L’anunci condicionat del retorn de Carles Puigdemont ha afegit un element més de complexitat a un mapa polític que, de tan complicat, fa que la sensació majoritària entre els partits sigui que es repetiran les eleccions. Les enquestes coincideixen a pronosticar una victòria clara al PSC, però també indiquen que l’única opció més o menys viable seria un tripartit a l’estil dels de Pasqual Maragall i José Montilla. És a dir, la presidència per al PSC, una vicepresidència per a ERC i un parell d’àrees per als comuns.
Però aquest format de tripartit d’esquerres i nacionalment transversal -de mal record, sobretot, per a ERC- té diversos problemes que el fan poc atractiu. D’entrada, el PSC vincularia la seva estratègia a la dels republicans i als hereus dels antics ecosocialistes, en coincidència amb les acusacions constants de l’allau mediàtica de Madrid. Tot indica, per tant, que Salvador Illa intentaria una gestió presidencialista que quadraria poc amb les estratègies dels altres dos socis.
ERC hauria perdut la presidència i la imatge de transigir amb un paper secundari incrementaria les acusacions d’aferrar-se als sous de l’administració pública. A més, fer president a un unionista inequívoc -Salvador Illa surt a moltes fotos de les manifestacions espanyolistes de quan el procés- no faria cap favor a un partit que es defineix com a independentista. Un escenari possible seria legislatura curta i desastre electoral com el de 2010. Per la banda dels comuns l’escenari seria més fàcil, però difícilment acceptarien, en el context actual, una posició secundària i subordinada al PSC.
En definitiva, l’única opció que permeten les enquestes és poc desitjable per als hipotètics socis. I, certament, la política és imprevisible, però els interessos dels partits no ho són tant.
