Aquest any, el PSC ha volgut aprofitar la diada de Sant Jordi per reafirmar el seu nacionalisme espanyol per mitjà de diverses campanyes i activitats. Altres anys no ho podia fer perquè no governava la Generalitat, però enguany, gràcies a Esquerra Republicana, que és la seva marca blanca, ha posat fil a l’agulla i, amb Salvador Illa al capdavant, s’ha fet un fart d’intentar espanyolitzar la diada. I quina és la Meca de tot nacionalista espanyol? Madrid, naturalment. A la capital d’aquell país, el PSC hi va organitzar quatre dies d’activitats amb la intenció que reeixís la idea que Madrid, el 23 d’abril, pot ser la seu d’una rèplica de Sant Jordi. És a dir, que Sant Jordi, patró de Catalunya, amb la seva tradició del llibre i la rosa, esdevingui també una diada hispanomadrilenya. El somni dels socialistes, en definitiva, és un San Jorge ben espanyol que, en clau catalana es diria Sant Jordi, de la mateixa manera que a Catalunya el PSOE es diu PSC.
Una altra ‘activitat’ del PSC per Sant Jordi ha estat l’organització d’una conversa “sobre llibres” entre Salvador Illa i Javier Cercas, escriptor conegut pel seu ultranacionalisme espanyol. La consigna era que no parlarien de política, i és que tots dos, pel que fa a Catalunya, estan tan d’acord en tot, són tan iguals, que sentir-los parlar hauria estat avorridíssim. Val a dir, tanmateix, que l’acte de Salvador Illa tenia un altre objectiu, un objectiu amagat, que era el de fer campanya promocional del nou llibre d’en Cercas. Els nacionalistes espanyols a Catalunya són molt solidaris entre ells.
Però de totes les activitats de Sant Jordi perpetrades pel PSC, cap no té tanta malignitat, tanta perfídia, tanta roïnesa, com el cartell del partit per a la diada. Sobre un fons vermell i sota l’enunciat “Bona diada de Sant Jordi”, hi apareix una urna amb aigua a dins i una rosa que emergeix per la boca on es dipositen els vots. I a sota, a banda de les sigles “PSC Barcelona”, hi diu: “Barcelona és cultura i democràcia. Defensem-la”. És un cartell fal·laç dissenyat per gent amb uns nivells d’autoodi tan profundament malaltissos que, a més de la indignació que ha provocat, suggereix tot un seguit de consideracions.
En primer lloc, destaca l’absència de la bandera de Catalunya, tan inherent sempre als embolcalls de les roses i a les parades de llibres. Inherent, perquè Sant Jordi és una diada nacional de Catalunya, és una diada de país. Ja sabem que el PSC voldria posar-hi la bandera espanyola i que, com que no pot, no en posa cap. El Manchester City, ves per on, va posar dues quadribarrades a la seva felicitació als catalans. I és que, mal que pesi al PSC, aquest país es diu Catalunya, una nació d’Europa amb mil anys d’història. En segon lloc, el cartell del PSC és l’expressió d’un odi visceral contra la llibertat catalana, contra l’independentisme i contra el que va que significar l’U d’Octubre. És un odi tan profund, aquest, que arriba a l’extrem de servir-se d’una urna per fer befa del referèndum català. És, en definitiva, una exhibició de cinisme absolutament repugnant, ja que el Partit Socialista va ser un dels repressors d’aquella urna.
Però encara és més cínic el lema que han posat al peu de l’urna en “defensa”, diuen, de la “cultura i la democràcia”, ja que si una cosa caracteritza el PSC és la seva obsessió per destruir la cultura catalana, per espanyolitzar-la de dalt a baix i convertir-la en una modalitat pintoresca de l’espanyolitat. Estem parlant d’un partit que prohibeix l’exercici del vot als catalans, que els diu que no són ningú per decidir per si mateixos, que el seu destí és viure sotmesos al poder espanyol i que la seva capital és Madrid. És un partit que els ha apallissat i que els ha aplicat el 155 quan han pres la decisió de votar.
Davant d’això, cal fer dues preguntes al PSC. La primera: per què, si de debò creu el que diu el lema del seu cartell de Sant Jordi, no va portar roses, en comptes de porres, als col·legis electorals, el dia del referèndum? I la segona: per què aquell dia no va venir a defensar els milions de catalans víctimes de la violència dels cossos espanyols? Són preguntes retòriques, és clar, perquè en coneixem la resposta: els militants i simpatitzants del PSC s’ho miraven encantats per televisió des del sofà de casa, cosa que els convertia en còmplices de la violació dels drets humans que Espanya, l’Estat que veneren amb fervor religiós, estava cometent. Ells, amb la seva passivitat, eren un braç més d’aquells energúmens assedegats de sang que ens apallissaven, ells eren una porra més sobre els nostres caps i cossos. I ara, vuit anys després, encara tenen la barra de fer cartellets parlant de cultura i de democràcia. Cal ser molt hipòcrita, molt cínic. Cal molta malignitat per autoanomenar-se “defensor” dels valors democràtics, uns valors que es fonamenten en una urna plena de vots. Amb les urnes prohibides, amb els col·legis electorals segellats i els votants apallissats, no hi ha democràcia, senyors i senyores del PSC.
Recordem també que era el Partit Socialista, per boca de Pedro Sánchez, qui l’any 2019 deia per televisió aquestes paraules: “Em comprometo avui i aquí a portar Puigdemont perquè reti comptes davant la justícia espanyola”. El Partit Socialista, autoproclamat defensor de la democràcia, pretenia empresonar un president democràticament escollit pel crim d’haver posat les urnes al servei de la gent. Però s’han trobat que a Europa no hi ha tribunals franquistes i no s’han sortit amb la seva. I el mateix podríem dir del seu posicionament contra l’expresidenta del Parlament, Laura Borràs, un cas flagrant de lawfare, acusant-la, per defenestrar-la, d’una malversació que mai no va existir. El que sí que existeix és la malversació de cabals públics feta per Salvador Illa, com a ministre de Sanitat, comprant guants de nitril i respiradors que mai no van arribar, comprant bates d’un sol ús per un valor 50 vegades superior al preu de mercat i comprant mascaretes un 3.500% més cares del seu preu real. Doncs bé aquesta escandalosa malversació de Salvador Illa continua impune. I ERC l’ha premiat fent-lo president.
Si el PSC hagués volgut ser coherent amb la seva trajectòria a l’hora de dissenyar el cartell de Sant Jordi, hauria posat una porra, no pas una rosa, emergint de l’interior de l’urna. O, atès que es proclamen abanderats de la “memòria històrica”, podrien haver dissenyat una urna en forma de G –G de GAL, és clar– o dibuixat una rosa sortint d’un paquet de calç viva. Fa mal als ulls veure com exhibeix les urnes el mateix partit que les prohibeix. Per això el lema del PSC, demanant-nos que “defensem la democràcia”, mereix una resposta. I la resposta és que una bona manera de defensar la democràcia és defensar-nos del PSC.
