Fa pocs dies, un usuari de Twitter, tot responent un comentari meu sobre la situació política de la capital de Catalunya, afirmava: “A Barcelona, no tenim batlle. Tenim un CEO de Barcelona Turisme”. “Diana!”, vaig pensar. La càustica definició que feia d’en Jaume Collboni era el retrat perfecte de l’esperit roí que condensa el mandat socialista en el cap i casal de la nació. O algú dubta que rebentarem de turisme a Barcelona?
Però, qui és i d’on ve Jaume Collboni? La pregunta li pot sembrar sobrera a qui no veu més enllà del seu nas a l’hora d’analitzar políticament la trajectòria de la segona (o primera, segons es miri) autoritat de la nació. Abans de res, ell és un fidel funcionari del PSC i mai ha fet res al marge d’aquestes sigles. Són les que l’han mantingut sempre dins la menjadora oficial, sigui a l’Ajuntament o sigui al Parlament. El seu sempre ha estat un perfil molt baix i sense estridències. No li podem recordar cap idea, cap frase, cap discurs o cap gest destacable.
Encara recordo l’única vegada que he coincidit amb ell. Fou en un plató d’una televisió espanyola amb motiu d’un onze de setembre dels anys previs al 2017. El debat a quatre el vam polaritzar aquella tal Rivera de Ciutadans i un servidor. Collboni era en un extrem de la taula gairebé en silenci. Les seves comptades i esquifides paraules, eren només per mirar no dir res que el pogués comprometre davant l’independentisme o l’espanyolisme. Un funambulista de manual.
És així com s’arriba al poder a Catalunya: amb la grisor del buròcrata que ha fet carrera sense molestar a ningú. Naturalment, aquests són els personatges promoguts i desitjats pels poders fàctics. Uns elements sense criteri ni caràcter. No hi ha ningú millor que ells per gestionar els interessos de les elits econòmiques i financeres de la capital, com és el cas de l’actual batlle.
Si parlem d’aquestes coses, no cal ser gaire perspicaç per veure com el model econòmic pervers que s’ha imposat a Barcelona és esprémer al màxim el sector turístic. Tenim bon temps, platja, “tapas”, Gaudí i el Barça. Servir paelles, netejar les habitacions dels pisos turístics o fer de repartidor en bicicleta d’aquestes empreses que t’ho porten tot a casa, no requereix cap talent ni preparació. Qui ve a fer aquestes feines? Una immigració que és mà d’obra barata (gairebé diria que regalada, en molts casos) i que accepta sous de misèria. Cap d’ells muntarà una vaga laboral. D’allò que es tracta, és continuar oferint els preus més baixos possibles com a reclam per tal que continuï augmentant el nombre de visitants. Que no s’aturi la roda!
La capital de Catalunya s’ha instal·lat en una bacanal turística que ens situa (ho hem sabut fa pocs dies) com la ciutat més massificada del món. Les dades que es desprenen són esfereïdores. Agafeu-vos: Barcelona rep més turistes a l’any que Brasil i Austràlia junts, tenim més de 200.000 visitants per kilòmetre quadrat i, per cada barceloní, hi ha gairebé deu turistes. No és necessari reencarnar-se en Sherlock Holmes, per deduir que una allau turística d’aquesta magnitud és una crida a la delinqüència de tota mena i a les xarxes de droga o prostitució. El personal que acompanya les activitats esmentades, podeu imaginar-vos com és. Ens sorprèn encara la brutícia, degradació i inseguretat que veiem en els nostres carrers?
Tot això és un muntatge que només pot aguantar-se a còpia d’uns interessos comuns entre classe política i poders econòmics. Una aliança depravada que genera la sensació, cada dia més estesa entre els barcelonins, que haurem de tocar el dos de la capital. Perquè aquí només hi quedaran turistes a tot arreu, immigració que els fa de minyona i “expats” que compren els pisos a preu d’or. L’oasi somniat pels grans lobbies de la ciutat. Com fer-ho possible? Posant i mantenint al capdavant del consistori un masover com en Jaume Collboni. Callarà, cobrarà i no protestarà.
