Molts estúpids junts poden tenir tota la raó, però si no tenen el poder de ben poc els servirà. Uns quants espavilats, amb prou poder, poden imposar el que vulguin a la majoria, fins i tot de forma prou democràtica perquè la majoria d’estúpids ho accepti, més o menys a contracor.
Aquest diumenge vaig llegir, en aquest diari, un article de Josep Costa amb un títol manllevat de la campanya electoral de Bill Clinton amb clara intenció provocativa i, a parer meu, amb molt poca gràcia i una bona dosi de supèrbia. No obstant això, el títol de És el ‘com’, estúpids m’ha omplert d’esperança. Eureka! Finalment, després de set anys de desencantament i enfadades continuades, després que una munió d’estúpids caps pensants hàgim estat incapaços de veure-ho, de cop i volta algú ha trobat el desllorigador, la recepta màgica. Quina genialitat! I és per l’autoritas d’aquesta genialitat que ens qualifica d’estúpids, per no haver-nos adonat d’una cosa així de senzilla.
I no és perquè siguem pocs, els qui formem part de l’exèrcit d’estúpids: som, segons l’autor, els que ens hem entretingut tots aquests anys amb actes d’afirmació, amb reivindicacions, que ens fan sentir bé amb la nostra consciència, però que no ens acosten a l’objectiu. Un exèrcit d’estúpids que perdem el temps assenyalant els culpables de la desfeta o els que no són prou independentistes. He pensat que, quan arribés al punt on es desvelava la fórmula màgica, l’autor estava convençut que li perdonaríem que ens havia titllat d’estúpids però, com a estúpids que seguiríem sent, ens posaríem a la seva disposició pel que fes falta.
Arribo a un punt on l’articulista deixa clar que tot plegat passa perquè ningú parla de com ho farem, de com construirem un discurs creïble i engrescador que ens permeti tornar a creure que la independència és possible. Per reblar el clau, afirma que cal algun pla millor del que hem tingut fins ara, que cal convèncer la gent una altra vegada que sabem com ho hem de fer, què suposa per a cadascú de nosaltres i que tenim el que cal per a fer-ho.
Malauradament, l’article conclou dient que, des del punt de vista del com, tot està inventat. Les independències es fan a les bones o a les males. I a nosaltres ens toca fer-ho a les males, que simplement vol dir sense permís i aguantant totes les amenaces i pressions sense cedir.
I acaba dient que hem de tornar a construir un camí en el qual, d’entrada, hi hem de creure nosaltres mateixos. I tot d’una, demostrar a la resta (d’estúpids?) que aquesta vegada sí que farem tot el que cal.
I la cosa acaba així… sense saber com ho farem… Em quedo amb els insults i amb l’arrogància que desprèn aquest article. Realment accepto que soc estúpid. Si no, com puc creure que algú, per si sol, ens explicarà la fórmula?
Contradient-se amb l’afirmació que ens cal algun pla millor del que hem tingut fins ara, el mateix autor accepta que ho hem de fer, si fa no fa, tal com ho havíem previst fins a l’1-O, però sense arronsar-se per por a la presó. Temo que no és tan senzill.
Per si serveix, a l’autor de l’article o a qui tingui els ànims i/o responsabilitat de construir el com, a vegades val la pena mirar enrere i veure com vam ser capaços de fer-ho ara fa 13 anys, quan vam posar en marxa l’ANC. Més de 200 persones vam participar en els debats que van portar a presentar a la Conferència Nacional per l’Estat propi (30/04/2011), al Palau de congressos de Montjuïc, un full de ruta que tenia la pretensió de ser un pla de treball per a tot l’independentisme, polític i social. De la mateixa Conferència i com a primera acció del full de ruta, en va sortir escollit un Secretariat Provisional encarregat de tirar endavant el procés fundacional de l’ANC que, deu mesos després, va fer la seva assemblea fundacional (10/03/2012, Palau Sant Jordi).
Dotze anys després, tenim l’organització –l’ANC– que l’autor, presentant-se a les eleccions del seu Secretariat Nacional, deu considerar com a prou vàlida per encarar la nova etapa (encara que a voltes començo a pensar que hi ha gent que s’hi ha presentat per acabar de destruir-la … si no la pot instrumentalitzar a favor seu). I l’autor té raó, només ens cal un pla, ni millor ni pitjor, simplement adaptat a les circumstàncies actuals i que sàpiga recollir les lliçons apreses en tots aquests anys.
Aquest pla, com feia el primer, més enllà de l’objectiu final –la instauració de la República Catalana– ha de marcar clarament uns objectius concrets -per fronts-, una valoració de la situació actual i de les forces pròpies i les de l’enemic, unes etapes, les accions a executar en cada etapa per cadascun dels principals actors (societat civil, partits polítics i Consell de la República), un calendari (lògicament condicionat per la dinàmica pròpia del moviment i per les circumstàncies externes) i la constitució d’un òrgan director de tot el moviment independentista -acceptat per tots els actors i amb capacitat decisòria.
L’autor de l’article de referència, i tots els que som membres de l’ANC, tenim la gran oportunitat de participar en el debat del full de ruta que en la darrera sessió del Secretariat Nacional es va decidir tirar endavant. Només esdevindrà el pla que necessitem si és una obra col·lectiva, amb capacitat d’arrossegar -per convenciment, necessitat o interès- la resta d’actors del moviment independentista.
Només així deixarem de sentir-nos estúpids.
