Jo em pensava que Rubiales devia estar amb els seus negocis, mirant de refer el seu patrimoni, de defensar-se allà on l’han sentenciat (encara que no fermament), i tornant a aprendre a jugar al futbol, però aquests dies l’hem escoltat a la ràdio pública de Catalunya i hem vist imatges esperpèntiques del tiet llençant-li ous en una mena de roda de premsa que feia presentant el seu llibrot.
Quan vaig sentir que l’entrevistarien a Catalunya Ràdio perquè havia escrit un llibre vaig pensar “clar… és que ara els homes ja no poden fer servir els cossos de les dones per rentar el seu honor” o, si més no, ja no per aquí, pels nostres territoris.
La sexualitat dels homes sempre ha estat en contradicció amb els seus propis -els d’ells- codis. Sí, m’explico: van ser els homes, els que van inventar els codis dels llinatges, de la transmissió de pares a fills, de l’honor de la família, de la puresa de sang i tot això. Penseu en qualsevol moment del passat: penseu, per exemple, en qualsevol procés de colonització d’aquells que feien abans els homes anant a terres noves i instal·lant-hi el seu prestigi i poder, tot basat en l’honor propi, en la suposada supremacia, etc. I llavors, en tots aquells contextos, sempre, la pròpia sexualitat -sempre sense contenir- esgavellava el pretès honor. Pensem en els processos de mestissatge, en les convivències il·legítimes dels temps de les colonitzacions. Al desgavell, però, sempre s’hi corresponia el control dels cossos de les dones: si ells ostentaven honor i l’espatllaven posant-lo en entredit mitjançant la pròpia sexualitat, sempre hi havia mecanismes perquè les dones el restauressin. Vull dir, les “dones pròpies”: les esposes “de debò”, les filles, les mares, les germanes, les cosines… i les feien viure, llavors, ostentant una moral que ells no havien practicat. Pensem en els temps dels monestirs, de les cases amb gelosies, de les pràctiques religioses davant la comunitat, etc.
Doncs bé… ara, per sort, això ja no els és possible. Cada cop que un home, amb la seva sexualitat no continguda, esgavella la pròpia honorabilitat, ja no pot recórrer a les “seves” dones perquè la recomponguin, tot i que, recordeu, Rubiales va recórrer a les pròpies filles en aquella roda de premsa del “no dimitiré”. Ara els cal fer cosetes un xic més complexes: com escriure un llibre per mirar de netejar l’honor, la credibilitat.
Sort que, imagino, poca gent se’l llegirà.
