Aquest és un país de llargues i incòmodes obsessions. Qui no té estat la polèmica pentina. Molt sovint, polèmiques del tot inofensives. O més aviat, inofensives de caràcter estèril. Perquè barallar-se per qüestions que no controles, ja que depenen d’un altre, és d’un masoquisme alarmant. Les domèstiques tenen més sentit, ni que siguen de vol ras.
Potser és per això que la discussió –i la protesta– per la supressió dels accents diacrítics s’ha allargat tant. Encara hi ha gent que no ha passat el dol. Encara n’hi ha que els escriuen, malgrat les protestes aplicades dels correctors ortogràfics digitals. Els més decidits substitueixen les lletres ara sense el barret protector pel símbol del conjunt buit en els seus missatges a les xarxes.
La decisió de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha remogut el món, tot i que era d’una candor absoluta. Sense malícia, perquè ses senyories reguladores no destaquen exactament per la perfídia. Sense mala fe, però, els membres de la Filològica van pecar d’inconsciència. Perquè, pel que es veu, un accent és un accent. Independència en porta. I no porta hac. Es podrien haver decidit per suprimir totes les hacs, com volia fer mestre Fabra, i no haurien provocat tanta pena i tant de disgust.
Els més afectats per tan greu pèrdua, però, haurien de tocar de peus a terra. Els accents -tots els accents- han estat la primera víctima de l’ocupació digital. Les xarxes en van buides. Les noves generacions, a més, les escolaritzades en català sense la gràcia dels jutges, se’n foten. I si en posen –pocs– els salpebren. Sense criteri. No en posen de circumflexos perquè el moviment de teclat que impliquen és més complicat. Per què plorar la mort dels diacrítics si tots els altres són una espècie en perill d’extinció?
A més, si l’ortografia és una convenció, els accents, encara més. I els diacrítics en són una de ben arbitrària. Ja quan n’hi havia tants alguns eren ben discutibles. Per què subsòl en portava i per què a repèl encara en porta i a contrapel, no? De què es volen distingir algunes paraules que en portaven o que en porten? Són preguntes d’aficionat que es pot fer qualsevol defensor de les criatures diacrítiques.
I encara més, cada vegada que deixem de posar un dels vells accents diacrítics no es mor una fada, però cada vegada que oblidem un pronom feble perdem un bosc. La munició s’ha de guardar per a atacs més seriosos.
Tot això es pot dir dels accents a Catalunya. Però hi ha un lloc on un accent és una bala. Sovint, de canó. Aquest on és el País Valencià. Allà l’accent sempre ha estat un casus belli considerable. Perquè el secessionisme lingüístic busca conflictivitzar la llengua, que és la millor manera de disminuir-la, i se’n va fer servir. Com més conflicte, menys ús. I d’accents, ausades que n’hi ha per marejar els usuaris i per estigmatitzar paraules com a “catalanes” i “no valencianes”. Escamots secessionistes s’han passat la vida corregint cartells i rètols dels pobles. Afegint accents o suprimint-ne per adequar-los al “valencià” i “descatalanitzar-los”. No n’han tocat ni un en castellà. Descastellanitzar és un verb que no declinen.
En aquesta batalla dels accents, hi ha una paraula senyera. Amb blau. El nom de la capital del país. L’ortografia fabriana i de l’Institut l’accentuen d’acord amb la pronúncia oriental: València. Però els occidentals -i entre ells, els valencians- la pronuncien amb una e tancada: Valéncia.
El 1977 un excatalanista rampant, Miquel Adlert Noguerol, que, juntament amb Xavier Casp, havia encetat el camí de la secessió lingüística gradual, va escriure el llibre En defensa de la llengua valenciana. Allà va encendre el primer foc. Calia escriure Valéncia perquè els valencians pronuncien Valéncia. València era català. Valéncia, valencià. Adlert encara no perpetrava un secessionisme del tot abrasiu. Allò ja arribaria. Però, de moment, hi havia una manera d’escriure “valenciana”, diferent de la “catalana”.
El mateix any, Lo Rat Penat –entitat que havia despertat en els anys cinquanta tant com ho permetia el franquisme després d’haver malviscut amoixamada des del mateix moment de la fundació– va publicar una nova gramàtica que, a diferència de les anteriors, plantava també la llavor del secessionisme. Una gramàtica editada, segons el peu d’impremta, a Valéncia. I a Valéncia també va imprimir la seua Ortografia de la llengua valenciana l’Acadèmia de Cultura Valenciana l’any 1981.
El recurs a la fórmula Valéncia –contra València– va ser lentament arxivat. En primer lloc perquè les associacions secessionistes –gens benemèrites i molt subvencionades– van entrar en un ball d’incorporacions i supressions d’accents que van marejar l’antropòleg més audaç. I a ells mateixos. Al remat, no accentuaven res o accentuaven fins i tot la ce trencada. L’objectiu era marejar i convertir el “valencià” en una llengua només útil i usada contra el “català”.
I segonament, perquè a l’hora de la veritat, quan el Partit Popular i la Unió -Unio, segons el moment- Valenciana van arribar al poder municipal valentí, es van limitar a mantenir el topònim oficial castellà: Valencia. Per què complicar-se més la vida? Ni calia ni en tenien ganes. A més, el “valencià” només els era una excusa per mantenir l’hegemonia del castellà. I encara sort que no van recuperar la franquista Valencia del Cid.
Però un bon dia –després d’anys, per cert, d’alcaldies socialistes– Joan Ribó, de Compromís, va decidir durant el passat mandat municipal oficialitzar exclusivament el topònim València. D’acord amb la normativa general. Els senyors de VOX es van encendre. Es van encendre tant, els del Cid i Franco, que en la primera roda de premsa que van fer des del nou poder municipal van tapar amb un adhesiu patri l’accent odiat.
Ara el PP els ha fet cas i ha plantejat el canvi toponímic adequat als delers nacionals de VOX, però s’ha trobat que, estatutàriament –i constitucionalment i tot el que calga–, els canvis dels noms de lloc s’han de fer amb la benedicció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com que l’Acadèmia diu que no -i muira la involució- han espigolat entre els acadèmics fins a trobar-ne un, no de secessionista, però sí prou tebi per accedir a fer un informe que reconega la Valéncia de Miquel Adlert i de Lo Rat Penat. Per sis mil euros, diuen. És una manera més o menys hàbil -més o menys tramposa- d’aconseguir la benedicció parcial de l’Acadèmia.
La proposta del Partit Popular, que VOX votarà, contempla la doble denominació Valéncia-Valencia, de manera que l’aigua torne a llera i puguen escriure sempre Valencia, que és el que volen els del Cid i Franco. Que en diguen Valencia del Cid i encara quedaran més contents i pagats!
Senyors de dol pels diacrítics, si volen guerra d’accents, baixen a València. Les de dalt són més aviat batalletes.
