Va ser, crec, una mica precipitada la frase de Pablo Casado en aquesta espècie de minidebat parlamentari sobre l’estat de la nació de dimecres: “Dimiteixi”, li va dir el líder de l’oposició al president de l’executiu, “dissolgui el Parlament i convoqui eleccions; només així potser el podria indultar la Història”. Una cosa excessiva, potser, encara que s’entenguin les presses del president del Partit Popular per fer fora l’inquilí de la Moncloa.
Per descomptat, ni Sánchez té cap intenció de dimitir ni segurament ho hauria de fer a hores d’ara, quan tota Europa mira quin grau de credibilitat té la democràcia espanyola. Que pot ser que aviat s’endugui una garrotada al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, si tomba la sentència del Suprem contra els líders del Procés. Això, en cas de produir-se, seria un cop molt dur per a la credibilitat del conjunt de país.
Penso, per això, que no convé donar la sensació que aquí alguna cosa trontolla, començant ni més ni menys que pel Tribunal Suprem i pel mateix executiu, mentre esperem l’arribada de cent quaranta mil milions d’euros procedents de les arques europees. Així que caldrà anar suportant com es pugui la pèssima situació de la política espanyola, que no ha estat capaç de renovar ni el govern dels jutges, ni el Tribunal Constitucional ni, per descomptat, renovarà a temps –el proper 23 de juliol– el Tribunal de Comptes, que aquesta és una altra patata calenta: ¿Com fer que els independentistes demandats pels seus presumptes dèbits econòmics, més de cinc milions per començar a parlar, se salvin de pagar, en nom de la bona entesa entre l’Estat i l’independentisme català? També aquí el govern central cerca ponts, per molt fràgils i provisionals que siguin, per sortejar aquestes aigües turbulentes.
Hi insisteixo, per si algú tingués algun dubte: Sánchez no dimitirà, de cap de les maneres. Així que, abans de vendre la pell de l’os Sánchez, en absolut caçat, més valdria que els que volen desallotjar-lo el segueixin de prop. A veure per on surt. Perquè sens dubte té una sortida, dissenyada amb la inestimable ajuda d’un ministre de Justícia que sap el que es fa per arribar als objectius desitjats. Encara que a ell tampoc li importin gaire la transparència, l’estricte i difícil seguiment de la literalitat legal i totes aquestes coses que contradiuen l’afirmació –no en puc recordar la paternitat– que assegura que “un bon jurista és aquell que sap saltar-se la llei en benefici del seu client sense que ni tan sols la llei ho noti”.
Això s’ha d’aplicar a, per exemple, les exigències de referèndum i amnistia que procedeixen de la plaça de Sant Jaume i veurem el resultat. Referèndum és la paraula de moda avui als cenacles i tertúlies polítiques madrilenyes. Es busquen esforçadament en la Constitució –ho fan sens dubte a La Moncloa i al Ministeri de Justícia, és clar– els possibles amagatalls que evitin la prohibició taxativa de celebrar una consulta ‘independència sí-independència no’. Aquests racons, que serien alguna cosa semblant a un pedaç que ambdues parts negociadores, el govern central i el govern català, haurien d’acceptar, existeixen. Una altra cosa és que les institucions, l’opinió pública i la publicada ho assumeixin, tant a Madrid com a Barcelona: aquí estarà la clau de la supervivència de Pedro Sánchez a La Moncloa.
José Antonio Zarzalejos, un dels analistes polítics avui amb més influència en àmbits governamentals, afirma que Pedro Sánchez busca una “equivalència de resultats” tant pel que fa al referèndum com pel que fa a l’amnistia. O sigui, sense arribar a vulnerar la Constitució, però acontentant, en la mesura possible, els seus pròxims interlocutors al setembre, d’Esquerra i fins els de JxCat. Res definitiu –no hi ha solucions definitives a aquest contenciós, ens repetia Ortega y Gasset–, però guanyant temps, una cosa que a Sánchez li va bé, però que tampoc els va malament, crec, a Pere Aragonés ni a Junqueras. Es tracta de mantenir com sigui una taula negociadora almenys un parell d’anys, el que duri la legislatura. Després …
Em pregunto si aquesta conllevanza orteguiana, a la qual tant s’al·ludeix aquests dies, és precisament això: buscar sortides per la porta del darrere mantenint aparentment intacte el frontispici de la Constitució i altres lleis afectades. Potser alguns s’escandalitzin per això. Potser altres ho considerin –ho considerem– un mal, o un bé, menor i inevitable. Torno a remetre’m a Ortega: ningú creu que hi hagi una solució contundent, per a sempre, i menys que acontenti plenament tothom.
En tot cas, no és sagaç mofar-se –com, una mica prepotent, va fer Gabriel Rufián– de la d’altra banda patent escassa credibilitat de Pedro Sánchez: el pragmàtic president de govern central sap que quan una porta es tanca sempre s’obre una finestra. Si les dues parts eviten llançar per aquesta finestra, pot ser que la cosa no surti del tot malament: el temps és, ja dic, el que es compra, i és el bé més valuós que tenim els humans. Així que atenció al que comenci a passar ja aquest mes de juliol; venen dies, setmanes, mesos, apassionants.
