Tenim un monstre i no sabem què fer-ne. Passa sovint quan es tracta de monstres. Aquest, el nostre, calcat del gran monstre madrileny-castellà-espanyol, es diu administració autonòmica. Podríem definir-lo com el braç executor de la política o l’antipolítica autonòmica, però la cosa és més complexa: el monstre a vegades té idees i dinàmiques pròpies que fan de mal governar. El mateix passa a les administracions municipals, que responen a les dèries dels seus creadors i reformadors, a més d’una demencial teranyina de normatives, paranoies i partidismes.
El monstre català és una mena de dinosaure kafkià, que no s’entén ni a ell mateix, que es fica pel mig de tot i de tothom, que fa i desfà i no deixa fer, que fa més nosa que servei a vegades, però també a l’inrevés. És un monstre burocràtic, emprenyador i antipàtic, feixuc, endormiscat, paralitzador, aparentment caríssim, infectat de partidismes… i ara els mateixos polítics que l’han anat creant i modelant ens prometen que faran de doctor Frankenstein. Tallaran una mica d’aquí, empalmaran una mica d’allà, i crearan un nou ésser viu, dinàmic, amable, despolititzat, eficaç… i amb molta, molta IA, que és el que ara es porta quan no saps què vols ni on vas.
Ja que això dels pressupostos acabarà en un pessebre d’estar per casa, el finançament singular serà l’enèsima aixecada de camisa, les inversions estatals les haurem de seguir pintant a l’oli, el català a Europa és un truc de màgia fracassat, això de l’habitatge no té ni sortida ni ganes, els serveis públics bàsics estan petant… i aviat ens caurà al damunt l’apocalipsi, i si ens inventem una lluita heroica d’un govern contra un monstre?
Dit i fet. Ja tenim un pla per fer una reforma administrativa a la catalana, que es veu que es diferencia de les anteriors en una qüestió fonamental: aquesta sí, clar que sí, ara que no se’ls escapi el riure, és seriosa i té futur, ara sí que va de veritat… En fi, xerrameca.
És evident que hauríem de reformar el govern, més que l’administració, que això va sempre després… Però ja que el govern és de mig gas i perfil baix, de musculatura feble, d’anar fent i no trepitjar massa ulls de poll, potinejant la comunicació pública i privada, a veure què podem fer amb l’administració… fins que topem amb els poders limitats que ens deixa exercir Madrid. És a dir, objectius petits, amplificats amb la retòrica governamental de costum: senyores i senyors, estem obrint una nova època, horitzons mai no vistos que ens portaran a futurs espectaculars… I qui dia passa, legislatura empeny, fins que des de Madrid diguin que tot aquest castell de cartes no va enlloc.
El govern Illa ens ofereix, com a succedani d’un govern de veritat, com a placebo de la política efectiva, un recull de 50 propostes impecables per reformar l’administració. És fruit d’una bona feina de consultoria, de talent, de gent amb experiència i capacitat, però sense estratègia de govern i sense la fortalesa política necessària per a un objectiu tan ambiciós.
Amb la millor de les intencions i el bo i millor dels experts del país neix aquest CETRA que ho ha de reformar tot però que esquiva grollerament els problemes clau: la insuficiència de l’autonomia, el poder legislatiu madrileny, la manca de diners, els problemes enquistats, les estructures i normes estatals… Tot molt bonic, molt inspirador, però sobre uns fonaments molt, molt febles. Ve a ser com prometre 150.000 pisos, vaja, però més fàcil i menys compromès, perquè només és un catàleg de mesures, de propostes, que en dos mesos ningú serà capaç de recordar.
La reforma de l’administració catalana és necessària? Sí, i tant. Imprescindible, i més en un país que va «importar» el model administratiu espanyol als anys 80, amb tots, tots, els seus defectes, vicis i servituds. Aquest és un dels grans errors del model Pujol, copiar l’administració espanyola, infectada dels virus de sempre.
Però aquesta reforma de l’illisme és un tòpic utòpic, propaganda d’un govern que té virtuts (feia falta una temporada endreçant carpetes, sens dubte, després de tants desastres i desgoverns processistes) i defectes que no neixen tant de la seva debilitat política com de la manca absoluta de projecte de país, més enllà de l’assimilació, l’anestèsia i l’extirpació.
Reformar l’administració no dona vots i sí maldecaps. Quan no et sents govern, posar l’accent en el funcionariat o en el monstre kafkià és una fugida cap endavant interessant. Fins i tot pot generar una mica de prestigi, de sensació de cosa sòlida, de projecte ben travat. Però al capdavall, la política va de política, en el més alt sentit de l’expressió, al qual ja no estem gens acostumats. O sigui que un projecte fet i pensat en clau d’administradors o gestors, per molt talent consultor que tingui al darrere, té tots els números per acabar al calaix, com tants projectes benintencionats similars. No anirà enlloc una reforma administrativa de perdigonada, sense estratègia, perquè aquí el que cal és fer política. I això és una altra cosa, d’una altra dimensió, que ara mateix ens queda a tots molt lluny, començant pel govern administrador de la Generalitat.
O sigui que el monstre, quan ens despertem, el primer matí de la independència, encara serà allà. I no serà ni el més perillós ni el més urgent. Com ara.
