El moviment independentista català, com la majoria de moviments polítics, té una llarga història de creació i dissolució d’organitzacions, lluites pel poder, faccions enfrontades, escissions, i torna a començar. Són sens dubte les ocupacions preferides dels independentistes quan no saben fer res per assolir la independència. La creació de l’ANC va ser un punt d’inflexió en aquesta història, que pot estar arribant a la seua fi.
És relativament conegut que l’obsessió dels fundadors de l’ANC va ser trobar una fórmula per reconciliar i ajuntar persones o grups que durant dècades havien protagonitzat inacabables baralles de tot tipus dins el moviment. Això es va aconseguir al principi a través d’un sistema anònim per debatre i posar d’acord gent que estaven enfrontats personalment malgrat compartir objectius.
La segona clau de l’èxit va ser dotar l’ANC d’unes normes de funcionament que impedissin que cap facció, grup o partit es pogués apoderar o fer-se amb el control de la nova entitat. Això era fonamental si es volia superar la fragmentació històrica de l’independentisme i crear una entitat realment unitària. Perquè quan ningú no pot aspirar a fer-se seua una organització i tothom participa de les decisions que es prenen, els riscos de divisió o escissió es redueixen de manera molt significativa.
En què es concretava això? Bàsicament en diverses normes dels Estatuts que estaven pensades precisament per impedir la concentració del poder. I varen funcionar. La primera és exigir el consens en comptes d’una majoria simple per a prendre determinades decisions, inclosa l’elecció dels principals càrrecs. Es tracta d’obligar a triar persones de consens i impedir que puguin pertànyer totes a la mateixa facció, per una banda, i a debatre i consensuar les estratègies per tal que no puguin respondre als interessos particulars d’un grup o l’altre, de l’altra.
En segon lloc, es varen limitar els mandats, per tal que ningú no pogués eternitzar en els càrrecs de responsabilitat. També es varen prohibir les candidatures col·lectives a les eleccions internes: al Secretariat es voten candidatures individuals i estan prohibides les llistes tancades o equips de candidats. La idea és que no hi hagi grups de vencedors i vençuts a les eleccions, sinó que les majories i minories s’articulin per a cada decisió concreta. I finalment, es va donar una gran autonomia de gestió a les assemblees territorials per a dur a terme les seves activitats.
No és en absolut casual que en els últims temps els problemes interns de l’ANC estiguin gairebé sempre relacionats amb el compliment o aplicació d’aquestes normes. Com tampoc no ho és que la reforma dels estatuts que ha proposat una minoria de la direcció (menys de la meitat dels membres de ple dret del Secretariat), i que es votarà a la pròxima Assemblea General, pretengui justament eliminar aquests mecanismes ideats pels fundadors.
Els socis ara hauran de decidir si volen mantenir el model original de funcionament o transformar-lo de manera radical. Es tracta, en definitiva, de si l’organització es continua basant en la regla del consens o a partir d’ara passa a funcionar per la regla de la majoria. Dit d’una altra manera, es decidirà si l’ANC manté les garanties que li varen donar els fundadors per evitar que fos potinejada per cap grup, partit o facció de l’independentisme o si s’eliminen.
És clar que les normes actuals fan que determinades decisions siguin més difícils. Una simple majoria sempre és més fàcil d’assolir que el consens. Però les virtuts de negociar i arribar a acords són evidents, sobretot per a qualsevol que conegui la història de l’independentisme. Per això és tan desafortunat que s’hagi iniciat un procés de reforma d’estatuts sense consens i que justament es pretengui imposar l’eliminació del consens com a model de funcionament.
No estam davant una decisió qualsevol. És una decisió existencial per a l’ANC. Perquè, com recordava al principi, tot plegat es va fer com es va fer per tal de superar una història de lluites fratricides sense aturador. De veritat volem tornar-hi? Jo crec que seria un gran error. Per salvar l’essència de l’Assemblea, cal que no s’aprovi aquesta reforma d’estatuts. Diguem no i tornem a centrar-nos a treballar per la independència.
