Les notícies sobre la bona sintonia que ha mostrat el president del Govern espanyol Pedro Sánchez a la seva trobada amb la primera ministra italiana Giorgia Meloni i que el PSC guanyaria (de nou, perquè poc es recorda que el 2021 ja va ser primera força) al Parlament de Catalunya segons el baròmetre del CEO s’entenen millor si es llegeixen juntes.
L’eventual victòria dels socialistes i la consolidació de la ultradreta al Congrés espanyol a les properes eleccions em fan recordar fins a quin punt aquests espantalls s’han fet (i es fan) servir per cridar el vot útil independentista als partits processistes (Junts, Esquerra, CUP) per frenar un possible govern del PSC a Catalunya i un PP-VOX a Espanya. Aquest article d’Andreu Barnils a Vilaweb n’és un exemple.
I el fet que Sánchez hagi fet una onada a la cap de l’executiu italiana que li hauria fet VOX, sense recórrer a les fórmules diplomàtiques de contenció que li haurien permès mantenir igualment els llaços amb la Repubblica, hauria de recordar tothom que quan es tracta de garantir la unitat d’Espanya, es pot brandar la bandera antifeixista i tenir un ministre condemnat per permetre tortures que faria les delícies de Viktor Orbán, i criminalitzar l’independentisme perquè l’ultradretà Matteo Salvini va exhibir una estelada en suport a la causa catalana mentre s’estreten llaços amb una filla de la mateixa ràbia, com va dir algú, a qui es tractava de nazi abans que guanyés les eleccions. De fet, m’ha vingut al cap l’afer de l’esvàstica caracteritzant el posicionament nacional del PSC protagonitzat per Manel Vidal al Zona Franca, i potser al final s’haurà quedat curt.
De la mateixa manera que Giorgia Meloni ha rebaixat el seu discurs per guanyar adeptes a Europa i Pedro Sánchez ho ha fet amb la ultradreta per preservar les relacions bilaterals, en què actualment els fons europeus hi tenen gran protagonisme, a VOX són bàsicament uns fantasmes i al PSC són capaços d’exacerbar la seva branca catalanista per fer-la convergir amb l’independentisme descafeïnat d’Esquerra per governar a Catalunya. Res que tingui a veure amb l’apocalipsi que vaticinen als partits independentistes, inclosos Junts Per Catalunya quan els dius que votaràs nul amb la papereta de l’1 d’octubre de 2017 o que t’abstindràs perquè el manteniment del pacte de la Diputació de Barcelona i l’Operació Trias (que pinta que sortirà malament) són l’excusa per treure a Convergència la disfressa de Junts i tornar a exercir la Puta i la Ramoneta amb total comoditat.
En canvi, l’abstenció, el vot nul o, en el millor dels casos, el vot a una quarta opció independentista (que no sigui el Junts Pel Sí 2.0 que ordeix l’ANC), apunta el problema de base, que és el col·laboracionisme dels partits independentistes, i sense el qual el 2017 hauríem fet la independència perquè l’Estat espanyol no havia estat mai tan feble ni nosaltres tan forts. Perdent la por a un buit de poder independentista, perquè l’independentisme actual a les institucions obertament no respecta la decisió dels catalans sobre la independència (com vaig explicar en aquest article), sense deixar-nos fer xantatge amb el fraccionament del vot, el vot llençat a les escombraries, el vot útil, el perill d’un govern unionista, etc., començarem a apropar-nos a la independència, perquè eliminarem els incentius que els permeten parapetar-se al poder sense fer-la, que són els càrrecs i els sou. De fet, porten molt de temps demanant-nos el vot sense cap més argument que no deixar que governin els altres, i en això són molt honestos, som nosaltres els que sovint no ho volem acceptar: ens estan dient que l’únic objectiu que tenen és continuar governant ells.
De fet, resulta significatiu que al CEO mai facin preguntes de pertinent rellevància política, com ara si l’enquestat va votar l’1O, si considera que va ser un referèndum d’autodeterminació, quin partit vota i com de satisfet està amb el seu vot; o com ara quina diferència considera que hi ha entre un govern unionista i un d’independentista a Catalunya. Perquè potser ens enduríem alguna sorpresa. Per això no té absolutament cap interès que estableixin en un 43% o un 75% el suport a la independència entre els enquestats. És una eina del poder perquè continuem convençuts que els partits del sistema són inevitables.
18
11
