Seu vacant

"La imatge de la institució de la Generalitat quedarà deteriorada pel llarg interregne que ens imposen els nostres representants"

No sé com qualificar un govern en funcions que s’afana a exhibir que es troba sobre la corda fluixa permanent, que practica diàriament el nou esport d’esfullar la margarida per si es manté en el sí o en el no, que treu pit de generar incertesa, s’inventa institucions d’aparador, no reflexiona sobre les conseqüències d’aquesta desídia de funcions, presumeix de manar en el buit de poder i, es passa la presidència de la Generalitat per l’arc de triomf perquè va tirant amb succedanis que no arribarien a director de RRHH d’una companyia internacionalitzada. 

Tota aquesta deixadesa, em fa pensar en el conclave més llarg de la història de l’Església. Van transcórrer més de 34 mesos de seu apostòlica vacant. Amb el traspàs del Papa Ciment IV el novembre del 1268 els feligresos van haver d’esperar fins al setembre del 1271 per tenir nou Pontífex: el Papa Gregori X. I això, sense entrar ara en d’altres detalls, és el temps que porta la Generalitat de Catalunya, sense president.

A partir del 27 d’octubre del 2017, queda vacant la presidència de la Generalitat, en tant que institució pateix els efectes directes de l’aplicació de l’art. 155 de la Constitució. I, podríem dir, que des d’aleshores, ja no s’ha recuperat. En un primer moment, l’elecció del president Torra (encara sota els efectes de la consigna política i amb comptats missatges d’altura institucional) aparentava la possibilitat d’un nostrat habemus papam. Però pocs mesos van haver de transcórrer per testimoniar que posar la llibertat absoluta per davant de la responsabilitat pròpia de l’exercici del càrrec seria objecte d’inhabilitació judicial. 

L’any 1271, els cardenals estaven dividits en dues faccions. Uns eren els partidaris del rei de Nàpols i de Sicília (Carles d’Anjou) i d’altres eren els cardenals italians. I no es percebia cap solució amb possibilitat de consens. Certament, es votava diàriament, però no s’elegia Papa. Amb la correlativa impaciència dels feligresos. La guerra de poder que aleshores es va produir a la cúpula eclesiàstica comptava amb tots els ingredients i escenificació d’ara: estratègies, pactes, traïcions, passadissos inquietants, canvis de lloc de trobada, filtracions interessades…En resum: cap aparença d’unitat. 

Va ser tal la lamentable manca de respecte a la institució papal que, fins i tot, tres dels cardenals del conclave van morir en aquells dies de pròrroga injustificada. La solució que es va donar durant aquesta interminable seu vacant va ser la de recloure tots els cardenals incomunicant-los i gradualment, minvar-los els àpats. Amb les restriccions tampoc va ser possible cridar habemus papam. Encara va caldre retirar el sostre del Palau Papal a la ciutat de Viterbo (Itàlia) per tal que les inclemències meteorològiques constrenyessin els cardenals a proposar un candidat de consens.

És obvi que aquesta història té molta similitud amb el context actual de la Generalitat. No tant, amb tots els succedanis de presidents per delegació que han arribat amb posterioritat als fets descrits, doncs s’acredita que avui Catalunya Papa, non habet. Entre d’altres coses, perquè el conclave resultant de les eleccions del 14F es resisteix a complir amb la seva principal funció: investir president. Crec, sincerament, que la ciutadania catalana està tenint molta més paciència que els feligresos de la ciutat de Viterbo.  

Catalunya, exclusió feta del parèntesi de 16 mesos de la presidència de Torra, porta sense president elegit d’entre els 135 diputats del Parlament de Catalunya 27 mesos. Vuit-cents deu dies. Això vol dir que no tenim institucions enfortides per l’excessiu interregne d’un govern dividit, que situa les seves lluites intestines per damunt dels interessos ciutadans.

D’aquests 27 mesos, el govern en porta 9 (270 dies consecutius) actuant en funcions. És a dir, es perpetua en un govern provisional còmodament, malgrat que  tingui prohibit adoptar decisions que s’allunyin de la mera gestió ordinària dels afers públics. Gestió ordinària dels assumptes públics que impedeix, per exemple, la contractació de persones, o comprometre la despesa, fins i tot fer inversions… 

Aquesta provisionalitat sembla molestar ben pocs representants. El Parlament no pot fiscalitzar i controlar un govern inexistent, havent de conformar-se amb iniciatives en miniatura. I, quan el context és extraordinari per una pandèmia, és evident que les decisions necessàries a prendre haurien de tenir poc a veure amb la gestió ordinària dels afers públics i molt a veure amb la gestió contingent i necessària per reduir l’emergència. 

A la realitat política catalana d’avui alguna cosa no va a l’hora. Com a mínim, la imatge de la institució de la Generalitat quedarà deteriorada pel llarg interregne que ens imposen els nostres representants. Com va passar amb el conclave més llarg de la història.

Comentaris

    Narcís 13/05/2021 4:22 pm
    Crec hi ha un petit detall que els fa ben diferents : el Vaticà n' és jerarquia .. i hom tria llur cap .. mentre que la Generalitat n' és del tot buidada en ses iniciatives , tot plegat, en ses lleis ( si aquestes no són de ' jugar a cuinetes ' i tururut ! ) ! PD : on s'ha vist tanta prevaricació contra la sobirania popular materialitzada en sos representants !
      Lluscu 13/05/2021 9:31 pm
      Escriu bé no s'enten
    Les hemos destrozado la sanidad pública 12/05/2021 7:57 pm
    No puc entendre per quin motiu li publiqueu res a aquesta feixista arrenglerada amb la caspa més ultra del país. De CDC a Societat Civil Catalana passant pel clavegueram polític més fosc i putrefacte. Ja no sap què fer per destacar, la mandonguilla envejosa de Vilanova. Quin fàstic em fa. I quina vergonya aliena, aquest aquest escarabat jurídic que roda sobre les pilotes de fem.
    Pep 12/05/2021 7:26 pm
    Siempre hubo y habrá derrotistas. A pesar de ello, se avanza.

Nou comentari