre, fent un judici d’intencions, cosa inadmissible, ho va reflectir a l’acta i el Comitè de Competició de la Federació Espanyola, encantat amb aquest cap del Barça servit en safata, va dictar sentència. El Barça va recórrer, però fou inútil. Robert Lewandoski no es diu Vinícius ni és jugador del Real Madrid.
El cert és que darrere el cas Vinícius hi ha molt més nacionalisme espanyol que no pas antiracisme. On són, sinó, els suposats valors ètics i humanístics d’aquests pretesos antiracistes (Vinícius inclòs) quan els mateixos crits són llançats contra Ronald Araújo? On eren quan es llançaven contra la persona de Samuel Eto’o o contra la família de Piqué? Com és que encara no els hem sentit indignats pels crits homòfobs que el camp del Madrid va llançar contra Pep Guardiola en el partit contra el Manchester City? I, posats a dir-ho tot, on són tots aquests columnistes i tertulians tan humans, tan cívics i tan antiracistes quan diversos camps d’Espanya, cada cop que hi juga el Barça, criden “Puta Catalunya!”? Si hem de parlar de Vinícius, parlem-ne. Però diguem-ho tot.
Permeteu-me, arribats aquí, que acabi citant les paraules que em va dir Enric Masip, excapità de la secció d’handbol del Barça, en el llibre “Jo no sóc espanyol”, l’any 1999: “Com més forta és la cridòria anticatalana, més estimulat et sents i més gaudeixes cada cop que fas un gol. Després, quan el partit acaba i has guanyat, mires el marcador i penses: “Això és Catalunya. Això és el Barça”.
1
15
