Aeroports sense avions, estacions fantasma de TGV, ports amb dics gegants sense tràfic de mercaderies, autopistes que conduïen a territoris econòmicament desèrtics… Aquesta era la fotografia del resultat d’una dècada (2000-2010) de lapidació de recursos públics en infraestructures per construir la ficció de la cohesió territorial espanyola en anys del boom econòmic. Era l’Espanya d’Aznar, però també havia estat la de Felipe González: unir Madrid amb totes les províncies en AVE i jugar electoralment amb les inversions als territoris. Una concepció compartida i inherent de la nació espanyola de fer ideologia a través de les infraestructures que, de fet, han enllaçat diferents règims de poder espanyol des de mitjan segle XIX.
A Espanya, el ferrocarril ha estat, és i, potser, serà, una eina ideològica. Ho és Renfe, ho és Adif i ho és el servei de Rodalies. Han servit per premiar amb grans inversions els territoris que fan bondat i castigar amb l’abandonament crònic els ciutadans de territoris nacionalment dissidents. Això sí, sense distingir si els usuaris de Renfe i Rodalies són votants seus o no. El càstig és col·lectiu. I Catalunya fa molts anys que està a la llista dels dolents.
El debat que d’aquest dimarts al Parlament de Catalunya és el primer de la història sobre Renfe i Rodalies. Els diputats i diputades demanaran explicacions al president Illa sobre el caos històric del servei ferroviari espanyol, per al qual, per cert, no hi ha cap altra explicació creïble que la desídia i l’interès partidista dels governs espanyols successius. Probablement, hi haurà una pluja de promeses, i també d’amenaces en cas d’incompliment. Però els usuaris hauran d’esperar anys per comprovar si el ferrocarril ha deixat de ser una eina ideològica a Espanya. De moment, el que saben els catalans i catalanes és que des del 2015 -amb Rajoy- fins al 2023, amb Pedro Sánchez, només s’han executat un 39% de les inversions pressupostades.
La pilota és a la teulada del PSC i el PSOE. Durant molts anys, aquestes sigles han donat continuïtat a una concepció nacionalista espanyola del ferrocarril, i ara, davant de la crisi més greu de Rodalies a Catalunya en dues dècades, tenen l’oportunitat de desviar-se del tot del camí i començar a encarrilar un servei digne del segle XXI al marge d’interessos ideològics. Ja ha fet inversions importants, però la ferida és profunda. Si és així, passaran anys i els catalans encara hauran de tenir molta paciència. Un mal endèmic no es cura en mitja legislatura.
