Durant aquestes dues setmanes les mares i els pares poden triar en quina llengua rebran les classes els alumnes valencians. Se n’ha volgut dir, de tot això, llei “de llibertat educativa”, però la martingala és més coneguda com llei Rovira, de José Antonio -¡presente!- Rovira, actual conseller d’educació, que parla la llengua del seu nom i no la del seu cognom.
PP i VOX branden la “llibertat educativa” contra “la brutal imposició del català”, de “rojos y nacionalistas”, que fins ara havia amargat la vida de pares, fills i mestres. Però aquesta “imposició” no ha servit per evitar que el conseller d’Educació siga monolingüe contumaç. Se suposa que el conseller José Antonio -¡presente!- vol que els alumnes actuals tinguen la mateixa llibertat que va tenir ell per ser a un analfabet en la llengua pròpia del país. La mateixa llibertat, fet i fet, per a ser monolingüe.
Això de la “llibertat” per a prescindir del català recorda les apel·lacions històriques al “bilingüisme” al País Valencià. La defensa del “bilingüismo” sempre s’ha fet en castellà.“¡Somos bilingües!”, proclamen excitats aquells que s’expressen únicament en castellà. Si tan “bilingües” eren i són, per què només s’expressen en castellà? Els únics bilingües són els valencianoparlants. El monolingüisme dels castellanoparlants vocacionals és una irrebatible.
La llei Rovira fa bé de dir-se Rovira, tal com el govern ja no és del Botànic, sinó del Ventorro. El govern del Ventorro, com el del restaurant que li dona nom, degué gestar-se al carrer de Bonaire de València. I mal vent que se l’hauria d’emportar, perquè confon la llibertat amb les anxoves. Si la llei Rovira és llibertat, Carlos Mazón és Concha Piquer.
Aquesta llei és un embull. Un embull perquè la gallina de dalt cague a la de baix. Tot l’articulat està perpetrat per facilitar que els uns o els altres -qui siga, pares, mares, avis o la direcció de cada centre- bandegen el català com a idioma vehicular de l’ensenyament. Fins i tot com a idioma a seques de l’ensenyament. Els pares i les mares poden decantar-se per una hegemonia absoluta del castellà, en contra de la Llei d’ús del valencià i de l’Estatut, que consagren allò que al final de l’ensenyament secundari els alumnes han de dominar els dos idiomes. Si hi ha “llibertat” per a estudiar l’àlgebra i els pares en poden prescindir, com es pot garantir que al final del cicle els alumnes seran algebraics?
Un dels articles -un entre tants- que crida l’atenció de la llei de José Antonio –¡presente!- és que els alumnes procedents dels territoris castellanoparlants que visquen en territori valencianoparlant podran demanar l’exempció de l’ensenyament del català. Això és tan llibertat com la cabra de la legió és fauna salvatge. Se suposa, en justa i sana correspondència liberal, que els alumnes valencianoparlants que visquen temporalment en zona castellanoparlant podran demanar l’exempció del castellà.
Fins a la presentació d’aquesta llei, José Antonio -¡presente!- Rovira Jover només havia destacat quan era director territorial d’Educació a Alacant el 2013 per haver impedit una vetlada de boxa al col·legi públic Virgen Pilar de los Montesinos. La federació valenciana d’aquest esport en va demanar el “relleu immediat”, que no es va concretar en aquell moment. Rovira ja no prohibeix la boxa. Ara la practica contra el català. És El Morrosko de la Meseta. La seua llei ha remogut i mobilitzat tots aquells que no volen cantar el gori-gori a la llengua pròpia del País Valencià i impròpia de l’actual govern.
Per cert, en cent quinze centres escolars afectats per la torrentada votar “la llibertat” serà un problema tècnic. Tant se’ls en fot. L’única llibertat que els interessa és la de Carlos Mazón triant El Ventorro el dia de la catàstrofe i apareixent al centre de Cooperació Operativa Integrada quan ja havia paït el dinarot i el fang havia engolit desenes de valencians.
Carlos Mazón va nàixer a Alacant -molts anys després de Concha Piquer, que s’expressava en valencià, sense llei, i no sabia parlar castellà- el 1974. El govern “catalanista” de Joan Lerma va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament el 1983. L’actual i escarnit president de la Generalitat valenciana, doncs, va estudiar sota l’ombra pèrfida d’aquell text que anul·lava les llibertats dels castellanoparlants i que l’hauria d’haver abduït a la llengua de Pompeu Fabra. Ja es veu quins n’han estat els resultats. Quan Mazón llegeix un text en l’idioma que acusa de ser imposat a l’escola -qui li’l va imposar a ell?- sembla un pàrvul. La dificultat l’aborrona.
Aquests dies els pares i les mares dels alumnes valencians voten contra la llibertat. Contra la llibertat que els seus fills s’expressen en els dos idiomes oficials al país. Voten per ser tan analfabets com el seu govern. Això també es pot votar. Llibertat d’incompetència. L’extrema dreta s’ha activat per tot el territori per decantar la balança. O per emmerdar tanta “llibertat”. Tant de bo que la campanya que de fa setmanes han articulat organitzacions, sindicats, associacions i gent decent frene l’envestida. La de Mazón i la dels falangistes de José Antonio.
