Resistir o saber vèncer, aquesta és la qüestió, i no cap altra. Unes paraules que marquen dues estratègies totalment diferents, no necessàriament antagòniques, però diferents. És un vell dilema que la gent que ja tenim una certa edat vam haver d’encarar quan va començar això que se’n va acabar dient la Transició. Llavors, l’independentisme era gairebé l’únic espai polític democràtic que defensava el ‘no’ a la Constitució. Totes les forces que després van ser homologades pel sistema defensaven el gradualisme, el pas a pas fins a poder exercir l’autodeterminació, malgrat que la Constitució que defensaven la impedia clarament. L’independentisme es va convertir, al cap d’uns anys, en una simple etiqueta de referència per als que volien jugar dins el sistema i, per als que no van voler jugar en el terreny definit pel marc constitucional, va acabar sent un moviment dispers, dividit, marginal i condemnat a la resistència pura i dura.
Van haver de passar més de 30 anys perquè algunes de les forces polítiques que van entrar en el joc comencessin a acceptar, amb la boca petita i en cercles reduïts, que no només no s’avançava, sinó que més aviat es retrocedia. L’intent de nou Estatut i la sentència de 2010 els va acabar de convèncer. Uns havien començat a parlar de sobiranisme i altres, després de tastar el poder, van entrar en una nova crisi interna que els va forçar a tornar a situar la independència en un horitzó proper. Les consultes populars arreu del país i l’ANC després van canalitzar la pressió popular fins a situar la independència en l’eix del debat polític al país. I tot va canviar de cop i volta.
Però què va canviar durant la segona meitat del primer decenni d’aquest segle perquè tot anés d’aquesta manera? Vam passar de la societat de l’opulència i del consum desaforat a la gran crisi del sistema, aquí i arreu. Per al poble català es varen ajuntar dues crisis, l’econòmica i social i la política, amb una possible solució per a les dues alhora: la independència era el camí. La construcció de l’estat propi podia ser la solució. Varen començar a sortir independentistes de tot arreu, de sota les pedres. L’esperança va ser el motor, però la fallida del procés, a partir del 27 d’octubre del 2017, va portar al desencís primer i a la desconfiança després. I aquí és on som ara.
Però han canviat les circumstàncies que ens van fer creure que la independència era el camí? Evidentment que no. Per a tots i cadascun dels que vivim a Catalunya, independentistes de tota la vida, de nova fornada o per una temporada, per als incrèduls, dubtosos crònics o espanyolistes de graus diferents, l’única diferència respecte de 15 o 16 anys enrere és que cada cop tenim més dificultats per arribar a final de mes i que tot al nostre voltant es va degradant (sanitat, ensenyament, serveis públics, accés a l’habitatge, funcionament de l’administració pública, etc). El terreny està més adobat que mai.
Alhora, assistim impotents a un altre tipus de degradació a escala internacional, amb els mateixos components econòmics que els que patim, però en un ambient d’incertesa i descrèdit de les institucions internacionals que arbitraven, no sempre amb èxit, els diferents tipus de conflictes i desequilibris. Tot això també està desfent-se a un ritme vertiginós. La inseguretat que genera tot plegat ens fa actuar amb por. Una por que afegida al desencís i a la desconfiança ens porta, als catalans, a creure que hem tornat a l’època de la resistència. I l’actuació de partits i bona part de les organitzacions de la societat civil catalana respon a aquests paràmetres. És cert que queden organitzacions que mantenen la dignitat (diuen que és l’última cosa que s’ha de perdre), però no n’hi ha prou, perquè en la pràctica fan el mateix que feia l’independentisme en els anys foscos de la Transició: adreçar-se als seus, als més fidels, a agrupar-se per no sentir-se sols.
Tornem-nos a preguntar si, avui, la independència és el camí. Si les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials són semblants, per no dir que molt pitjors, per què tornem a la resistència i no reprenem el camí propositiu i valent que ens va fer passar de la marginalitat al motor del canvi que ho desbrossava tot i arrossegava tot el que tenia al davant? És que hi ha algun altre projecte damunt el tauler que sigui capaç de guanyar si els de baix decidim que ara la cosa anirà de debò?
I, sí, aquesta és la qüestió. Volem resistir o volem vèncer? Les crisis generen oportunitats, oi? La vam aprofitar molt bé ja fa uns anys i ara l’hauríem de tornar a saber aprofitar. Repetint la mateixa fórmula? Segur que no, perquè els temps han canviat i molt. Cal saber llegir bé la realitat actual, dins i fora del país…i més enfora encara. Els grans canvis els podem reduir a tres, gens menors, evidentment. A nivell exterior, la UE va camí de ser reduïda a una potència de segon ordre, protegint-se de les tres grans potències que s’estan repartint el món, i no de forma amistosa precisament. És una amenaça i una oportunitat. A nivell intern, tenim més d’un milió i mig de persones que, generalment per raons econòmiques, han vingut a viure al nostre país i, en general, volen quedar-s’hi. No és la primera vegada que passa, però en relació als nouvinguts de la última gran onada immigratòria, no provenen d’Espanya. És una amenaça o una oportunitat? En tot cas, és un repte de país. Però també a nivell intern tenim un trumfo a les mans: han sorgit desenes, centenars d’entitats, sectorials i/o territorials, que estan treballant per construir un país millor. Canalitzar adequadament aquesta gran força creativa forma part de la solució.
El futur és a les nostres mans. Numèricament, i si agafem la llengua com a barem, avui som una minoria en el nostre propi país i en el conjunt de la nostra nació. Però som la minoria majoritària i la que coneix el país i, encara avui, porta les regnes en molts camps. Hem de començar per tenir un projecte nacional clar, integrador (sense concessions), i hem de canviar d’actitud. Hem d’actuar sense pors, convençuts que tenim la raó i que tenim la solució. Hem de tornar a sortir al carrer a buscar els desencisats, els desconfiats, els incrèduls, els nouvinguts… però per per-ho ens hi hem de barrejar, hem de deixar de fer crides només per als nostres. Hem de tornar a actuar amb mentalitat de guanyadors… però, per això hem de tornar no només a creure-nos-ho, sinó a ser convincents. I el primer pas és deixar enrere les rèmores del passat, enterrar dignament els morts i construir un projecte nou. En sabrem? Estic convençut que sí. Les oportunitats i la gent hi són.
