En poc menys de tres dècades hem passat de revisar, una a una, fitxes escrites a mà, amb el títol i les dades d’un llibre, d’una revista acadèmica, o d’un document per poder fer recerca, a parlar amb el ChatGPT perquè ens expliqui què diu un llibre, qui ha escrit coses semblants, a quin lloc del món hi ha tal document, o perquè ens faci, directament, la feina.
D’aquí, doncs, que el saber, el coneixement i, sobretot les universitats, malgrat la seva lentitud en posar-se al dia, hagin d’experimentar a passes accelerades una transformació radical. Tan radical com la de tornar a valorar el fet de llegir, o el fet de pensar, per exemple.
Si us hi heu fixat, però, avui pràcticament ningú no llegeix. No sé si encara us hi poseu, però si escriviu un correu amb l’esperança de resoldre alguna cosa, algun tràmit, el més segur és que darrere n’hàgiu d’escriure deu més aclarint el que hi heu escrit al primer, perquè qui el rep el llegeix per sobre. Si ho veieu, quan publiquem un text comuniquem quant de temps trigareu a llegir-lo, perquè la gent té pressa i, si pot llegir en diagonal, molt millor que en horitzontal.
Així com dèiem, fa quinze dies, que la major part de la gent no vol conèixer les notícies, la major part de la gent no vol llegir. Així doncs, sense notícies, i sense llegir ni haver de pensar gaire, i amb el ChatGPT a cop de dit, ¿quin sentit tenen les classes de les universitats, o haver de cercar informació per poder fer un treball de grau, o passar-se cinc anys per fer una tesi de doctorat?
En temps d’intel·ligència artificial, però, i sens dubte, s’imposa la necessitat de ser molt naturals. Molt d’allò que l’ésser humà és, per naturalesa: pensant.
Serà la clau i la diferència: pensar. Pensar per poder preguntar al xat coses inèdites i no refregides. Pensar per poder saber què preguntar. Pensar perquè allò que ens respongui el xat sigui allò que volem i no allò que ell vulgui.
Ensenyar a pensar, però, per molt que sorprengui, no ha estat gaire l’objectiu de les universitats: ni des dels seus orígens, ni en els moments actuals. No: ja ho anem veient amb els escàndols que esquitxen les universitats del nostre país, sobre casos d’abusos d’investigadors principals, directors de tesi, catedràtics… La universitat, més aviat, ha estat i és encara avui un lloc de prestigi que uns quants han fet servir per, sense fomentar el pensament crític i la llibertat, abusar de l’alumnat. No ens estranyi, doncs, que ara un xat qualsevol substitueixi el profe de torn, perquè amb la intel·ligència artificial l’alumnat sent, d’alguna manera, que té cert poder a les mans.
A veure si aquest estiu fem un pensament, aprofitant les vacances i les aules ventilant-se de tanta densitat… a veure si refresquem una mica la memòria i els objectius, i valorem la possibilitat de crear nous mètodes: ensenyar a llegir pacientment i a pensar, conseqüentment.
