A Catalunya sabem perdre, evidentment. En som professionals. Semblava que aquesta vegada no perdríem perquè el marc era diferent, perquè la jugada de l’1 d’octubre va ser impecable i perquè l’escac col·lectiu immobilitzava els moviments de l’adversari (i fins i tot els de les covardies internes), però l’adversari va decidir fotre una puntada al taulell i transformar-se en enemic. Aquella certesa d’haver vençut moralment no era un consol, era una certesa en tota regla, amb l’únic problema que en una guerra no hi ha moral. Ni regles.
La gestió del dol ha estat irregular: per part dels polítics no podíem esperar gran cosa després d’haver malbaratat aquell octubre, d’haver desobeït les instruccions de Björk, d’haver suspès en uns minuts el crescendo de deu anys. Un cop sofert aquell incomprensible ruined orgasm ja no calia que ens fessin promeses, ni vendre’ns suposats herois: totes aquestes falses promeses o falses desobediències formen part del no saber perdre. Quan perds ja saps que t’espera un bullying continu i despietat, i això tots ho hauríem sabut entendre (com vam entendre els presos polítics). La comèdia, en canvi, no. És que ens ho van dir a la cara: aeroport Josep Tarradellas. No havíem vist una mostra més clara i impúdica de “damnatio memoriae” des que Franco va canviar el nom de l’avinguda Catorze d’Abril.
Tothom ha viscut la derrota a la seva manera. Jo no oblidaré dos dits que em van assenyalar com dues pistoles, aquelles setmanes de presons i furgonetes, i que van aparèixer en el marc de dos cercles: el del Liceu i l’Eqüestre. No sóc soci d’aquestes entitats, però n’hi havia un parell amb ganes de saber i em van convidar a un cafè i a una copa respectivament. De seguida vaig veure que les ganes de saber eren ganes de sang, de passar comptes, i potser no hi ajuda gaire (consell amistós) que el Liceu i l’Eqüestre siguin els únics cercles privats de la ciutat que conserven una placa a l’entrada en homenatge als “caídos por España”. Pel que fa a les amenaces un dia ja diré noms, però no em semblen més greus que els silencis suposadament neutrals. Uns silencis que es poden reconèixer perquè són exactament els mateixos que avui callen quan es vol empetitir encara més la llengua catalana.
Perdre vol dir ahora te vas a enterar, més val que ens ho fiquem al cap. Per això havíem de guanyar, per això no sortim del bucle, i per això les humiliacions sofertes pel Parlament serien molt més perdonables si els polítics, presidents i presidentes no s’haguessin auto-humiliat per demostrar no sé què a la gent de Twitter. Que aquesta és una altra: no saber perdre també és dedicar tots els esforços a atiar el bullying espanyol desmoralitzant la tropa, en comptes de construir alternatives viables. A mi alguns suposats puristes no em sorprenen, perquè ja se’n fotien de tot abans de creure en res. No em val res del que puguin dir ara, fins i tot quan tenen raó.
L’altre cercle, el d’Economia, es veu que recentment provava de convèncer Junqueras que l’amic útil és el PSC. El mateix cercle l’expresident del qual em deia que l’única solució era “que pase el tiempo, Jordi”: és a dir, que no tenen recepta i es miren els toros des de la barrera. Morts de por, això sí, perquè em consta que els fa veritable pànic un auge de VOX que desmunti definitivament la seva, de comèdia. Mentrestant, diuen que Foment del Treball va anar a visitar Waterloo diria que més aviat suplicant calma i bons aliments de cara a aquesta primavera. Els àtics de Pedralbes (els de Sarrià no tant, encara hi ha classes) encara no han entès que, si bé estem tristos i derrotats, en cada tercer primera o segon quarta de la ciutat es cou un dolor que apunta a una revenja encara amorfa i llunyana. Corregeixo: crec que en són ben conscients. Només així m’explico la tossuderia amb els Jocs Olímpics, la tercera pista o les plataformes anticolau suposadament cíviques, que tindrien sentit si no fossin i alhora semblessin tan artificials. Potser creuen que tot això es pot fer sense alegria, i que poden distreure els ciutadans del simpàtic detall d’haver-se vist perseguits en els drets i aixafats en les il·lusions.
Hi ha una mena de calma tensa mentre Europa prepara el seu veredicte, per si per una vegada Utrecht ens va a favor. No a favor dels independentistes, no: a favor de la civilització, que és una cosa que hauria d’interessar tothom. Ni tan sols els més fatxes dels Círculos que es fan i desfan a Barcelona estan contents de com s’ha “resolt” el tema, a ningú li agrada haver de mantenir cap unitat familiar o empresarial o de destí en l’universal a hòsties. Nosaltres tenim a favor, en comparació a la seva mala consciència, que en això de perdre o de rebre hòsties ja fa segles que tenim adquirida la immunitat de ramat.
En la seva segona (punt dos) accepció al Diccionari de l’Institut Estudis Catalans, “creure” vol dir obeir. Però el matís hi és, una cosa és obeir i una altra cosa és creure, i per tant no té cap sentit jugar a les desobediències si no és per a canviar la realitat en favor del que creus. Hi ha un estat en el qual ja no creurem mai més i un tipus de gent a la qual ja no creurem mai més, per molt que es pensin que ens tenen obeint. Fer veure que hem guanyat és patètic; saber perdre és indispensable; però fer veure que aquí no ha passat res és del tot impossible.
