En els darrers dies hem sentit a parlar i llegit prou de Joe Biden, de les seves possibles pèrdues de memòria per l’edat, de si és molt gran, i també de si ho és el seu quasi segur contrincant a les eleccions a la pròxima presidència dels Estats Units.
De fet, quan hi ha coses transcendents de política a l’estat espanyol, entre els dos partits que històricament s’han jugat la presidència, també surten senyors prou grans per tot arreu als quals es fan consultes i parlen amb convenciment d’entitat: que si Alfonso Guerra, que si Felipe González, que si Aznar… no cal anar gaire més enllà de la ciutat de Barcelona, tampoc, per recordar que en les dues darreres eleccions municipals hi havia candidats senyors a alcaldes molt grans. D’edat, vull dir.
Algú s’imagina senyores molt grans presidint països, presentant-se a eleccions o parlant amb pretensió d’entitat dels “grans assumptes” de la política?
Més enllà de circumstàncies relatives a l’edat i a la salut —que podrien requerir un altre tipus d’abordatge i anàlisi— el que tenim davant és, sens dubte, evidències de patriarcat: se’ns dibuixa cada cop que tenim un cas així la relació entre el pretès exercici de poder i la masculinitat; normalitzat, tot això, en societats on a més històricament aquesta relació ha generat mecanismes, relats i convenciments que les dones han de fer unes coses i els homes unes altres. Ells, a més, durant tota la vida. Les mateixes.
I aquí no som davant d’allò de què va ser primer, si l’ou o la gallina, si el patriarcat o el fet que les dones no facin aquestes coses… som davant diferents formes de relacionar-nos amb la vida. Sí. Perquè més enllà del fet que l’ordre patriarcal pretengui dir, establir o prohibir què han de fer les dones perquè ho han de fer els homes, la realitat és que a ben poques dones se’ns acudiria presentar-nos a presidentes o a alcaldesses pels volts dels vuitanta anys, o romandre més enllà del temps al lloc de treball com aferrant-nos-hi. Perquè ens interessen coses diferents, perquè tenim altra relació amb les coses de la vida, perquè en uns moments d’aquesta ens apassionen unes coses i en d’altres, altres, totes fonamentalíssimes i totes importantíssimes…
Jo crec que moltes dones, la majoria, ho tenim clar, que la vida camina i que nosaltres ho fem amb ella, i que es tracta de no trencar aquest vincle i sentit humà fonamental, però també crec que molts homes, la majoria, no sabran ni de què escric, ara mateix. Perquè l’ordre simbòlic, el sentit de la vida, no és el d’acompanyar-la, sinó el de mirar de controlar-la.
Un altre dia escriuré sobre les (no) jubilacions de tants i tants homes a les universitats, per exemple!
