Aquest és el pecat original de la política catalana. Servir o servir-se. Servir el país. Servir la gent. O servir-se’n. No és, en absolut, el mateix.
Fins i tot Josep Tarradellas, menys estadista del que aparentava, intel·ligentment, coneixia la fina línia vermella que separa les dues coses: servir o servir-se.
Els eterns enemics Maragall i Pujol també ho sabien, amb les seves contradiccions, amb la seva infinita i sàvia capacitat de tocar el cel o d’enfonsar-se als inferns de la política de la diarrea. Feien política a anys llum, pervertida després, de la politiqueria d’estar per casa que ha enverinat el país i que impedeix fins i tot donar una resposta potent a un repte dramàtic com el de la sequera permanent.
Montilla no en tenia ni idea, de tot això. Tampoc Mas o Puigdemont o Aragonès. Se servien i se serveixen de Catalunya, no la servien ni la serveixen. Ells són la sequera perpètua. Com ho són, a Castella, el guapo i xulo Sánchez, el patètic Feijóo, la somrient Yolanda Díaz, el pistoler feixista Abascal, el trampós encisador Pablo Iglesias, la mussoliniana Isabel Ayuso…
Potser sí, com a excepció, i amb dos pebrots, la Clara Ponsatí, que mai no ha estat una comparsa còmoda, més aviat una pedra a totes les sabates, que es va ficar en política sense necessitar-ho i sense saber de què anava… O alguns altres, pocs, i para de comptar.
Ara que venen eleccions municipals, plantejades pels “partits-maquinària” com una mena de pròleg de les eleccions catalanes o castellanes, un pròleg d’estar per casa, ho podem veure més clar que mai. Hi ha qui va a servir el país o la ciutadania, cosa raríssima, gairebé extraterrestre, i qui va a servir-se’n: a treure’n profit, diners, càrrecs, favors creuats, carreres estratosfèriques, nòmines, influències…
La política ha esdevingut això, una perversió tronada, pudent, viciada, de la democràcia.
I així és com no funcionen els trens, les autopistes esdevenen camins de carros… Així és com no hi ha manera de fer polítiques d’habitatge no pornogràfiques. Així és com fan teatre de titelles amb la sequera, tractant-nos com a idiotes.
Perquè no tenen gens clara la diferència abismal entre servir i servir-se. Perquè no hi ha manera de construir un sistema realment democràtic que dinamiti tots els controls i paranys partidistes. Perquè els millors es queden sempre pel camí… I perquè els pitjors dominen un sistema basat en l’obediència, en la submissió, en la misèria intel·lectual i política.
A tot arreu és igual? No. Hi ha democràcies que primen la qualitat, com les nòrdiques, i d’altres que primen la disciplina i l’intercanvi de favors, com les mediterrànies, com la castellana, com la catalana, deutores les dues de la tòxica herència del règim del 78 i del franquisme reciclat.
Les municipals es plantegen, des de les maquinàries partidistes, com a eleccions de tercera, sotmeses als interessos de partit, als canvis de cromos més obscens, a la irrellevància. Però hi ha cosetes a repartir, i això no és menor. Per això fan soroll i espectacle. No perquè els importi cap poble o ciutat, sinó el partit, la societat anònima d’interessos, de favors, d’ara puges tu i després t’ajudo jo, del pactem amb qui faci falta, del posem una xarxa per evitar fer-nos més mal del compte.
Això és servir-se de la democràcia, a milions d’anys llum de servir el país, les persones… I de cobrar-se dignament la feina, el compromís, el desgast, la inseguretat, coses que són absolutament legítimes i necessàries, però que comencen amb servir i no amb servir-se.
I mentre continuem així, atrapats en aquesta immensa i sorollosa roda de hàmsters, tindrem una democràcia de tercera, un país de tercera… I Déu vulgui que no assolim la independència enmig de tanta misèria, de tanta política de gesticulació i de via estreta, de tant egoisme patètic i tan poca intel·ligència política. De tan poc patriotisme, de tan poc esperit de servei (que cal pagar com cal) i tanta mentida aparentment democràtica.
5
11
