Fa uns dies vaig sopar a casa d’uns amics que tenen dos fills que van a primària. Els pares parlen català entre ells, i parlen català als fills. A l’escola s’hi aplica aquesta meravellosa immersió lingüística que ha estat un èxit segons els nostres polítics. Però els dos germans parlaven castellà entre ells a casa. Per què? Doncs perquè tot allò que no és estudi, es fa en castellà: els jocs al pati, els dibuixos animats, tot. Fins el punt que aquests dos nens, em deia la meva amiga, es van trobar a Netflix una pel·lícula infantil doblada en català i ho van trobar tan increíble com algú d’Iniciativa per Catalunya fent un tuit que no fos aplaudit per la claca de VOX.
Aquesta és la mateixa claca, per cert, que defensa que els fills siguin educats en la llengua dels pares però que després no es troben els seus fills a casa parlant-ne una que no és la materna perquè en els darrers anys s’ha produït una destrucció deliberada i sistemàtica de la cultura que a la meva generació teníem de referència. És clar, que passi amb el català no és tan greu com que passi amb el castellà. I això, senyores i senyors meus, és la definició d’etnocidi. No cal que ho busqueu al DIEC, que potser està manipulat per un barretinaire turboindepe (un mot encunyat per l’ordre junquerista incapaç de veure que posar el prefix turbo- per semblar modern precisament el que fa és tuf de naftalina), ho podeu buscar a l’enciclopèdia Britannica, per exemple.
Avui m’han trucat de l’Assemblea Nacional Catalana per saber quan abonaria la quota anual. Ho ha fet una persona que tenia accent català, però s’ha adreçat a mi directament en castellà, i després gairebé tota l’estona, tot i jo respondre en català, fins el comiat. Li he dit que no estic d’acord amb la postura de l’ANC respecte de l’actuació dels partits polítics, i que ja fa temps que havia sol·licitat la baixa. Ho he denunciat a Twitter, i la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, no només inicialment ha dubtat de la meva paraula, sinó que en cap moment ha demanat disculpes perquè s’han passat per alt els meus drets lingüístics, i fins i tot ha arribat a revelar dades privades meves que només es poden conèixer si es truca al meu telèfon personal, com que jo tinc el contestador automàtic que ve per defecte amb la companyia de telèfon, en castellà.
Ús fraudulent de dades personals apart, del qual Paluzie no només no s’ha disculpat sinó que a més n’ha tret pit convidant-me que la denunciï a la justícia espanyola, com si l’ANC no s’hi hagués rendit manta vegades (per exemple amb la campanya de consum estratègic), i que ja ens agradarien a molts aquests fums amb els estafadors que tenim a les institucions, aquesta anècdota em sembla una radiografia de Catalunya. Mentre els nostres fills cada dia parlen menys català, les institucions i entitats que més l’haurien de protegir, com ara l’ANC en aquest cas (i ja no en parlem d’Òmnium Cultural, que ja fa temps que ha dimitit de la defensa de la llengua per dedicar-se a reformar Espanya), es dediquen a fer la feina bruta a l’Estat reduint la vulneració de drets lingüístics, com a molt, a una qüestió de protocol, i intentant ridiculitzar qui ho ha denunciat en comptes de posar el focus en l’etnocidi que estem vivint a Catalunya.
Perquè cada cop són més les veus que assumeixen que perquè el català sobrevisqui ha de caure simpàtic, com el quítxua. És a dir, ha de fer el que no fa cap llengua, ni tan sols les minoritàries amb estat propi, com l’islandès, el danès o el finlandès. Perquè les llengües sobreviuen amb l’ús, no demanant permís per fer-la servir a l’idioma amb què competeix pels mateixos espais (que per molt que diguin, no inclou l’anglès; ara resultarà que els espanyols tenen tan bon nivell en aquesta llengua que la culpa que desaparegui la nostra és de l’idioma de Shakespeare). I aquests espais s’estan reduint dràsticament, sistemàticament i deliberada. I això, senyores i senyors meus, es diu etnocidi, us poseu del dret o del revés. Un etnocidi ho és el perpetris a garrotades, amb presó, amb propaganda o amb lleis.
He parlat dels espais que servien de referents culturals per jugar en català, com ara els dibuixos a la televisió pública. Però també podem parlar del fet de no poder lliurar als alumnes de selectivitat les proves en català per defecte, de manera que, total, per què fer l’esforç de fer-la en català, si ja estem acostumats des de petits al castellà. O del fet de no poder fer política espanyola que no sigui en la lengua del imperio, amb la inestimable col·laboració dels partits que es diuen independentistes, encapçalats per Gabriel Rufián, que no només està encantat de ser representant d’una institució que prohibeix l’ús del català, sinó que s’hi adapta meravellosament piulant en català només quan parla amb els seus companys de províncies: la resta, que és l’important, sempre en castellà, només faltaria. O del Servei Català de la Salut, on si t’atenen per defecte en català has de formular un desig com quan passa el cometa Halley. O dels polítics catalans repetint les respostes de les seves intervencions a les rodes de premsa a Catalunya en castellà, sabent que tots els mitjans compten amb plantilla que entén i pot traduir el català.
Tot plegat pel que fa als espais públics. Ja no cal que en parlem dels espais privats: de les sèries, dels videojocs, dels serveis d’atenció al client (on si tens la sort de poder triar el català, t’encasqueten el castellà quan no hi ha operador disponible). Només em faltava l’Assemblea fent la feina bruta a Espanya, que dispara quan el processisme apunta, desviant l’atenció d’un problema estructural i, potser, irreversible, amb el fet que a un particular li salti el contestador per defecte de Vodafone en castellà.
21 
