Una de les facetes literàries de Joan Fuster dins el calaix de sastre que és l’assaig van ser els aforismes. En va fer uns centenars de molts bons. Com a bon articulista, a més, els seus textos periodístics n’anaven plens. L’espurna literària i d’enginy salpebrava tot el seu treball. El lector que se’n vante no s’hauria de perdre Consells, proverbis i insolències, ara a l’abast en una darrera i recent edició.
“Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses”, sentenciava l’escriptor de Sueca. Aquest esguit és irrebatible. N’hi ha que podrien ser-ne més. Per exemple, un dels més famosos i enramats políticament: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”.
Òbviament, per a les esquerres l’encert de la sentència era total. Qüestió d’interès de part. Qualsevol cosa sense ells no tenia –ni té– sentit. Tampoc el país. El problema, però, el gran problema, és que Fuster, més enllà de conveniències ideològiques o partidàries, tenia raó. La dreta valenciana conseqüència de la dictadura franquista va anar perdent, bri a bri, qualsevol vestigi de sensibilitat de país. La va substituir per l’espanyola. De manera descarnada. La dita Transició –transició cap a on?– va acabar de rematar la tendència amarga. Els tímids intents de centre dreta o dreta valencianistes van fracassar a les urnes.
Socialment, a més, els seus representants van ser sotmesos a tota mena d’escarnis. Van recular i van servir com escarment de patriotes. I ara la dreta al País Valencià és extrema dreta. I l’extrema dreta ja no té descripció. Se n’ix del mapa de les ideologies i entra en l’espai de la ciència-ficció. Pura distopia. Els uns i els altres nacionalment –l’extrema dreta i els distòpics– se sent ben a gust amb l’ideari de la Falange. Perdó. Amb el de la Falange, no, que encara hi havia algun falangista amb una certa consciència de la valencianitat. Amb el programa del general Queipo de Llano.
Per això, quan governa la dreta al País Valencià –com ha estat el cas durant dues dècades i com és el cas ara– el català retrocedeix i la cultura queda reclosa en el front de la resistència més anguniosa. PP i VOX són salfumant per al país. Només aspiren a diluir-lo del tot en una Espanya més de bombo que de pandereta.
Dit tot això, l’aforisme de Fuster, que ara és algoritme i sofisma cruels, no per cert és menys desafortunat. Perquè si el País Valencià només pot ser si és d’“esquerres”, no és quan governen les dretes. Ser i no ser acaba sent no ser. Quan governen les esquerres, el país nacionalment avança poc; en tot cas, recupera una mica el terreny perdut. Quan governen les dretes, retrocedeix de manera espantosa. Per tant, si tot això és així, que serà així, les esperances nacionals minven dramàticament.
I qui diu País Valencià diu Aragó o Illes Balears. Cada territori té especificitats pròpies, però els uneix una mancança compartida. No tenen una dreta nacional sòlida i hegemònica que assegure que, quan l’esquerra cedeix el govern nacionalment, es manté una estabilitat compartida de mínims.
El darrer episodi en aquest sentit és sinistre, perquè la victòria del PP combinada amb el suport necessari de VOX a Aragó extrema el salfumant. El fa més càustic encara. Jorge Azcón, el nou president, ha assumit la “prioritat nacional” de VOX, en el sentit ètnic i en el sentit lingüístic. Azcón ha proclamat que s’ha acabat “la imposició del català”. Quina imposició? quan algú ha “imposat” el català a la Franja o l’aragonès al seu darrer reducte muntanyenc? El nou franquisme és més ignominiós encara.
Fins ara la dreta tènue a Aragó, Balears o el País Valencià no afrontava la dissolució nacional sense matisos. Sempre matisava amb un regionalisme anticatalanista que mirava de salvar el folklore. L’anticatalanisme en aquests territoris es cobria amb un vel de fals regionalisme justificatiu. Ara no hi ha justificació que valga. I la “prioritat nacional” es presenta sense mascaretes. El folklore d’aquesta dreta valenciana, balear o aragonesa es resumeix en la divisa “Una, grande y libre”.
El País Valencià, les Illes Balears i Aragó –un Aragó conscient de la pròpia diversitat lingüística i cultural– no seran si no són d’esquerres. Experiència contrastada hi obliga. Però això redueix les possibilitats i vol dir que potser no seran. Trobar-hi solucions no és gens fàcil.
