Per a qui ja disposem de certa perspectiva històrica, la Setmana Santa, més enllà d’unes anhelades vacances escolars i la possibilitat d’un descans en la millor època de l’any, també tenia un cert aire espiritual, vinculat tant a les qüestions religioses —amb una certa invitació al recolliment personal, reflexió i examen de consciència, tal com ens indicaven els nostres professors de religió— com a aspectes rituals, amb processons, Diumenge de Rams i Pasqua. Resulta obvi que en les darreres dècades, la presència pública del catolicisme ha anat retrocedint, especialment en una societat com la catalana, probablement, de les més secularitzades del món. I aquest és un fenomen occidental. Emmanuel Todd, al seu darrer llibre La Défaite d’Occident, publicat l’any passat, identificava una de les causes del declivi occidental a partir del descens de la pràctica religiosa, en el sentit que implicava una progressiva pèrdua d’identitat col·lectiva, i que tot plegat contrastava amb un progressiu reforçament d’altres fes no cristianes arreu del món.
Aquesta tendència podria estar canviant? Sembla que d’ençà de la pandèmia s’estan observant fenòmens sobre els quals caldria parar atenció. Dissabte passat, a l’oficialment laica França, es van batejar 10.300 adults i 7.400 adolescents, unes xifres que representen un 45% més que l’any anterior, segons la conferència episcopal francesa. La majoria són joves que han crescut en famílies agnòstiques o sense pràctica religiosa. D’altra banda, a Anglaterra i Gal·les, el nombre de catòlics ha experimentat un creixement més que considerable (del 8% al 12% de la població entre 2018 i 2024), i ha superat als anglicans. Una de les particularitats d’aquest creixement, segons la conferència episcopal, i que trenca amb la tendència del passat, és que aquest creixement es deu sobretot a la pràctica dels homes joves (un 21% del contingent generacional, respecte del 12%). A banda del catolicisme, també altres esglésies protestants expandeixen els seus feligresos. En qualsevol cas, allà on coincideixen diversos estudis sobre els joves —tot s’ha de dir, impulsats sovint per think tanks pròxims a sectors religiosos— és que, molt especialment després de la pandèmia de 2020, es detecta una creixent necessitat d’espiritualitat entre els més joves.
Aquest es tracta d’un fenomen massa incipient per endevinar si això es consolidarà o esdevindrà una moda passatgera. En qualsevol cas, no hauríem d’entendre la qüestió com a una anècdota o com a un fet aïllat, sinó com a part d’un procés molt interessant al voltant dels adolescents i els adults joves d’aquest primer quart del segle XXI, i que tan diferents comencen a semblar de la generació dels seus pares. Probablement, la progressiva desaparició de l’esfera pública del cristianisme ha deixat un buit important, i més tenint en compte allò que diu l’historiador Yuval Noah Harari, que defineix l’espècie humana a partir de la inherent peculiaritat de restar adscrit en un sistema de creences. Tampoc no seríem agosarats si entenguéssim que la majoria d’individus tenen necessitats espirituals, i que probablement aquest nihilisme materialista on ens ha dut el capitalisme salvatge de les darreres dècades ha acabat per trinxar l’ànima humana.
També podríem afegir que les generacions més joves, a partir de la desaparició progressiva dels espais informals de sociabilitat, substituïts per pantalles, scrollings i extraescolars supervisades, hi pot tenir alguna influència. Tot i això, també caldria tenir en compte, que segons aquests estudis de les conferències episcopals, també detecten que són sovint les xarxes socials les que faciliten aquest acostament a les esglésies. Unes esglésies físiques, on, per cert, és possible trobar una sociabilitat veritable, i encara més, uns espais de comunicació i solidaritat tan difícils d’obtenir en aquesta intempèrie neoliberal que ha tendit a convertir els individus —sobretot els nois— en empresaris de si mateixos, on s’assumeixen valors de despietada competència d’acord amb els valors d’un capitalisme i materialisme eixorc que, en una era en què els joves tenen obstacles terribles per emancipar-se i emprendre una carrera professional o una família, resulten d’una fatuïtat esfereïdora.
Ara bé, a ningú no se li escapa que aquest fenomen, si és que és tal, també pot tenir una dimensió reactiva. L’expansió de l’islam a les societats occidentals, amb una creixent ocupació de l’espai públic, i amb un elevat component de desafiament a la laïcitat occidental, va confirmant els temors de Samuel Huntington del xoc de civilitzacions, i també va deixant en evidència la crisi d’identitat d’un occident si accedeix a renunciar a les seves arrels cristianes. És obvi que la nostra identitat col·lectiva, especialment la nacional, no té sentit sense l’ingredient cristià. Més enllà de la condició de creient, agnòstic o ateu, no s’entén Catalunya sense el paper fonamental que ha jugat el catolicisme en la construcció nacional. També, òbviament, la pràctica religiosa pública, a partir d’un cristianisme probablement allunyat dels “capellans obrers” o de la teologia de l’alliberament de les dècades de 1970-1980, té unes connotacions polítiques ben diferents i singulars que marquen un cert punt d’inflexió generacional.
Hi ha un component moral més conservador, perquè també és evident que també representa una reacció contra el “wokisme” imperant en el món acadèmic i del progressisme oficial de la darrera dècada, i que en el fons no han generat altra cosa que un cert caos moral acompanyat d’un sentiment de culpa i/o responsabilitats occidentals respecte a qualsevol fenomen del passat. En les guerres culturals desfermades als campus i a l’espai públic, el retorn a una religiositat més o menys convencional —malgrat que tot apunta que amb un grau d’espiritualitat més profunda que la pràctica ritualitzada de fa mig segle—. Tampoc no ajuda el fet que bona part de l’esquerra sigui molt dura amb el catolicisme (aquelles fotos de costellades en Divendres Sant exhibides a les xarxes socials) que contrasta amb un enaltiment d’un islam del tot incompatible amb l’agenda feminista, LGTBIQ+ o l’individualisme extrem que caracteritza algunes formacions polítiques. La coherència no sembla, ara mateix, un dels punts forts de l’esquerra més cridanera.
Hi pot haver un cert component nietzscheà en tot plegat. Al cap i a la fi, cada generació necessita matar existencialment els pares, de la mateixa manera que la generació de qui això escriu va revolucionar completament la cosmovisió del món i va exercir capteniments morals que voluntàriament escandalitzaven els nostres avis, amb el seu sistema de creences que ens semblaven caducs. Tanmateix, més enllà de les modes o els unanimismes generacionals, també hi havia un nivell de reflexió important, i un component espiritual gens menyspreable en les nostres reaccions contra l’ordre moral establert. Ara sembla girar-se la truita, i el món que els hem deixat no els plau. I no els manca pas raó. La història és això, també. Els joves necessiten reinterpretar el món a la seva manera. I sovint tenen moltes coses importants a ensenyar als altres joves que els van precedir fa mig segle. Independentment de les creences de cadascú, la Setmana Santa és època de recolliment, reflexió i examen de consciència. Que així sia…
