Devia ser pel 2012 que vaig moderar un acte a l’auditori Irla de Girona sobre la immersió lingüística, que va ser quan vaig conèixer la Carme Junyent. A diferència de la resta de convidats, la filòloga va dibuixar un panorama apocalíptic al voltant de l’estat de la llengua a l’escola. Amb moltíssimes dades i arguments, va comentar totes i cadascuna de les deficiències i les ineficiències pràctiques de la seva aplicació, en aquell moment, sobretot a la secundària. Junyent, fidel a la seva trajectòria vital, va ser extraordinàriament, temeràriament valenta en un moment en què el seu discurs era contrari a l’hegemònic, que vivia en la inèrcia de l’optimisme de les dues primeres dècades en què el català va passar d’una situació catastròfica a una dolenta, i d’allà, a una etapa millorable que és on es trobava amb el tombant del segle passat, i que des d’aleshores va entrar en una espiral negativa encara poc detectable, tret d’aquella ponent que es trobava còmoda defensant una opinió minoritària respecte la majoria. Reconec que jo també em pensava que, si bé exposava moltes realitats incòmodes, la Junyent exagerava.
Onze anys després, si mal no recordo la primavera del 2023, la Carme Junyent va tornar a Girona, en un altre debat sobre el català a l’escola. Aquesta vegada jo no feia de moderador, tot i que sí que vaig fer una petita intervenció. En finalitzar l’acte, m’hi vaig acostar i li vaig demanar disculpes per haver dubtat de les seves anàlisis. Malauradament, a aquesta lingüista de tan reconegut prestigi que feia nosa a l’establishment i a les institucions, el temps i les circumstàncies li havien donat la raó amb escreix. I que, efectivament, la protecció del català requeriria fer servir estratègies i armes noves. Amb arcs i fletxes no es combat adequadament contra metralladores. Per desgràcia, pocs mesos després, la Carme Junyent ens va deixar prematurament, deixant un buit profund en el món de la filologia i l’activisme lingüístic, i com va deixar escrit en el seu article pòstum, ni tan sols va tenir el dret a morir en català.
He pensat aquesta setmana en les meves dues úniques trobades amb aquella dona excepcional ara que hi ha hagut l’enèsima sentència judicial contra el català. Són tantes, i estil cançó de l’enfadós / disc ratllat, que ja ni em molesto a llegir-les. La llengua no té ningú (amb poder) que la defensi. En la meva etapa sindical, quan vaig tenir l’oportunitat de tractar amb responsables del Departament d’Educació vaig adonar-me clarament de la covardia, indolència i indiferència institucional, tal com em va advertir Junyent. I vaig comprendre, com ella, que la immersió lingüística, potser interessant des d’un punt de vista teòric i pedagògic, en realitat era simulada. Més enllà d’algú motivat com un dels seus impulsors, el recentment traspassat Joaquim Arenas, tot es fonamentava en la bona voluntat i l’esforç mai recompensat dels professionals. Ara bé, quan es trobaven amb l’hostilitat manifesta d’una part d’alumnes i famílies contra la llengua (i amb la certesa que la inspecció miraria cap a una altra banda), sovint acabaven per cedir a les pressions. En tots els anys que he estat al sistema públic educatiu no he conegut cap cas de cap docent expedientat per no fer classe sistemàticament en la llengua del país. Fins i tot quan hi havia famílies que pressionaven perquè això canviés.
Malgrat tot, resulta sorprenent que pogués funcionar fins a cert punt (més en primària que en secundària, més en entorns rurals que a l’àrea metropolitana), almenys fins a principis de la dècada anterior. A partir d’aleshores, la cosa es va anar esquerdant primer, fins a esfondrar-se de manera prou àmplia en els darrers deu anys. I, contràriament al que podríem pensar, no va caldre cap sentència judicial, ni cap associació de malfactors contra la llengua, ni les pressions de la Brunete Mediàtica. El desmantellament va ser impulsat des de dins, en nom de la modernitat, amb l’ajut inestimable de lobbies empresarials, fundacions privades, universitats i altres entitats impulsades per la voluntat d’impulsar la innovació educativa.
Sentències contra el català podrien haver estat efectives fa vint anys, quan encara hi havia llibres de text, assignatures més o menys definides, currículums identificables, més intel·ligibles i coherents que en l’actualitat, lectures obligatòries i professors que podien parlar a classe, i fins i tot “fer classe”. Si tot això era en català, almenys els alumnes podien tenir certa exposició a la llengua. Ara això ja no passa, o almenys no passa en una part substancial dels centres educatius del país. Des que el 2016 amb l’Escola Nova 21 es va obrir la veda a tot allò que es va venir a denominar “innovació”, i on, des de Ted Talks al més pur estil de predicadors, venedors de fum o gurus de sectes budistes, prometien portar la bona nova de reduir el docent a una mena de coach, acompanyant o apaga-focs, l’infant / adolescent al centre de l’aula i l’administració com el seu caixer automàtic particular. També, com a primer manament de la nova religió, l’objecte de l’escola ja no era ensenyar o aprendre, sinó ser feliç [per cert, mai no s’havien registrat tanta infelicitat ni tants problemes d’ordre psiquiàtric]. Això es traduïa en la dissolució de les fronteres entre matèries i la proliferació de currículums gasosos (en nom d’una visió holística), en l’eliminació d’uns llibres de text que havien estat de gran ajut per entendre quins conceptes bàsics calia aprendre i en quin ordre i jerarquia conceptual, en la prohibició tàcita que un mestre i professor parlés més d’un parell de minuts seguits, i en la generalització de l’aprovat, del passar de curs i de la graduació universal, independentment de la capacitat o la voluntat de treball de l’alumnat. Per descomptat, l’estratègia totèmica era el treball per projectes, una pràctica educativa més que centenària, desestimada periòdicament pels reiterats fracassos a l’hora d’aplicar-la, que sol tenir com a principal dany col·lateral que perjudica a qui menys capital cultural té.
En qualsevol cas, aquest conjunt de canvis es traduïa, lingüísticament, en què el mestre (i les lectures obligatòries, o la modalitat estàndard de la llengua exposada als llibres de text) deixava de ser la referència lingüística, i per tant, el català fabrià deixava de tenir presència a l’aula, i la proliferació dels treballs en equip (un treballa i la resta se n’aprofita) implicava una discussió en el si del grup com a nucli pedagògic. Una discussió que solia funcionar en base a un majoritari castellà, sovint en la versió dialectal del reguetonès de 500 paraules, per part d’alumnes que, impossibilitats del contacte amb el català (o castellà) culte, trobaven un sostre de vidre insalvable que impedia conèixer o créixer com ho havien estat les generacions precedents.
En el passat, qualsevol bogeria d’aquestes característiques, hagués estat salvada pel sentit de responsabilitat dels professionals de l’educació, acostumats a fer cas omís de les indicacions, propostes i experiments que acaben tenint conseqüències negatives en el nivell dels seus estudiants. Tanmateix, ai las!, el decret de plantilles i de direccions del 2013 implicava que tota dissidència pública o privada era castigada amb l’ostracisme –enviat a l’exili d’algun altre centre, normalment, no sol·licitat per les seves dificultats–, o amb no ser renovat, o censurat públicament, en nom del “projecte de centre”, abillat convenientment amb la retòrica pedagogista dels gurus habituals. De manera que, finalment, tot aquest conjunt de tècniques que podrien haver alimentat els guions dels Monty Python, es van acabar normalitzant. Resultat lingüístic: el català ja no és la llengua habitual dels centres: ni dels patis, ni de les aules. I m’arriba que sovint, tampoc dels claustres, perquè en una dècada, molts alumnes adolescents amb reguetonès de 500 paraules són avui mestres a qui se’ls va regalar el C1 per haver mostrat constants vitals al batxillerat. Per cert, no està de més recordar que la meitat dels aspirants a estudiar magisteri no superen unes proves de competència lingüística i matemàtica de nivell de 4t d’ESO, i que molts estudiants de 8è d’EGB de fa trenta anys podrien haver superat sense problemes.
Després de deu anys d’intensius experiments innovatius, farcits de conceptes de l’Agenda 2030, psicologia positiva, destrucció curricular i cinta americana a les boques dels mestres i professors, el català a l’escola, a moltes escoles, és un no-viu, un no-mort, allò que, tècnicament, se’n diu zombi.
Les sentències contra el català a l’escola, impulsades per frikis ressentits útils, perpetrada per magistrats borbònics, en realitat persegueixen fantasmes. La immersió ja no hi és, com no hi són els llibres, currículums clars, coherents i seqüenciats, assignatures rigoroses o voluntat de concentració sense pantalles o exercicis sense IA. Les sentències arriben tard, perquè l’Estrella de la Mort, aquest estat que té com a missió destruir el nostre país, el seu codi font, la nostra essència col·lectiva, fa que, als centres escolars, el català fabrià no passi de ser un record, esvaït com llàgrimes en la pluja, que diria el replicant de Blade Runner, papallones blanques damunt la neu, que poetitzava Pau Riba. I no és culpa dels Stormtroopers que han sentenciat tard, sinó pel col·laboracionisme nostrat que ha desobeït el mandat popular, silenciat els docents i posat al centre de l’aula alumnes amb ànimes encara no formades que no han pogut tenir un contacte de qualitat amb la llengua del país (tampoc en un castellà mitjanament culte).
He sentit entre molta gent que seria fantàstic que la sentència obligués a un 25% de castellà i que això garantís un 75% de català. No sé si el meu record és molt fidel, tot i que em penso que la darrera vegada que la vaig veure, la Carme Junyent també havia emès irònicament alguna opinió semblant. Ara, això ja no sembla tenir cap aplicació pràctica en un espai on la llengua, la cultura o el sentit comú està deixant de tenir presència física.
El cert és que, vist com la Generalitat ha convertit l’escola en una terra erma amb runes fumejant (o mòduls prefabricats rovellats, tant fa!), l’enèsima sentència sembla una broma de mal gust. Entre una professió en peu de guerra després de dècades d’anorreament a càmera lenta, hi ha certa llavor de rebel·lia. Esperem que doni els seus fruits per recuperar l’escola com a somni republicà il·lustrat, on la llengua, on el català, esdevingui el ciment capaç de bastir uns nous fonaments.
